28 de febrer 2008

Tocar de peus a terra

En aquests moments a ningú se li escapa que per culpa de la manca d’inversió dels diferents governs de l’estat el nostre país viu una situació propera al col·lapse: retards endèmics a rodalies, apagades elèctriques, un aeroport col·lapsat i sense oferta de vols intercontinentals, hem de suportar uns espoli fiscal del 10% del PIB català, la renda mitja de les famílies catalanes cau en picat, seguim tenint el trist rècord europeu de peatges per km2, etc.


Ara, imagineu-vos que tot el què ha passat -i està passant- a Catalunya, passés a Madrid, o a Sevilla, o a qualsevol altra ciutat important de l’Estat Espanyol. Evidentment, no us ho podeu imaginar. És impossible que hi passi, perquè en aquestes ciutats s’hi està invertint constantment des del govern espanyol. I per què allà si que s’inverteix, i aquí no? Doncs està clar. Lògicament, els governs espanyols inverteixen a Espanya. Al territori que ells consideren Espanya. Ells si que tenen clar, què és Espanya i què no és Espanya. Inverteixen a Extremadura, a Andalusia, a Castella la Manxa, etc. Però no a Catalunya. I tant és que mani el PP o el PSOE. Aquí no hi ha debat. En el model d’organització territorial de l’estat, el PP i el PSOE són simples fotocòpies. Tots dos partits tenen claríssim que Catalunya no és Espanya.


Tan de bo totes les persones que viuen i treballen a Catalunya ho tinguessin tan clar com ho tenen PP i PSOE. Sobretot aquells i aquelles que viuen i treballen a Catalunya i estimen Espanya per raons familiars o de procedència. Que, no ens enganyem, avui són la majoria. A totes aquestes persones els vull dir que no cal deixar d'estimar Espanya per ser independentista. Si jo hagués de marxar fora, mai deixaria d'estimar Catalunya; no puc demanar a ningú que deixi d'estimar Espanya. Però si que us puc demanar que estimeu els vostres fills, els vostres nets. Ser independentista és això. Ser independentista és voler un país de primera per les futures generacions de catalans i catalanes. No anem contra ningú. Només volem el millor per Catalunya.


Ser independentista és tocar de peus a terra. Catalunya no pot continuar pel camí de la irresponsabilitat de l'espanyolisme del PP i del PSOE. Ni en el temps del general Franco, que no podíem parlar en català ni dir ni piu, ens van acceptar. Ens voldran ara? No. El fracàs del nou Estatut d'Autonomia de Catalunya ha demostrat que no hi ha cap federalista a Espanya. Cap ni un. A Catalunya sí que n'hi han, però a Espanya no. No cal perdre més el temps. El més de seny és la independència. El 9 de març, cap independentista es pot quedar a casa. Quedar-se a casa és afavorir els contraris de la independència. No ens podem permetre aquest luxe.

8 comentaris:

Cassoulet Toulousain ha dit...

Hola!
He de dir que el d'avui és un gran post. Plantejar la independència com a mitjà i no com a fi és una bufada d'aire fresc que ve netejar l'ambient enrarit d'anteriors nacionalismes, espanyols i catalans. Aquesta nova visió d'una independència pragmàtica és molt "original" (en el bon sentit) i molt catalana, amb aquest seny que des de fora no s'acaba d'entendre.
Si la independència permet que la gent visqui millor, visca la independència!. Malhauradament, no tothom ho entèn de la mateixa manera, fins i tot des d'ERC (pel que sento dir). Una independència pragmàtica no ha d'anar obligatòriament de la mà d'una independència nacional i identitària. És possible concebre un futur estat independent amb dues llengües com ara? El tema de la llengua sempre és molt sofert, ho sé, pèrò només és un exemple. Es pot imaginar una Catalunya així? M'agradaria pensar que sí.
Pel tema econòmic i la xifra del 10% del PIB, s'ha calculat quans diners van a parar a Brusel·les? I a Praga? I a Lubliana? La inversió acumulada a la resta de l'actual estat espanyol és exagerada, és cert. I no pot continuar així, és una necessitat canviar el model de finançament. Però quins són els beneficis indirectes? I quins són els beneficis indirectes d'invertir indirectament a Bratislava? Bé, ho deixo que m'enrotllo.
Salut i vots!

Lluís Soler ha dit...

hola cassoulet,
Com va dir en Miquel Martí i Pol, "serem allò que vulguem ser". Si la majoria de persones que viuen i treballen a Catalunya ho volen, jo crec que és perfectament possible concebre un futur estat independent amb dues, amb tres o amb les llengües que faci falta. Tan sols és una qüestió de voluntats, i jo no crec que el tema de la llengua fos un problema perquè la societat catalana no es posés d'acord.

Com ja saps, exigir al govern espanyol la publicació de les balances fiscals és una de les reivindicacions d'Esquerra en aquestes eleccions. Des d'aquest enllaç pots consultar els càlculs que s'han realitzat des de la Fundació Josep Irla per estimar el dèficit fiscal català.

http://www.irla.cat/documents/balances_fiscals.pdf

Desconec quina és la nostra aportació a Europa, però si que puc afirmar que cap país d'Europa està sotmès a un espoli fiscal del 10% del seu PIB. Cap país. Només Catalunya. Des del meu punt de vista, no veig cap benefici d'això. Ni directe, ni indirecte.

Això ens impedeix mantenir la competitivitat de la nostra economia, respecte la resta de territoris europeus. Per posar només un exemple, cap empresa multinacional es planteja instal·lar-se a Catalunya si l'aeroport de Barcelona no té una oferta suficient de vols intercontinentals. I no tenim oferta perquè el govern espanyol ens l'ha negat. El govern espanyol fa servir l'aeroport del Prat per alimentar els vols intercontinentals que surten de l'aeroport de Barajas. Per mi això no aporta cap benefici, ni directes, ni indirectes.

Bon cap de setmana!

PS: el Manu ja és doctor! Avui ha defensat i ho ha fet molt bé!

Anònim ha dit...

Aquest discurs justificatiu de la voluntat de ser independents és instrumental, no ens enganyem. Vols dir que si demà l'Estat inverteix a Catalunya, cosa que pot passar per diferents motius, ja no caldria un Estat propi?

Segons el teu argument no: si tenim vols intercontinentals, si el TGV arriba a França, si es pot construir una linia orbital de tren aleshores ja no caldria ser independents.

Doncs no; no és ben bé això. De fet la voluntat d'independència no cal justificar-la més enllà que la voluntat de no ser independents.

El que tu presentes és un argument electoral, del qual potser es pot treure algun rendiment. Però no tinc clar que així és pugui reconstruir un pais.

Quedi clar que la cosa està difícil, fonamentalment per la gran onada immigratòria dels 60. Potser així se seduirà algú, però farà falta alguna cosa més, això de ben segur. Algun projecte capaç d'engrescar la gent. Però això es ven molt car: tothom ho cerca sense massa èxit.

D'altra banda, i visc a Viladecavalls, he de dir que el discurs d'ERC sobre infraestructures no és sòlid, i mira que ho us voto. Durant massa temps ERC s'ha oposat a obvietats, com ara la necessitat del Quart Cinturó (al que ara se li canvia el nom, i cap problema), el tunel de Bracons i en general a massa moviments de protesta més o menys irresponsables. Per no parlar de la fraseologia antiglobalització.

No s'ha anat a construir, vet-ho aquí, i s'han fet giragonses com la del Quart Cinturó que ara ja no es qüestiona. Per això ara hi ha problemes de credibilitat.

Deixeu aquest tipus de demagògia i de vocabulari arnat que va de dret al fracàs per ICV, que són els grans especialistes.

El fracàs de ICV no és un problema. Però vosaltres, en gran part, representeu el país, i heu de ser més curosos. El vostre fracàs sí que té conseqüències, i greus.

Salutacions.

Tomeu

Lluís Soler ha dit...

Tomeu,

Em sembla que si el dia de demà els independentistes volem ser una majoria social, tots plegats hem de començar a ser una mica més pràctics i deixar-nos de tirar pedres entre nosaltres.

Jo m'estimo més centrar els meus esforços a sumar més gent al carro independentista, que no a fer especulacions de si seguiríem reclamant la independència en un hipotètic cas que el govern de l'Estat aturés l'espoli fiscal per voluntat propia (cosa que no passarà) o que comencés a invertir compulsivament a Catalunya (que tampoc passarà). Em sembla que tots som conscients dels problemes greus que patim a Catalunya i de que cal un grup parlamentari independentista fort i nombrós que pugui defensar Catalunya, condicionant fins a on sigui possible el govern espanyol de torn.

Pel què llegeixo al teu comentari, entenc que tu ja estàs completament convençut de que la independència és el millor escenari polític per afrontar els reptes de futur de Catalunya amb garanties d'èxit. Ho celebro. Desgraciadament, tal com ja saps, avui encara som minoria.

Per mi, Esquerra Republicana de Catalunya no és com els altres partits catalans. Els altres partits només es limiten a acumular vots, però no hi ha horitzó, no tenen un projecte polític definit. Esquerra té un horitzó clar, nosaltres tenim un projecte polític pel futur de Catalunya. Per això la militància d'Esquerra treballem dia a dia convencent gent perquè es sumin al carro independentista, sense que això vulgui dir necessàriament que acabin votant Esquerra. Potser el dia 9 de març hi haurà alguns independentistes que es quedaran a casa i no ens votaran, potser votaran altres partits o fins i tot en blanc, però el dia D, el dia del referèndum que ens ha de portar a la llibertat, aquell dia sí que votaran independència. Això és el què a mi m'importa de veritat. Per damunt dels resultats electorals d'unes eleccions concretes, Esquerra som un partit independentista, no som un club electoral.

Si tens alguna proposta estratègica per arribar a la independència de manera més ràpida que l'estratègia actual d'Esquerra, sóc tot orelles. Mentre no n'hi hagi una de més bona, l'estratègia que seguim per arribar a la independència és la millor que sabem.

Una de les finalitats d'aquest bloc és, precisament, comunicar idees i arguments per guanyar nous independentistes. I si aquestes persones també decideixen reforçar amb el seu vot l'únic partit independentista català amb possibilitats d'obtenir grup parlamentari, doncs encara millor.


Respecte les infrastructures, discrepo completament de la teva opinió. El discurs d'Esquerra en aquesta matèria és sòlid. El plantejament inicial del Quart Cinturó des de Madrid era construir una autopista de tres carrils per banda per enviar mercaderies d'Espanya cap a França trinxant el nostre territori. Esquerra sempre hem estat en contra d'aquest plantejament. Gràcies a tota la mobilitazció social i política, el projecte inicial del Quart Cinturó ha experimentat moltes modificacions de traçat, fins al punt que ha donat lloc a un nou projecte anomenat, tal com tu dius, Ronda del Vallès. S'ha acostat la infrastructura a les àrees urbanes, reduint l'impacte ambiental sobre el territori. S'hi han inclòs més entrades i sortides de les previstes inicialment al 4C per donar servei a les persones que es desplacen entre els pobles i ciutats per on transcorrerà aquesta nova infrastructura, deixant enrera el concepte inicial de transport de mercaderies per carretera entre Espanya i França trinxant el territori català.

Una última consideració. Hem de tenir clar que Esquerra, ara per ara, només representem un 15% dels votants de Catalunya. Això ja indica que segurament no guanyarem la independència a través d'una majoria absoluta d'Esquerra. Però si la feina de formigueta de tota la militancia d'Esquerra fa els seus fruits, tard o d'hora aconseguirem arrosegar a CiU i a ICV cap a posicions autènticament sobiranistes. Alguns dels seus militants més joves ja es declaren obertament independentistes. No seria d'estranyar que, en un futur proper, CiU i ICV s'acabin declarant obertament independentistes, tal com va fer Esquerra l'any 1993. I quan arribi aquest dia serem majoria. Però mentre els independentistes no siguem majoria, des d'Esquerra seguirem fent tot el que estigui a les nostres mans per seguir avançant imparablement cap a la independència.

