És molt trist, però és la realitat. Tan el govern espanyol com la Generalitat de Catalunya, ambdós governs controlats pel PSOE, ens estan oferint un embolic de xifres que no concorden ni de bon tros amb la inversió prevista a l'Estatut “bonsai” producte del pacte Mas-ZP.
Mentre el ministre d’economia del govern espanyol, Pedro Solves, assegurava que a Catalunya només s’invertiran 495 milions d’euros addicionals, el conseller d’economia de la Generalitat, Antoni Castells, afirmava que l’import addicional en inversions arribava a la xifra de 746 milions d’euros extres, perquè el conseller Castells fa un tripijoc i compta els 495 milions d’inversions més 250 milions que van destinats a millores de RENFE.
La qüestió és que l’augment d’inversió present la disposició de l’Estatut “bonsai” estableix que la inversió estatal en infrastructures de Catalunya ha de ser equivalent al pes del Producte Interior Brut català dins el PIB estatal, que en aquests moments és del 18,8%. Els càlculs de la Cambra de Comerç, d’Esquerra i fins i tot de CiU preveien que la pujada havia de superior als 1.000 milions d’euros per respectar els preceptes del nou Estatut. Però el PSOE no ha respectat ni el text del nou Estatut que, no ho oblidem, es tracta d’una llei orgànica espanyola. Com podem anar bé amb un govern que no respecta ni les seves pròpies lleis?
A l’altra banda hi ha CiU, que, com sempre, tiren la pedra i amaguen la mà. Si no hi haguessin tingut tanta pressa a fer-se fotos i a pactar “cosetes” amb Zapatero, potser ara els catalans estaríem en una situació ben diferent. Ara, convergents i unionistes es fan els enfadats, però tinc la sensació que acabaran donant suport als pressupostos generals de l’estat... qui ho sap, potser l’aprovació dels pressupostos generals també s’estipulava al “pacte de la Moncloa”, el pacte ocult entre Mas i Zapatero.
A tot això li hem de sumar ICV, que es limiten a fer de comparsa de CiU i PSOE. La seva “manera intel·ligent de ser d’Esquerres” i la seva “manera decent de fer política” es resumeix a beneir el “pacte de la Moncloa” del qual no en coneixien cap detall; dir sí a un Estatut retallat en drets socials i aquí no passa res; i l’última, acabaran dient sí a uns pressupostos generals de l’Estat que no respecten ni el text de l’Estatut Mas-ZP.
La vida del nou Estatut es complica cada dia més: no es despleguen les competències, des de Madrid s’aproven lleis que no tenen en compte les noves i poques atribucions, s’admeten els tràmits dels recursos per a noves retallades del text estatutari i, per acabar-ho d’adobar, el poc que es podria portar a terme –inversió a Catalunya– també és “afaitat”. En definitiva, hem patit dos anys de catalanofobia a canvi de res. Torna el peix al cove i les negociacions a Madrid. I jo continuo pensant que, dient NO, hauríem aconseguit molt més.
Això no és cap broma ni cap batalleta preelectoral; són molts diners que tots els catalans estem a punt de perdre per una aplicació a la baixa d’uns acords estatutaris que donen al govern espanyol de torn la potestat d’interpretar-los i adaptar-los com vulgui. I penso que per fer front a això, cal que el govern de la Generalitat no estigui subordinat a Madrid, ni subordinat a poders econòmics que fan negoci amb la dependència política i econòmica del nostre país. Esquerra és l’únic partit que pot defensar amb les mans lliures els interessos del nostre país a Madrid. Com diu el blocaire Antoni Soy, alcalde d’Argentona, som l’Esquerra catalana independent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada