Fa més d'un any que vaig emigrar a Alemanya. Primer a Dresden i ara, des de fa tot just una setmana, a Stuttgart. L'experiència, en el meu cas, ha estat molt enriquidora i altament recomanable. He après molt, en tots els sentits. Per descomptat he après molt a nivell professional, però també m'he enriquit a nivell personal; he descobert una cultura nova, uns costums diferents, estic aprenent una llengua nova i he conegut altres maneres de veure el món. Com tot, també té els seus moments durs; en el meu cas l'enyorança de la gent que m'estimo pesa molt, i d'alguna manera he après a conviure amb aquest sentiment.
L'any passat, titulava "feliç" la darrera entrada que vaig penjar al bloc. En un any, el nostre país, Catalunya, ha fet passes de gegant. És possible que des de la distància els esdeveniments prenguin una dimensió més gran, que des de 1300km de distància em sembli que s'ha avançat molt més del punt on realment ens trobem. Però no puc evitar sentir-me optimista. Des que em vaig implicar en política nacional, he treballat per aconseguir la independència de la nació catalana i per la justícia social. Recordo quan els independentistes d'esquerres érem una minoria, quan tots ens coneixíem les cares a les manifestacions, quan érem silenciats i cap mitjà de comunicació utilitzava la paraula independència. Aleshores tenia 16 anys, quan vaig començar a militar a l'esquerra independentista. Ara en tinc 33, i puc afirmar orgullós que el nostre país s'ha mogut. Ara som molts. Som tants, que el proper dimecres ens agafarem de les mans i notarem la força d'un país que vol ser lliure, d'un poble en marxa cap a la independència, d'un poble en moviment que vol un futur millor per les generacions que vindran. Ara som tants, que som imparables.
L'any passat, per obligacions professionals, l'Onze de setembre el vaig haver de passar a Dresden. Aquell vespre, després de plegar de la feina, me'l vaig passar a casa mirant webs, vídeos i fotos de la gran manifestació que estava tenint lloc a Barcelona, mentre anava rebent missatges de familiars, amics i companys de lluita que, a la seva manera, feien que des de la distància pogués compartir l'eufòria col·lectiva que es va viure en aquella Diada. D'allò, tot just fa un any. I en només un any, els esdeveniments s'han anat precipitant cada cop més ràpid. Per mi, viscut des de la distància, em continua semblant un ritme vertiginós que ens acosta imparablement a la independència.
Aquest any, per la Diada, seré a Tamarit, als trams 243 i 244, amb la gent de l'ANC de Viladecavalls. Aquest any, per l'Onze, torno uns dies a casa, a la nostra terra, participant d'una demostració de força que serà històrica, una demostració al món sencer dels anhels de llibertat de societat civil catalana. Aquest any, tots junts, fem via. Sens dubte, estem escrivint les millors pàgines de la nostra història col·lectiva. Cada dia falta un dia menys per la victòria. Fem-nos dignes de tots aquells que ho van donar tot perquè avui nosaltres puguem guanyar la llibertat de tot un poble. Hi som tan a prop, que ara no podem defallir. Ànims i força, que som a punt de guanyar el combat de la llibertat i de la justícia. Molt bona Diada!!