30 de novembre 2006

Gràcies!


El passat 24 de juliol vaig penjar la primera nota d’aquest bloc. En aquell moment no em pensava pas que amb només quatre mesos aquest bloc superaria les 3000 visites. Vull dedicar aquestes línies a tota la gent que algun cop ha passat per aquí, als lectors habituals i també als que m’heu enviat comentaris i les vostres opinions per correu-e.

Arribar a aquestes 3000 visites justament el dia del meu aniversari -sí, avui 30 de novembre faig 27 anys- ha estat com una mena de e-regal, hehehe :-D . Moltes gràcies a tots!


PS: aquesta nit hi ha ple ordinari. Una forma ben original de celebrar el meu aniversari...

29 de novembre 2006

Diumenge 3 - Manifestació contra el 4art Cinturó a Sabadell


M'han reenviat un correu-e informant sobre la manifestació contra el IV Cinturó d'aquest diumenge a Sabadell. La manifestació ha estat convocada per la Campanya Contra el Quart Cinturó, on s'integren més de 270 entitats. Esquerra Republicana n'és una d'elles. Us l'enganxo a continuació, per si és del vostre interès:


Sortida: Plaça Antoni Llonch (Estació Renfe Centre) de Sabadell.
Hora: 12h
Arribada: Plaça del Dr. Robert (darrere l'Ajuntament)

ARA ÉS L'HORA!! No hi faltis!
FES-HO CÓRRER !!

- - - ÉS MOLT IMPORTANT QUE TU HI SIGUIS! - - -

DIGUEM NO AL QUART CINTURÓ!!

Vine a defensar els boscos de Togores i Can Vilar, el torrent de Colobrers, Can Deu, els camps de ca n'Ustrell i Mas Canals, el barri de Can Tries, els boscos de Viladecavalls...
Vine a defensar el rodal que tant estimem, amenaçat pel Quart Cinturó!
Vine a defensar els camps i boscos que encara ens queden a la plana del Vallès, Baix Llobregat i Penedès!

Convoca: Campanya Contra el Quart Cinturó

El Quart Cinturó de Barcelona, una autovia pensada sobretot per permetre l'ocupació urbanística i l'especulació a les zones que encara ens queden de camps i boscos al Vallès. Una obra innecessària, faraònica i caríssima, que vol executar el "Ministerio de Fomento" i que paguem tots. Cal invertir en infraestructures, però en transport públic. Ens calen més i millors trens. Fa vint anys que el "Ministerio" no inverteix en els trens de rodalies i regionals.
El Quart Cinturó és una obra inútil que no farà més que estimular el trànsit privat, el col·lapse viari i la contaminació atmosfèrica, a canvi de fer desaparèixer irreversiblement els espais agrícoles i forestals que encara hi ha al voltant dels nostres pobles i ciutats, garantia d'un present i d'un futur més ecològics i sostenibles.

Integren la Campanya més de 270 entitats.

25 de novembre 2006

Recolzament a la plantilla de la Policia Local de Viladecavalls

Dijous al vespre, els regidors de l’Ajuntament vam rebre un correu-e que contenia un manifest de la plantilla de la Policia Local de Viladecavalls. En aquest document la plantilla exposa el seu malestar en referència a la paralització de la negociació del Conveni, congelada des de l’entrada del nou alcalde.

Penso que la plantilla de la Policia té tota la raó. Tal com exposen al seu manifest, les negociacions del nou Conveni Laboral entre els treballadors i l’Ajuntament es van concloure just abans de que en Fèlix Farré anunciés la seva dimissió i la seva renuncia a l’alcaldia. En aquells moments els regidors d’Esquerra encara formàvem part de l’equip de govern i la Glòria, en qualitat de primera tinent d’alcalde, va assistir a totes les reunions per negociar el nou Conveni Laboral. Així doncs,des del grup municipal d’Esquerra podem confirmar la versió dels treballadors sobre com va acabar la negociació.