Salutacions, i perdona l'extensió de la resposta. Començo a escriure i no paro...hehehe

Anònim ha dit...

En primer lloc crec que a dia d’avui ERC no pot condicionar el Govern. Com saps molt bé el PSOE no s’ho pot permetre a hores d’ara a les Espanyes, perquè ho aprofitaria el PP, i com.

Això, es clar, no vol dir res. Jo no voto ERC perquè pugui condicionar ningú, perquè no pot. Em prenc les eleccions com un recompte de qui som. Des del camp de l’independentisme no es poden prendre les generals de cap altra manera, ara com ara.

D’altra banda comentes que si tinc alguna proposta per arribar a la independència. Suposo que no cal dir que no: de fet m’he apropat a ERC perquè en línies generals crec que planteja les coses raonablement bé. Diguem que hi coincideixo en un 60%, i ja n’hi ha prou.

Però si que crec que caldria vincular obertament l’independentisme a un projecte de societat lligat a l’economia de mercat i a l’emprenedoria, i fer-ne bandera. A això que en diem capitalisme, vaja. Sense reserves mentals. Des de la socialdemocràcia, però en l’estil anglès.

De vegades em fa l’efecte que això hi ha qui no ho té massa clar, i que es deixa condicionar per propostes econòmiques tipus CUP o ICV que no cal qualificar. Això desacredita l’independentisme. Resta més que suma.

Quan a les infraestructures, efectivament discrepem. Catalunya les necessita, i el Quart Cinturó n’és una. Vivim en un context en que la comunicació és el present i el futur. Com diu el Tremosa, Catalunya serà logística o no serà.

La distribució guanya pes front la producció, perquè ara mateix les fàbriques són a la Xina. Barcelona té avantatges geogràfics per ser un centre logístic important. Ara com ara les mercaderies arriben en vaixell abans a Barcelona que als ports alemanys. Cal una xarxa per distribuir-les, no tan sols a les empreses que estan aquí, sino sobretot cap Europa i Espanya.

Això és crucial. Si no ho tenim, ni tan sols es mantindran aquí les indústries.

En fí, aquest tema dóna per a llarg. Però si el que em dius és que gràcies a ERC el IV Cinturó tindrà dos carrils per banda, i no tres, no tinc inconvenient a dir que és una prova de miopia que pagarem.

D’altra banda el territori català està lluny d’estar trinxat. Quina paraula, per cert, tan desgastada. Estem a la zona que concentra la població i el PIB de Catalunya. Fan falta infraestructures importants. Cal un port potent, un aeroport potent, unes bones xarxes de comunicació pel trànsit rodat i ferroviari. Això, senzillament, cal fer-ho. El contrari és ofegar l’economia.

Per cert, si no ho fem el que es potenciarà són altres ports, com el de València i encara més d’altres aeroports. I d’altres territoris. Hem de decidir cap on volem anar, i no voler quedar bé amb tothom.

Salutacions,

Tomeu

Lluís Soler ha dit...

Hola Tomeu,

Sempre és agosarat generalitzar. Jo considero que durant els dos primers anys de la passada legislatura Esquerra va condicionar el govern del PSOE en alguns aspectes, almenys fins la nit del 21 de gener de 2006, que ja sabem què va passar. La paralització del transvassament de l'Ebre, l'inici del retorn dels documents catalans espoliats i arxivats a Salamanca, l'enterrament del model educatiu del PP (no oblidem que la ministra Pilar del Castillo volia ampliar a 6 les hores de castellà amb el "decreto de humanidades"), l'aprovació de la Llei de Dependència, o els més de 400 milions d'euros inicialment no pressupostats que van venir cap a Catalunya als primers pressupostos del govern Zapatero de l'any 2005, són exemples de la tasca dels 8 diputats i diputades d'Esquerra a Madrid. De fet, hi ha molts més exemples que queden ampliàment detallats al llibre "El més calent al front de Madrid". Si encara no l'has llegit, aprofito per recomanar-te'l.

