Junts pel Sí

Des de ben jove, vaig prendre consciència política de lluita per uns ideals de justícia social i llibertat nacional, dues lluites que per mi són indestriables. No hi haurà justícia social sense alliberament nacional, perquè l'explotació d'un poble per un altre no és res més que una forma més d'explotació de l'home per l'home. Als 16 anys vaig començar la meva militància a l'esquerra independentista revolucionària, en organitzacions independentistes de l'òrbita del que ara conformen les CUP. Des de que vaig fer 18 anys, el 1998, he votat sempre. L'any 2002 em vaig implicar en política municipal a Viladecavalls, com a independent a la candidatura d'ERC, i el gener de 2004 em vaig fer militant. Ara tinc 35 anys, i avui ja fa quasi 12 anys que sóc membre del partit de Macià i Companys. Reconeixent encerts i errors, estic orgullós de la feina que hem fet i de la nostra contribució a que avui siguem on som com a país.

Normalment he votat sempre ERC per convicció de que és el partit que millor representa els meus anhels de justícia social i llibertat nacional. També confesso que, des del 1998 fins ara, alguna vegada he votat d'altres opcions i no me n'avergonyeixo: sempre he votat pensant en què era el millor pel nostre país i per la gent que hi vivim. És precisament per això, que aquest cop votaré Junts pel Sí. Perquè estic fermament convençut que és la candidatura més transversal i més preparada per portar el nostre país a la llibertat per la que sempre he lluitat.

Molts amics i companys m’heu preguntat com és que la gent d'ERC hem estat capaços d’haver-nos ajuntat amb CDC i, en concret, amb l'Artur Mas. I la meva resposta sempre ha estat: perquè ara és necessari. Perquè necessitem enviar un mandat democràtic incontestable a la comunitat internacional. Perquè si no ho féssim així no guanyaríem. I guanyar no és només guanyar unes eleccions. Guanyar el diumenge és guanyar la llibertat de fer un país millor, més just i més democràtic. De començar a construir entre tots un nou país des de baix cap a dalt.

És per tot això que no m'avergonyeixo gens de compartir candidatura amb l'Artur Mas. Jo no sóc dels que votaré amb el nas tapat. Tot el contrari. Ara és necessari. I el que és més important, ara és possible, i ho farem possible. Estic convençut que Junts pel Sí és l’opció guanyadora per fer el més aviat possible, i amb seguretat jurídica i base legal, la transició de ser una comunitat autònoma humiliada i condemnada a la desaparició a esdevenir un país lliure amb tot el futur per davant.

Si també creus que ara és el moment, i que és el vot de la teva vida, et demano el vot per nosaltres, pels més de 110.000 candidats i candidates de Junts pel Sí.

Junts aconseguirem la independència i la justícia social per Catalunya.
Aquest diumenge, votem Junts pel Sí.

Fem via

Després de tant temps sense escriure, es fa difícil reconciliar-se amb el bloc. La immediatesa de les xarxes socials i els missatges en 140 caràcters han anat arraconant, mica en mica, aquest espai personal de reflexió. I, quasi sense adonar-me'n, ja ha passat gairebé un any des de l'última vegada que vaig entrar a l'editora del bloc. Em sap greu, perquè ho vaig fer sense avisar. De fet, no va ser premeditat. Simplement, va anar així. A vegades hem d'escoltar el nostre organisme, el nostre cos, i el meu em demanava una mica de calma en la meva vesant més política. Suposo que he de reconèixer que necessitava desconnectar i, després d'un any, puc dir que m'ha anat bé. Sóc d'aquelles persones que vivim la política amb gran intensitat i, tot i que treballar per l'interès comú pot arribar a ser molt emocionant, també pot arribar a desgastar molt. Quan això passa, no hi ha res millor com fer una pausa, agafar aire i permetre que la nostra ment torni a carregar piles.