No entenc perquè l’actual alcalde ara no vol signar el nou Conveni Laboral. Ho podria entendre en el cas que, a causa de la dimissió d’en Fèlix, l’alcaldia hagués estat assumida per una altra formació política que no hagués estat dins l’equip de govern i que no fos coneixedora del transcurs de les negociacions. Però tan en Fèlix Farré com el Sr. Homs són militants del mateix partit polític, i tots dos formaven part de l’equip de govern durant la negociació. Tinc la sensació que la posició que ha pres el Sr. Homs en aquest tema és per culpa de la manca de comunicació entre els regidors de CiU. Així de senzill. Jo no vaig assistir mai a cap reunió del nou Conveni, però la Glòria sempre em va tenir al corrent del transcurs de totes les negociacions. En canvi, tinc la impressió que entre els regidors de CiU no va passar el mateix i ara els treballadors paguen els plats trencats per la manca de comunicació interna entre els convergents. Segurament la situació no hauria arribat a aquest punt de conflicte si el Sr. Homs hagués estat coneixedor dels acords que prenia en Fèlix Farré quan era alcalde. En canvi, mentre els regidors d’Esquerra vam ser a govern, nosaltres sempre ens vam preocupar per conèixer, participar, i fer propostes constructives en aquest àmbit, i en molts altres que depenien exclusivament de l’alcaldia.

La plantilla de la Policia ens demana el recolzament als polítics sense responsabilitats de govern. Doncs poden comptar amb el meu recolzament. Ja he dit abans que crec que tenen tota la raó en queixar-se de la situació que estan vivint. Espero que l’actual equip de govern reflexioni sobre tot plegat i aquest tema es resolgui positivament. Finalment, us penjo el manifest de la plantilla de la Policia Local de Viladecavalls, per si hi voleu fer un cop d’ull.


Estimats companys, responsables politics i veïnals, el motiu del present es posar en el vostre coneixement els següents temes i com els veiem des de la plantilla de la Policia:

Com ja sabeu durant aquest any, per fi, s’ha estat negociant el Conveni Laboral que ens hauria de regir en la nostra relació amb l’Ajuntament. Conveni que portava caducat vergonyosament al voltant de 10 anys.

Ha estat un any de dures negociacions en les que s’ha anat pactant punt per punt tots els que componen el Conveni.

Finalment totes les negociacions es van acabar i van quedar pactades i firmades en les corresponents actes abans de l’estiu amb el Sr. Alcalde Fèlix Farré, únicament va quedar pendent el acte gaire bé protocol·lari de la firma del Conveni, que es va endarrerir amb motiu de la precipitació de la marxa del Sr. Fèlix Farré i l’entrada del nou Alcalde, el Sr. Sebastià Homs.

Amb motiu del canvi d’Alcalde i de diverses absències d’alguns membres de les taules de negociació no es va poder firmar el Conveni abans d’estiu i el Sr. Homs es va comprometre amb la Policia, en que el conveni s’acabaria firmant en setembre i que s’aplicarien amb caràcter retroactiu des del mes de juny, tots aquells punts del conveni que ens afavorien. A la mateixa vegada que es comprometia, ens demanava un esforç i sacrifici personal perquè en la Policia, havíem d’afrontar un estiu sense un Agent que es va marxar a un altre cos i que es sabia des de fa més d’un any d’antelació (falta de previsió potser??), la falta dels agents que havien de fer vacances i les incidències que poguessin sortir (baixes, llicències, etc...).

A més a més de tot el que es referia a la firma del conveni, el Sr. Fèlix Farré s’havia compromès amb uns temes que només afectaven a la Policia i que preocupaven de tal manera que més de la meitat de la plantilla estava disposada a anar-se a treballar a altres municipis veïns:

  • Garantir que mai més un policia hauria de patrullar sol, pel que es va comprometre que abans d’acabar l’any es crearien dues places noves de Policia i entre tant es tractaria de cobrir la manca de personal amb hores extres.
  • Equiparar els sous amb els de les Policies veïnes.
  • Aplicar el benefici de l’assistència Sanitària Privada a tots els funcionaris ja que s’estava aplicant de forma agreujant a uns funcionaris i a altres no.

