Per Tots Sants no et quedis a casa. Tu també pots votar diferent

Aquests dies de campanya electoral, les converses sobre política augmenten considerablement entre companys de feina, amics, familiars i gent propera. Ja sigui dinant amb els companys de feina, treballant al laboratori, passejant pel carrer o fent una cervesa amb els amics, em sembla que qualsevol excusa és bona perquè algú enceti el debat sobre la situació política actual o simplement per poder discutir sobre possibles resultats i pactes post-electorals.

Aquest ambient que s’ha creat, on fins i tot el més políticament escèptic es mostra interessat per la futura situació governamental del nostre país, és una bona prova de que els propers comicis estan més oberts que mai. Ningú té clar, ara per ara, que hi hagi un possible clar vencedor a les properes eleccions. L’únic que poden indicar-nos les enquestes –sempre ben cuinades segons els interessos dels mitjans de comunicació que les difonen– és que ni CiU ni PSC obtindran la majoria absoluta i que Esquerra tornarà a tenir un pes important a l’hora de decidir el nou govern de Catalunya.

Tanmateix, haurem d’esperar fins passat Tots Sants per veure fins a quin punt les diverses enquestes són fidels a la realitat o només en són una foto esbiaixada i borrosa. Encara recordo quan les enquestes més favorables de les passades eleccions del 2003 assignaven a ERC 17 escons, però contra tot pronòstic en vam aconseguir 23. Si ara les enquestes ja ens en posen 21 o 22, per la mateixa regla de tres podríem arribar als 25 escons... Jo no descarto cap resultat. En un sistema parlamentari com el nostre, fins i tot la tercera força política té possibilitats d’accedir a la Presidència de la Generalitat.

Personalment estic il·lusionat. Fa temps que vaig renunciar a ser hereu d’una classe política derrotista que a hores d’ara ja pertany al passat. Vull ajudar a construir el futur del meu poble i del meu país, i ho penso fer amb dignitat, valentia i coherència. A més, cada cop som més les persones que estem cansades del catalanisme de la derrota, del peix al cove, del val més una mica que res i del victimisme permanent. La gran manifestació del 18-F en va ser una bona mostra. Cada dia que passa, hi ha més persones que confien amb la manera d’entendre la política de la gent d’Esquerra Republicana. Perquè nosaltres som gent que sempre juguem amb els colors de casa. Sempre juguem a favor dels interessos de Catalunya. Hauria estat ben fàcil dir SÍ a l’estatut retallat. Així no ens haurien expulsat del Govern, i ara continuaríem gestionant sis conselleries, però hauríem perdut una cosa molt més important. La dignitat.

No us vull avorrir amb el programa electoral d’Esquerra. Si us interessa, el podeu consultar als enllaços 1, 2, 3, 4 i 5. Tan sols vull fer èmfasi en una qüestió. Només si Esquerra té prou força, el proper govern serà catalanista i de progrés. En cas contrari la sociovergència o un pacte CiU+PP són més que una possibilitat. Quan ho rumio no sé què es pitjor: si posar la legitimitat del Parlament de Catalunya en safata als poders de Madrid (el que fa Mas) o acceptar-ho (el que fan Montilla i Piqué).

Ja hem vist com CiU i PSC han defensat els interessos de Catalunya cada cop que van a Madrid. Només cal citar dos exemples ben recents. En primer lloc, les retallades de l’Estatut amb el pacte Mas-Zapatero. Tothom recorda què va passar amb la decisió sobirana del Parlament de Catalunya en aprovar l’Estatut del 30 de setembre. Per una foto, per una mica de poder, tot s’hi valia. El segon exemple ha estat l’incompliment del Ministre Solves d’invertir a Catalunya tot el que es va establir amb l’entrada en vigència del nou Estatut. Si el PSC-PSOE van avalar d’entrada els Pressupostos de l’estat, i CiU s’hi ha sumat després d’haver dit que eren dolents per Catalunya, què ens queda? Només la dignitat.

Amb partits com PSC o CiU al capdavant del govern de la Generalitat anem ben arreglats. Perquè, passi el que passi, Catalunya encara haurà d’anar a la Moncloa a negociar amb l’estat durant una temporada. I aquí és on la gent d’Esquerra hem de ser decisius. Perquè com més forta sigui Esquerra al Parlament de Catalunya, més podrem defensar els interessos del nostre país. En canvi, com menys força tinguem, més força tindrà la M. Una M –de Mas o de Montilla- que realment tan sols defensa els interessos de Madrid. Una M amb Iniciativa i PP de comparsa, fent de simples convidats de pedra. Els primers són la crossa del PSC-PSOE. Els segons són la crossa de CiU a Catalunya, igual que CiU ha estat la crossa del PP a espanya. Esquerra és l’únic partit que pot evitar que el Govern de Catalunya depengui de Madrid, del PSOE o del PP.

Anar a contracorrent no és fàcil. Però per sobre de les comoditats personals, per sobre de sortir ben retratats als diaris i en grans titulars hi ha la coherència i els 650.000 catalans que van confiar en Esquerra perquè defenséssim Catalunya des del front de Madrid. Queda clar que som l’única alternativa, l’alternativa de la coherència, la valentia i la dignitat. Votar Mas és votar Montilla. Votar diferent és votar Esquerra.