Fa més d'un any que vaig emigrar a Alemanya. Primer a Dresden i ara, des de fa tot just una setmana, a Stuttgart. L'experiència, en el meu cas, ha estat molt enriquidora i altament recomanable. He après molt, en tots els sentits. Per descomptat he après molt a nivell professional, però també m'he enriquit a nivell personal; he descobert una cultura nova, uns costums diferents, estic aprenent una llengua nova i he conegut altres maneres de veure el món. Com tot, també té els seus moments durs; en el meu cas l'enyorança de la gent que m'estimo pesa molt, i d'alguna manera he après a conviure amb aquest sentiment.

L'any passat, titulava "feliç" la darrera entrada que vaig penjar al bloc. En un any, el nostre país, Catalunya, ha fet passes de gegant. És possible que des de la distància els esdeveniments prenguin una dimensió més gran, que des de 1300km de distància em sembli que s'ha avançat molt més del punt on realment ens trobem. Però no puc evitar sentir-me optimista. Des que em vaig implicar en política nacional, he treballat per aconseguir la independència de la nació catalana i per la justícia social. Recordo quan els independentistes d'esquerres érem una minoria, quan tots ens coneixíem les cares a les manifestacions, quan érem silenciats i cap mitjà de comunicació utilitzava la paraula independència. Aleshores tenia 16 anys, quan vaig començar a militar a l'esquerra independentista. Ara en tinc 33, i puc afirmar orgullós que el nostre país s'ha mogut. Ara som molts. Som tants, que el proper dimecres ens agafarem de les mans i notarem la força d'un país que vol ser lliure, d'un poble en marxa cap a la independència, d'un poble en moviment que vol un futur millor per les generacions que vindran. Ara som tants, que som imparables.

L'any passat, per obligacions professionals, l'Onze de setembre el vaig haver de passar a Dresden. Aquell vespre, després de plegar de la feina, me'l vaig passar a casa mirant webs, vídeos i fotos de la gran manifestació que estava tenint lloc a Barcelona, mentre anava rebent missatges de familiars, amics i companys de lluita que, a la seva manera, feien que des de la distància pogués compartir l'eufòria col·lectiva que es va viure en aquella Diada. D'allò, tot just fa un any. I en només un any, els esdeveniments s'han anat precipitant cada cop més ràpid. Per mi, viscut des de la distància, em continua semblant un ritme vertiginós que ens acosta imparablement a la independència.

Aquest any, per la Diada, seré a Tamarit, als trams 243 i 244, amb la gent de l'ANC de Viladecavalls. Aquest any, per l'Onze, torno uns dies a casa, a la nostra terra, participant d'una demostració de força que serà històrica, una demostració al món sencer dels anhels de llibertat de societat civil catalana. Aquest any, tots junts, fem via. Sens dubte, estem escrivint les millors pàgines de la nostra història col·lectiva. Cada dia falta un dia menys per la victòria. Fem-nos dignes de tots aquells que ho van donar tot perquè avui nosaltres puguem guanyar la llibertat de tot un poble. Hi som tan a prop, que ara no podem defallir. Ànims i força, que som a punt de guanyar el combat de la llibertat i de la justícia. Molt bona Diada!!

Feliç

Quan vaig escriure l'última nota en aquest bloc, el passat 1 de setembre, tenia la sensació que l'acceleració del procés d'independència de Catalunya anava en augment. Avui puc escriure feliç que en tinc la certesa. Estic convençut que el dia d'avui, igual que el passat Onze de setembre, serà recordat en els llibres d'història del nostre país. Avui sóc feliç. Avui, lluny de la meva terra, sento una barreja de felicitat, emoció i orgull de país, després de rebre la notícia que el Parlament ha aprovat la celebració d'un referèndum d'autodeterminació la pròxima legislatura. El punt culminant de la resolució aprovada diu textualment:

"El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalu­nya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura."

Em sento orgullós de militar a ERC, al costat de persones que han tingut, tenen i tindran una clara vocació de construir un futur millor per a tots els catalans i catalanes, de bastir un projecte de país que genera il·lusió col·lectiva, sempre amb la mà estesa i cercant el consens.

Tenim l'oportunitat d'escriure les millors pàgines de la nostra història. És a les nostres mans, i espero que tots estiguem a l'alçada del moment que ens ha tocat viure. Treure el país de la ratera on ens trobem avui només depèn de nosaltres mateixos. El país ens necessita, ara més que mai, units. Encoratgem, doncs, la il·lusió de tot un país i la seva gent. Tenim l'oportunitat de construir un Estat i això és una aventura preciosa.