Bé, després d’aquesta reflexió, arribant a mitjans de Novembre i després del sacrifici realitzat per portar al seu terme el servei durant l’estiu, ens trobem el següent:

  • El Conveni no s’ha acabat firmant en la última reunió perquè el Sr. Homs diu que hi ha coses que no veu clares i l’hi ha de donar una repassada. ¿Què vol dir això? ¿Que aquells temes que no vegi clars, tot i que s’han estat negociant durant tot un any en les diferents taules i que ja estaven enllestits, s’han de tornar a negociar i potser això ens costi un any més de negociacions?
  • La falta de personal en la Policia ha provocat que:

- A l’ajuntament només l’estiu li ha costat més de 12000 euros en concepte d’hores extres.

- Hi ha agents que en comptes de fer les 160 hores mensuals que li pertoquen de mitjana, n’han fet més de 200 amb el desgast físic i personal que això suposa, independentment de la qualitat final de servei que acaba rebent el ciutadà, que no té cap mena de culpa en haver de rebre un servei per part d’agents que porten en el seu cos 3 o 4 dies de 12 hores seguides de servei durant set dies de treball, o a vegades més.

  • El compromís que va adquirir del Sr. Fèlix Farré amb la policia d’ampliar en dos membres el cos, per tal de cobrir d’una vegada per totes la manca de personal que venim patint des de fa molts anys, el Sr. Homs ho ha solventat contractant un Agent interí.

És per tot l’exposat i sense deixar de costat la nostra professionalitat donant la major qualitat de servei que podem, que fem una crida en els següents termes:

  • Als polítics amb responsabilitats de govern, per tal que portin a terme les accions adients per tal de solucionar tots els temes exposats.
  • Als polítics sense responsabilitats de govern, per tal d’obtenir el seu recolzament.
  • Als companys afectats per tal d’articular les mesures adients de protesta, si finalment el conveni no s’arriba a firmar abans d’acabar aquest mes de Novembre.

Atentament,

La Plantilla de la Policia Local

23 de novembre 2006

La força de la raó: El traspàs de la xarxa de rodalies de Renfe

Ahir llegia a la premsa (Vilaweb i El Punt) que el congrés espanyol ha aprovat per unanimitat el traspàs “immediat” de la xarxa catalana de rodalies de Renfe a la Generalitat. Poso entre cometes “immediat”, perquè aquesta transferència haurà de ser negociada a la comissió bilateral estat-Generalitat prevista per garantir el bon desenvolupament de l’actual Estatut de Catalunya.

Tan de bo aquesta proposició no de llei no quedi en una simple declaració d’intencions i es faci efectiva en pocs mesos. De fet, aquesta transferència ja quedava prevista dins l’actual marc estatutari, però no hi havia una data concreta pel traspàs. Caldrà veure l’efectivitat d’aquesta proposta parlamentària en els propers mesos.

Crec que és de vital importància que la Generalitat assumeixi la responsabilitat de gestió de totes les infrastructures ferroviàries catalanes el més aviat possible. Ha quedat sobradament demostrat que el govern espanyol és incapaç de garantir el servei ferroviari que Catalunya necessita: les múltiples avaries, els retards i la desastrosa informació als centenars de milers d’usuaris que cada dia han de patir aquest calvari posen de manifest la situació tercermundista que viu la xarxa de rodalies de Renfe a Catalunya.

Tal com estan les coses, crec que és evident per tothom la urgència de que la Generalitat s’encarregui de gestionar i planificar una xarxa ferroviària adequada per assegurar el benestar de la població, el progrés econòmic i la vertebració nacional de Catalunya en aquest àmbit. Estic convençut que la Generalitat no ho pot fer pitjor que el govern espanyol. De fet, en els països normals, tots els governs tenen competències sobre ports, aeroports, infrastructures ferroviàries... però Catalunya encara no és un país normal, i el govern espanyol no permet que la Generalitat pugui prendre decisions en aquests camps. Tots recordem, per citar només un exemple, el caos monumental d’aquest estiu a l’Aeroport del Prat i la impotència del Govern de Catalunya per afrontar aquella situació. Doncs el mateix passa amb els problemes de rodalies de Renfe i el Govern català.

