70 anys de la caiguda de Viladecavalls davant les tropes feixistes

El vent ja no bufa al nostre poble. Tanmateix, el temporal ha causat nombroses destrosses al municipi. Ahir, vaig anar a veure la meva àvia a casa seva, al Carrer del Rosari, i ella m'explicava que no recordava haver vist mai cap vendaval tant virulent com el que hem viscut les últimes hores. Avui però, no és del vent que vull parlar-vos, sinó d'una cosa ben diferent: el valor de la memòria històrica que els meus avis i àvies m'han sabut transmetre.


Avui fa exactament 70 anys que les tropes feixistes entraven a Viladecavalls. Ho explica el llibre Història de Viladecavalls. Van ocupar el nostre poble el 25 de gener de 1939. Poca estona abans de l'entrada dels feixistes, encara s'havien vist soldats republicans en retirada. Entre les forces franquistes hi havia una columna d'italians, molts venien per la via i abans d'arribar a Terrassa sembla ser que es van parapetar en l'indret conegut com a "femer del fava", espai on actualment s'ubica la piscina municipal de Viladecavalls.


En record als viladecavallencs i viladecavallenques fidels a la república, als que van defensar el nostre poble, als caiguts, torturats i exiliats, tinc la necessitat de citar textualment una crònica d'aquell 25 de gener escrita per l'Antoni Soler Hospital, "Rogeli", que figura a la pàgina 275 del llibre Història de Viladecavalls:

El dia 25 de gener del 1939, als vols de les onze quan un grup de persones van anar a mirar a la punta de cal Turu (la torre del carrer del Rosari) va sentir-se el siseig d'un obús d'artilleria que va espetegar a la Plana de Can Turu. Cap a quarts de dues de la tarda, una patrulla de les avançadetes que havien pernoctat al "bosc dels espígols" comandada, sembla que per un oficial, va fer l'entrada de descoberta per l'esmentat carrer i va entrar a l'Ajuntament en quin balcó onejava la bandera republicana, fou hissada al pal del balcó. No va passar gaire estona fins arribar tropes i més tropes, de pas cap a la via del ferrocarril, per tallar comunicacions i encerclar Terrassa. Així va ser ocupada Viladecavalls, entre l'eufòria d'alguns, la por de molts i l'aiguabarreig dels qui sempre es llencen en braços del vencedor...

Era un espectacle entre festiu, esfereïdor i estrany alhora, el veure desfilar els matins dels dies de festa a la jovenalla d'ambdós sexes uniformats amb robes i colors vinguts de fora, sota banderes, crits, cornetes i tambors marcials, des de l'Ajuntament vers el temple parroquial, el regent del qual era membre important (censor) d'aquell organisme de complicades i poc conegudes sigles -FET i de las JONS- al pas de quina comitiva presidida per l'alcalde uniformat era obligatori per a tothom (i s'imposava certament) el plantar-se rígida i seriosament i saludar braç enlaire i mà oberta rígida la "bandera nacional".

Aquell 25 de gener de fa setanta anys, la torre del Carrer del Rosari -cal Turu-, la torre on va viure el meu avi Cisco Turu i on encara viu la meva àvia Teresa Torra, va ser espectadora d'aquells fets que avui no vull oblidar. El silenci ens fa còmplices dels botxins que, apart de les agressions físiques, van intentar endur-se a totes les seves víctimes esborrant la seva memòria.


Em sento descendent de les víctimes d'aquella tragèdia i prenc el relleu de la seva lluita en defensa dels valors republicans. El meu besavi, Joan Turu Corbera, alcalde de Viladecavalls del 1918 al 1923, va defensar els valors republicans. També ho van fer els meus àvis i àvies. Ells i elles em van ensenyar que la memòria històrica viurà mentre hi hagi persones disposades a no callar, a parlar en veu alta, a exigir reconeixement i respecte per tots aquells i aquelles que van fer front al feixisme més cruel i pervers. Només així es podrà restituir la dignitat d'aquells i aquelles a qui els va ser arrebassada.


És una llàstima que la regidoria de cultura del nostre Ajuntament no tingui en compte aquestes coses. Cap acte commemoratiu, només silenci. Com us deia abans, el silenci ens fa còmplices.