23 de juliol 2011

canvis continuistes i canvis innovadors (II)

En l’última anotació us plantejava resoldre un trencaclosques (unir els nou punts amb només quatre rectes i sense aixecar el llapis del paper) que m’havia fet reflexionar sobre com, des de tots els nivells de la societat, estem proposant solucions per superar l’actual crisi econòmica.


El primer cop que vaig intentar resoldre aquest problema vaig partir -suposo que inconscientment- d’un sistema de referència que en feia impossible la seva resolució: els nou punts de la figura formaven un quadrat i vaig pensar que la solució s’havia de trobar dins d’aquest quadrat. Error. Introduir aquest supòsit en la resolució del trencaclosques feia impossible trobar una solució que connectés els nou punts. Ho intentés per on ho intentés, sempre em quedava un punt per connectar. Estava intentant cercar una solució introduint canvis dins el sistema però que mantenien invariable aquest sistema de referència, és a dir, cercava solucions a través de canvis continuistes que perpetuaven el sistema.


La solució al trencaclosques va aparèixer quan vaig superar el supòsit de partida. Per solucionar aquest problema calia introduir canvis innovadors que trenquessin amb el sistema de referència establert. Calia fer l’esforç mental d’abandonar el supòsit del quadrat format pels nou punts i cercar noves premisses per resoldre el trencaclosques. Com podeu veure a la figura de sota, la solució resulta evident quan s’analitza des de fora del sistema de referència establert.


Fent un símil amb l’actual situació, la recessió econòmica i financera provocada per la crisi és el trencaclosques que la nostra societat ha de resoldre. Per això penso que és molt important tenir en compte que per resoldre problemes complexos no només valen els canvis continuistes; també hem de ser capaços de generar canvis innovadors, superar els marcs de referència que ens autoimposem i que ens autolimiten i deixar de pensar que la solució només és al quadrat.


Òbviament, plantejar canvis innovadors no és gens senzill. Moltes vegades apareixen de forma imprevisible i/o il·lògica, perquè normalment tendim a analitzar les situacions des de marcs de referència establerts. I si plantejar-los no acostuma a ser senzill, fer que els canvis innovadors esdevinguin realitat pot ser encara més complicat. Des del meu punt de vista, la nostra societat és essencialment continuista, entenent aquest continuisme com una absència de canvis que trenquin els esquemes establerts. Dit d’una altra manera, la nostra societat tendeix al manteniment del statu quo. Penso que ens hem acostumat a viure i treballar en una societat continuista justament per la incertesa i, fins i tot, una certa por a les conseqüències provocades per canvis de paradigma en els marcs de referència de la societat actual i, especialment, per la por que senten els que troben favorable la realitat actual. Són aquests últims els que no escatimaran en mitjans per evitar canvis innovadors que trenquin amb l’actual sistema de referència i els facin perdre la seva posició favorable dins el sistema.


Com a societat, crec que hem de fer l'esforç col·lectiu d’aprendre a analitzar els problemes també des de fora dels sistemes de referència tradicionals. Hem d’aprendre a proposar canvis innovadors per superar situacions difícils com l’actual crisi. Hem d'imaginar noves solucions als problemes, perquè jo estic convençut que només amb les solucions velles no ens en sortirem. Hem de trencar alguns esquemes establerts, hem de sortir dels habituals sistemes de referència. Hem d'innovar, ho hem de fer a tots els nivells, i no és una tasca gens senzilla. Així doncs, la imaginació al poder!

2 comentaris:

Mati Segura Roig ha dit...

Buscant pel ordinador he trobat l’esborrany d’una ponència que vaig presentar el mes de novembre de 2008 a Manresa. Només pretenc parlar de violència en l’àmbit familiar des d’una perspectiva sistèmica, però el teu article m’ha fet recordar aquesta ponència.

Des de la Psicologia sistèmica, basada en la Teoria General de Sistemes (TGS) entenem que la família és un sistema d’elements que interrelacionen entre si. Els sistemes tendeixen a buscar l’equilibri, és a dir, els canvis fan por. Els canvis són crisis i les crisis són inevitables. Quan iniciem la convivència de parella, quan tenim fills o quan els fills es fan grans. Aquestes són crisis normatives, normalment volgudes i esperades i les persones, que són els elements del sistema, tenen mecanismes per adaptar-se a la nova situació. Tot i que quan s’inicia la crisis sovint, el que primer s’intenta es és un canvi per tornar a la situació anterior ja que com hem dit el canvi fa por. Per exemple, quan l’adolescent vol arribar més tar a casa s’intenta una solució continuista per tornar a l’estat anterior “no sortiràs els caps de setmana”, però no pot ser, l’adolescent ja no tornarà a ser petit, hem de buscar altres solucions hem d’entendre que s’ha fet gran i té dret a sortir. Si tot va bé i s’opta per altres tipus de canvis, per exemple bona informació i educació, l’adolescent sortirà el cap de setmana saben el que ha de fer.

De vegades, s’originen crisis sistèmiques, és a dir no n’hi ha prou amb simples canvis en la manera de fer. És quan la crisis afecta a gran part dels elements. Són crisis que a diferencia de les anteriors no són normatives, ni volgudes ni esperades. Per exemple, mals tractaments d’un membre de la família cap als altres. Quan un element o membre de la família té aquest problema és impossible que no afecti a la resta dels elements o membres de la família. Però malgrat que el sistema no està bé, el canvi segueix fen por i volem buscar solucions per no trencar la unitat familiar, justificant al maltractador, acceptant les seves imposicions a canvi de molt poca cosa, creient una i una altra vegada les promeses que fa i que mai es compleixen, etc. És a dir canvis continuistes.

Les persones que hem treballat en el camp dels maltractaments dintre la família, sabem que moltes vegades, malgrat totes les dificultats que comporta, s’han de fer canvis rupturistes, allunyar-se de la situació, ja què les persones que maltracten sovint són incapaces d’adonar-se que estan maltractant i troben explicacions per a tot.

Una de les principals dificultats que tenim quan treballem en persones que han viscut aquest tipus de problema és que si durant molt temps s’han intentat molts canvis continuistes amb l’objectiu de millorar la situació, les persones que han estat maltractades estan tant esgotades per l’estrès que han suposat aquestes situacions, què correm el risc de que malgrat no estar bé, l’esgotament emocional els impedeixi fer res per sortir de la situació.

Lluís Soler i Turu ha dit...

És evident que hi ha moltes situacions a la vida on la solució es troba en aplicar canvis innovadors, rupturistes, que trenquin els marcs de referència establerts. La teva aportació n'és un molt bon exemple. Gràcies Mati!!