Avui ha estat un altre gran dia de la nostra història col·lectiva. I sóc molt feliç de tenir la sort de poder-ho viure.

més força

Segons la segona Llei de Newton podem definir la força "F" com el producte de la massa "m" multiplicat per l'acceleració "a". Aquests mesos, des de Dresden, llegint les notícies que m'arriben sobre Catalunya tinc la sensació que l'acceleració del procés d'independència va en augment. El vídeo de l'Onze de setembre d'enguany engresca a pensar que la convocatòria serà massiva. Augmenta la massa independentista i alhora cada cop s'accelera més el procés.
Aquesta setmana, les declaracions per escrit del President de la Comissió Europea sobre la independència de Catalunya són d'un enorme valor polític, ja que confirma que "en l'hipotètic cas de la secessió d'una part d'un estat membre, la solució hauria de trobar-se negociant-se dins l'ordenament legal internacional", és a dir, que des de Europa no es fixa un model particular d'adhesió per Catalunya i es limita a dir que n'hi haurà prou en complir la normativa internacional.
Hi ha dues normatives internacionals que tracten el procediment d'independència d'un estat: La sentència del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides sobre la independència de Kosovë i les Convencions aprovades a Viena el 1978 i el 1983. Segons la sentència del Tribunal internacional, el govern espanyol no té cap argument jurídic per impedir la independència de Catalunya. A efectes internacionals "la indisoluble unidad de la Nación Española" no té cap validesa. La independència és un acte unilateral i no hi ha cap Llei internacional que la prohibeixi. Les Convencions de Viena venen a dir que tots els tractats signats per l'Estat Espanyol seguirien sent vàlids l'endemà de la independència tant a Catalunya com a Espanya. Entre aquests, la pertinença a la UE.

Creix la massa. Augmenta l'acceleració. Cada cop tenim més força. Els homes no poden ser, sinó són lliures.

Flama del Canigó 2012

Avui sento l'enyorança de no poder ser a Viladecavalls, corrent amb la gent del meu poble, portant la Flama del Canigó, la Flama que encendrà les fogueres a tots els nostres pobles, viles i ciutats, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. M'agrada que la tradició de la Flama del Canigó es mantingui arreu dels Països Catalans, m'agrada veure la gent rellevant contra el vent, transportant una Flama plena de sentiments i anhels de llibertat. Jo avui sóc lluny i no ho podre viure al costat de la gent que estimo, però tanmateix sóc feliç de saber que la Flama que encendrà els Focs de Sant Joan perdura com a símbol d'esperança d'un poble que cada cop vol amb més força viure en una nació socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturament rica. Visca els Països Catalans i visca la Flama del Canigó! Una abraçada i a reveure!

Sobre l'anomenada "fuga de cervells": entrevista al TN de TV3

Ja fa uns dies que vaig arribar a Dresden. Ja estic instal·lat al meu piset de lloguer i sembla que finalment m'han solucionat els problemes de connexió a internet. Ahir ja vaig assistir a la primera reunió amb el meu nou grup de recerca, i demà ja començo a treballar oficialment al centre de recerca.

A finals de la setmana passada, la casualitat va fer coincidir la meva última setmana al Departament de Química de la UAB i el meu viatge cap a Alemanya amb la preparació d'un reportatge de l'equip periodístic del TN de TV3 sobre l'anomenada "fuga de cervells". Atès que per pura casualitat es van assabentar que marxava, dijous passat em van fer una entrevista per donar el meu punt de vista sobre el tema i dissabte a les 6:30 del matí em van venir a filmar a l'aeroport com embarcava maletes destinació a Dresden. Aquí us deixo l'enllaç a la notícia i al vídeo que van emetre al TN migdia de diumenge passat. Espero que sigui del vostre interès.

I mentre escric aquestes línies, deu estar apunt de començar el ple ordinari de l'Ajuntament de Viladecavalls. Ja m'explicareu com ha anat ;) Salut, blocs i a reveure!!

