Pactar amb el diable

He de reconèixer que l’anunci de l’executiva d’Esquerra de diumenge al vespre em va agafar per sorpresa. Sobretot, més que la composició del nou govern -només hi havia dues opcions possibles-, el que em va sorprendre va ser la gran velocitat amb la qual es va prendre aquesta decisió. Confesso que d’entrada em va semblar que potser l’executiva d’Esquerra s’havia precipitat. Res més lluny de la realitat. Ara tinc clar que ha estat una decisió molt meditada i valorada per tots els membres de l’executiva del partit.

Fa uns dies us comentava que no tenia gens clar quin pacte era la millor opció. De fet, tampoc em tocava a mi prendre la decisió, ni tenia prou elements per valorar els possibles pactes. Però ara que la decisió ja ha estat presa, i després de cinc dies de reflexió personal, puc afinar molt més els meus comentaris. Així doncs, situem-nos al dos de novembre, l’endemà de les eleccions. Tot havia quedat quasi igual que l’any 2003. L’alta abstenció havia castigat a quasi totes les opcions polítiques. A més, ningú aconseguia majoria absoluta i es feia imprescindible una coalició per formar govern. Però malgrat els resultats, la situació de partida era completament diferent que la de les eleccions del 2003.

A CiU tenien ben clar quin era el seu pacte preferent. Apostaven per la sociovergència, és a dir, en Mas volia governar amb el PSC. Aquesta, a més, era l’opció preferida pel PSOE i per alguns líders del PP. Per tant, els convergents preferien un pacte que havia de fer contents als poders fàctics de Madrid, demostrant de nou el seu escàs catalanisme. La cúpula de CiU només es va afanyar a parlar amb Esquerra quan el Sr. Montilla els va tancar la porta sociovergent. Quedi clar doncs que van ser els dirigents de CiU els qui van renunciar al pacte amb Esquerra, prioritzant el pacte amb el PSC.

Però amb la sociovergència fora de joc, Esquerra tornava a tenir l’última paraula. Com va dir Joan Fuster “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Aquesta sentència de Fuster podria explicar perquè Esquerra descartava anar a l’oposició. Estic convençut que si Esquerra hagués triat l’oposició, s’hauria conformat un govern sociovergent que hauria retallat el desplegament del nou Estatut. Així doncs, per tal d’evitar que això passés, l’executiva d’Esquerra havia de treballar per construir un govern decidit exclusivament des de Catalunya, on Esquerra hi fos present per poder desenvolupar polítiques pròpies. I ho havia de fer ràpid, perquè calia eradicar la paràlisi política del Govern de la Generalitat sorgida arran de l’expulsió dels Consellers d’Esquerra i la convocatòria d’eleccions anticipades.

Arribats a aquest punt, cal tenir present que cap dels partits amb els que Esquerra podia pactar té la intenció de superar l’actual marc estatutari. És a dir, ni CiU ni el PSC posaven damunt la taula cap proposta de caire sobiranista o independentista. Per tant, metafòricament parlant, només hi havia una opció per formar govern: pactar amb el diable. Però el problema era escollir quin diable. Perquè, com ja sabeu, hi havia dos diables. Dos diables que, amb diferents discursos, treballen políticament perquè el nostre país segueixi sotmès política i econòmicament a l’estat espanyol.

Tenint en compte les dues opcions possibles –pactar amb CiU o amb el PSC+ICV-, Esquerra no podia decidir un pacte de govern en base a les quotes de poder o al nombre de conselleries que ens oferien, o en base a les simpaties personals cap a uns o altres dirigents, o en base a la seva partida de naixement o la seva llengua materna. Esquerra havia de decidir-se per un pacte en base a raons de país, estratègiques i programàtiques. El que calia assegurar en aquest pacte era la cohesió nacional i social de Catalunya, així com el desenvolupament de polítiques públiques en suport de la majoria, és a dir, en suport de les classes mitjanes i populars del país. Ja que ningú oferia res més que desplegar l’Estatut, calia garantir la cohesió nacional i, per tant, la cohesió social. És per tots aquests elements que Esquerra aposta per formar un Govern d’Entesa Nacional pel Progrés.

Personalment, faig confiança en la decisió de l’executiva del partit. Crec que ha estat una decisió honesta. A més, penso que aquest govern d’entesa és la formula més inclusiva en nombre de forces polítiques per defensar els interessos de Catalunya amb unitat d’acció política. Amb el PSC, Esquerra i ICV des del govern i CiU des de l’oposició, hi ha 118 diputats que des del Parlament empenyen la majoria de la població catalana en la direcció de l’autoestima i l’emancipació, davant de tan sols 17 diputats espanyolistes i lerrouxistes.

Finalment, només vull fer una última consideració. Al sistema parlamentari català, si dos o més partits arriben a un acord de govern i sumen més de 68 escons, aquests partits tenen tota la legitimitat per conformar el Govern de Catalunya. No crec que sigui bo per la salut democràtica del nostre país que des de CiU es vulgui fer creure a la gent el que no és. És cert que CiU va guanyar aquestes eleccions en escons i en vots però, alerta, també és cert que CiU no va obtenir majoria absoluta. A més, cal aclarir que a les passades eleccions el que es sotmetia a votació era quins diputats ocuparien els 135 escons del Parlament de Catalunya. El President de la Generalitat és un càrrec escollit pels diputats del Parlament, que prèviament han estat escollits amb els nostres vots. Per tant, queda clar que si el senyor Mas volia ser President, no en tenia prou amb ser el cap de llista la força política més votada. El senyor Mas necessitava una majoria parlamentaria que el recolzés, però em sembla que a CiU s’estimen més negociar amb el PSOE que amb els partits catalans. Encara que alguns no ho vulguin reconèixer, el Govern d’Entesa entre PSC+Esquerra+ICV és tan legítim i legal com ho hauria pogut ser un hipotètic govern entre CiU+PSC.