També és cert que ara serà més difícil condicionar, però ells no tenen majoria i nosaltres aconseguim un grup parlamentari fort i nombrós, mirarem de no posar-los les coses fàcils.

Per altra banda, tan de bo tots/es els independentistes es plantegessin aquestes eleccions com un recompte nacional, aprofitant que, a més, presentem llistes al País Valencià i a les Illes Balears. Aquests dies que he estat recorrent la comarca, m'he trobat amb algun independentista de pedra picada que ja m'ha dit que no votarà a les espanyoles. Aquests dies estem centrant els esforços perquè aquest recompte sigui a l'alça. A veure si el diumenge tenim una sorpresa positiva, i els independentistes no fallem.

Esquerra és un partit socialdemocrata. No és un partit revolucionari, i em sembla que Esquerra es diferencia bastant de les maneres de fer i pensar de la CUP i ICV, encara que de vegades potser els mitjans de comunicació no ho reflecteixen. Personalment estic d'acord amb el teu punt de vista de vincular obertament l’independentisme a un projecte de societat lligat a l’economia de mercat i a l’emprenedoria, com les socialdemocracies del nord d'Europa, una cosa que no té perquè anar amb contra de reduir, en la mesura del possible, l'impacte ambiental de les infrastructures que Catalunya necessita per assegurar la competitivitat de les empreses catalanes. Per això Esquerra ha pressionat per introduir modificacions al projecte inicial del 4C, per donar llum a la Ronda del Vallès, modificant el traçat proposat des de Fomento i acostant aquesta infrastructura a les arees urbanes per reduir l'impacte ambiental d'aquesta nova via.

No cal dir que coincideixo amb tu i amb el professor Tremosa: Catalunya serà logística o no serà. I coincideixo plenament amb tu quan dius que cal una bona xarxa de distribució de mercaderies per terra. Aquesta xarxa podria ser perfectament una línia d'alta velocitat ferroviaria que connecti els ports i aeroports des d'Almería fins a Perpinyà, passant per Alacant, València, Tarragona, Barcelona, Girona i així, obrir les portes de l'eix mediterrani cap al mercat Europeu. També ens cal el control del port de Barcelona i l'aeroport del Prat per poder establir des del govern de Catalunya, per exemple, les taxes i preus de descarregar mercaderies al port i poder aplicar descomptes si ens interessa potenciar algun tipus d'area de negoci o producte en concret.

Estem d'acord que Catalunya té el potencial emprenedor i el capital humà que pugui tenir, per exemple, Finlandia. Però Finlandia és un estat i Catalunya encara no. Quan els catalans anem pel món, i expliquem que som catalans, diem "Catalunya, Barcelona" i ens diuen "a sí, Barcelona, Ronaldinho". En canvi els Finlandesos, quan expliquen que són de Finlandia, diuen "Finlandia, NOKIA". Aquesta és la diferència entre un país de primera i un de segona. Em sembla que ens entenem. La militància d'Esquerra no volem un país que es conegui pel Ronaldinho. Jo treballo des d'Esquerra perquè Catalunya algun dia pugui ser coneguda per les seves empreses, igual que Finlandia és coneguda per NOKIA.

Espero que puguem seguir comentant aquest i altres temes a través del bloc. Per mi és molt interessant conèixer directament el punt de vista de simpatitzants i votants. Gràcies de nou, per la visita i els teus comentaris.

Salutacions,

Lluís

e-Xaps ha dit...

Hola Lluís,

Tan sols volia felicitar-vos a tu i a en Tomeu, realment és un luxe veure un diàleg sincer, raonat i sobretot EDUCAT sobre el que pensem els independentistes i les diferents maneres de veure la situació actual.

Una abraçada i ens llegim.

Lluís Soler ha dit...

Dons sí noi, és tot un luxe. Espero i desitjo que es mantingui, aquesta mena de comentaris són realment interessants. Gràcies Xavier!

Salut i blocs!