Pròxima estació: Dresden

Vista panoràmica de Dresden. Font Viquipèdia.

El dissabte d'aquesta setmana volaré cap a Dresden per començar un nou repte científic i professional com a investigador postdoctoral en un centre de recerca d'aquesta ciutat alemanya. A mitjans d'abril vaig rebre una resposta del centre on em deien que estaven interessats en el meu perfil i que m'oferien un contracte d'un any per fer investigació en nanocoets [vídeo]. Evidentment, vaig dir que sí.

Aquesta setmana estic vivint una intensa barreja d'emocions i una mica de nervis. Per una banda, estic il·lusionat i tinc moltes ganes de començar a treballar en aquest nou projecte, conèixer els meus nous companys de feina, veure les instal·lacions del centre, descobrir una nova ciutat, una nova cultura, aprendre un nou idioma... Per altra banda, m'allunyo de la gent que estimo, de la meva terra, i noto que m'envaiex una mena de sentiment d'enyorança que m'imagino que quan sigui allà es farà més intens.

No sé fins a quin punt podré actualitzar el bloc quan sigui allà. Ho descobriré en breu. De totes maneres, no dubteu a penjar els vostres comentaris sobre l'actualitat política de Viladecavalls. És cert que marxo lluny, però gràcies al Skype podré seguir participant en temps real a les reunions d'ERC-Viladecavalls, i així em mantindré al corrent de l'actualitat política municipal. L'única pega serà que em perdré els plens del nostre Ajuntament, almenys mentre no es puguin seguir per webcam en temps real via internet.

Cuideu-vos molt i ens seguim llegint. Salut i blocs!

Article recuperat: "La diàspora" de Josep Huguet

Fa uns mesos vaig llegir aquest article del company Josep Huguet que em va semblar molt encertat. Em va agradar l'ús del concepte de "diàspora" per referir-se a l'emigració de doctors, enginyers i llicenciats catalans per tot el món, a la recerca d'oportunitats que, lamentablement, ara mateix no trobem al nostre país. Estic convençut que el retorn a casa nostra d'aquesta particular "diàspora" seria més senzill amb la creació d'un Estat propi per la nació catalana. No podem permetre deixar escapar el talent per sempre si volem remuntar l'actual situació a casa nostra però, avui per avui, Espanya és crisi i el seu model d'Estat només fa que fomentar l'anomenada "fuga de cervells".
Compartir aquest article amb vosaltres em sembla una molt bona manera de reconciliar-me amb la meva activitat blocaire. Aquí el teniu:

La diàspora (autor: Josep Huguet. veure aquí l'original)

Aquest fatídic 2012 que ha començat l'haurem d'abordar amb més dosis de realisme encara. Ens trobem davant la manca de resolució dels governs per abordar les reformes estructurals serioses que eliminin parts senceres de l'administració per preservar els serveis públics que garanteixen equitat i alhora poder injectar recursos en els programes que fomentin la innovació i l'emprenedoria per retornar a la prosperitat. De moment, continuem amb ministeris sencers suprimibles per manca de competències, cinquanta- una províncies inútils, com a Catalunya desenes de Consells Comarcals. En canvi, les primeres retallades, que ja van arribar en l'etapa dels governs d'esquerra, es feren en sectors claus per arrencar l'economia: programes d'emprenedoria innovadora i de R+D, en comptes de paralitzar el sector del quitrà i el totxo o d'abordar reformes de funcionament de les àrees amb més despesa social. Després, Mas i Rajoy han ampliat i rematat la jugada. Veurem en els propers mesos l'aprimament de les institucions dedicades a recerca o innovació tecnològica amb gent al carrer. I això rai si signifiqués una remodelació racional destinada a primar aquelles àrees més aplicades i que tinguin un retorn social ràpid. Temo que el poder mediàtic de certes catedrals científiques, impròpies d'un país que s'ha descobert pobre, les farà intocables, mentre que d'altres infraestructures claus per situar-nos en el camí de la prosperitat poden quedar tocades o enfonsades.

Si a aquesta realitat immediata s'hi sumen les qüestions de fons com ara el creixement espanyol en segments de poc valor afegit, un nivell de formació professional insuficient i un alt grau de llicenciats universitaris amb expectatives d'ocupació es poden estar matant els embrions de la transformació innovadora de la nostra economia alhora que se'ns aboca a una pèrdua de talent notable en els propers anys. Centrant-nos només en els qui tenen carrera universitària, tindrem més aturats, subocupats i finalment els que han emprès i emprendran el camí de l'emigració.

Vist el pati, amb la manca de cultura emprenedora que per ara predomina en els nostres universitaris, l'anul·lació de la banca per a la funció de crèdit a la microempresa i la covardia i desconcert del capital privat per apostar per microempreses innovadores, spin off i start up, la diàspora dels nostres doctors, enginyers i llicenciats se m'acut com una sortida atractiva. El flux migratori creix i val més que el govern de Catalunya no faci veure que no ho sap. Caldria encarrilar aquest moviment migratori per evitar que sigui una absoluta descapitalització del país. Amb ajudes a l'orientació de cap on es poden trobar els millors llocs qualificats per als migrants, amb l'establiment de xarxes de contacte i d'enquadrament d'aquesta migració amb les comunitats catalanes de l'exterior, amb la garantia de recepció d'informació on line sobre les oportunitats laborals que vagin apareixent a Catalunya. La complicitat de la diàspora catalana amb el país és i serà cada cop més determinant. En aquest sentit l'anterior govern, des de l'àrea d'Acc1ó, va establir el títol honorífic d'ambaixador econòmic per a personalitats catalanes amb responsabilitats en empreses o institucions tecnològiques. Així com es tenia cura dels científics de la diàspora invitant-los anualment a una trobada per Nadal amb els responsables del govern i es planificava la possible utilització de la xarxa de l'Institut Llull i dels professors a la diàspora com a cònsols cientificotecnològics que actuessin d'informadors i connectors del sistema català de R+D amb el món.

I tot el que es va fer i s'hauria de continuar fent i millorar, amb l'objectiu que aquesta migració sigui temporal i que una majoria dels elements d'aquesta diàspora un cop entrenats al si d'empreses tecnològiques, centres de recerca o universitats retornin a Catalunya a establir els seus propis projectes. Els necessitem ara i en el futur més quan la voluntat popular de la ciutadania ens possibiliti la creació d'un Estat propi.

La gent preparada que ara, lamentablement, no troba oportunitats a casa nostra seria bo que rodés el món per tornar al Born.

no dono l'abast :(

Benvolguts lectors i lectores,

Escric aquesta nota per demanar-vos les meves més sinceres disculpes per haver deixat el bloc desatès durant tants dies. Sé que hi ha força gent que seguia habitualment aquest bloc i que ho ha deixat de fer perquè he minvat considerablement la regularitat de les meves actualitzacions en els darrers mesos. Per motius professionals ara mateix no disposo del temps necessari per mantenir el bloc actualitzat. Vull deixar clar que no és la meva intenció abandonar aquest espai personal de reflexió política, però ara mateix no dono l'abast. Així doncs, no tinc més remei que reduir dràsticament el ritme d'actualitzacions durant una temporada (que espero que no sigui massa llarga, però que podria durar uns mesos).

Gràcies per la vostra comprensió!

Faula poètica de Nadal

L'any passat, al programa de mà del tradicional Concert de Nadal del Cor Sant Martí hi havia publicada una faula poètica de Nadal -escrita per la Núria Freixa i Doménech- que em va agradar molt i, enguany, vull compartir-la amb tots vosaltres.

Heu pensat mai que el Nadal

no és tan alegre al corral?

Quan arriba, els pobres galls,

sí que en fa d'escarafalls!

I vosaltres repapats

a la taula ben sentats,

mentre traspassa l'oloreta

de la cuina a la saleta.

Així sol passar sovint

en aquest món que vivim.

Mai la joia sol ser igual

per tothom, quan ve Nadal.

Núria Freixa i Doménech

Us desitjo que passeu unes bones festes i que tingueu un feliç any nou 2012!!! Bon Nadal!!