Vull remarcar que aquesta proposta -presentada per CiU- va ser aprovada per unanimitat. De fet, tan Esquerra com ICV havien tramitat anteriorment més d’una vintena de mocions i proposicions per reclamar la millora del servei de rodalies. Crec que és positiu que totes les forces polítiques del Congrés -tan les catalanes com les espanyoles- s’hagin posat d'acord per unanimitat en cercar solucions urgents al problema de rodalies a Catalunya. Fins i tot el PP. Finalment, la força de la raó dels partits catalans ha començat a vencer el centralisme espanyol, almenys en aquest àmbit. A més, tal com està la situació política catalana, considero que és bo remarcar episodis on tots els partits catalans es posen d'acord per defensar els interessos de Catalunya, per sobre d'interessos personals i partidistes. Ara veurem si el centralisme espanyol té prou voluntat política per aplicar aquesta mesura o si a Madrid continuaran sense fer ni deixar fer.


Agraïment

Vull agrair a en Jordi Eduard de la Garriga que m’hagi afegit als seus enllaços de blocs que llegeix. El seu bloc es titula wandering around, l’he descobert avui, i conté anotacions de tota mena: reflexió política, vivències personals, enllaços d’interès... Un recull molt interessant de vagareigs digitals des de La Garriga.

20 de novembre 2006

Escola de Tardor 2006

Aquest cap de setmana hem assistit a l’Escola de tardor d’Esquerra, centrada en política municipal a causa de la proximitat de les properes eleccions municipals. L’Escola va tenir lloc a la Ciutat de Repòs i Vacances de Tarragona, on més de 600 persones -regidors, alcaldes, futurs regidors, caps de llista, militants i directors de campanya- hem estat treballant tot el cap de setmana intercanviant experiències i assistint a debats, tallers i ponències que ens serviran per preparar la propera legislatura municipal.

Considero que aquest cap de setmana ha estat molt productiu. Hem après molt, hem tingut l’oportunitat de conèixer experiències innovadores d’altres municipis catalans, hem pogut debatre eixos programàtics, problemàtiques que afecten als municipis catalans i, en definitiva, hem pogut posar en comú quins són els nous reptes del municipalisme català i com els podem resoldre des de l’Esquerra independentista.

Penso que les temàtiques que s’han abordat han estat molt ben escollides des de la Secretaria de Política Municipal del partit, i vull felicitar a tots els organitzadors perquè considero que aquesta Escola ha estat un èxit rotund: no és gens fàcil distribuir més de 600 persones en xerrades i tallers simultanis durant dos dies, però l’organització ha estat un èxit i això és d’agrair.

Marxo d’aquesta Escola de Tardor amb un bon grapat de bones idees al cap. De fet, els quatre militants de Viladecavalls que hi hem assistit (a la foto feta ahir a l’Escola: Juan Casasola, Glòria Ullés, Gloria Serrano i jo) marxem molt contents, satisfets i motivats. Tots quatre hem tornat carregats amb una pila d’idees que haurem de posar amb comú i treballar amb la resta de la Secció Local, per posar-les en pràctica ben aviat.

Per cert, si us interessa, podeu consultar aquí i aquí el resum de les intervencions d’en Josep-Lluís Carod-Rovira –que dissabte va donar el tret de sortida a l’Escola de tardor- i d’en Joan Puigcercós –que ahir al migdia va cloure l’Escola-.

17 de novembre 2006

No diguis blat...

El dissabte 21 d’octubre llegia al Diari de Terrassa una noticia que em va deixar estupefacte. “El IV Cinturó no se verá en Can Trias”. “El ayuntamiento ha conseguido que pase soterrado a su paso por este barrio”. Segons el Diari, l’alcalde havia demanat ajuda al seu partit per negociar una ampliació de la cobertura contemplada al projecte licitat del IV Cinturó al pas per Can Tries, i van ser dos diputats de CiU els que van realitzar una “mediación decisiva” (sic). La notícia explicava que el passat 11 d’octubre l’alcalde s’havia reunit a Madrid amb el subdirector de projectes de Foment i que aquest li va donar a conèixer “la confirmación del cambio en el proyecto”. A més, com a compensació pel pas de l’autovia a través del terme municipal, CiU presentaria una esmena perquè el govern espanyol financés la construcció del pont que passa per sobre la via a Sant Miquel de Gonteres.

Aquella era la primera noticia que teníem de totes aquelles negociacions. Ni la Glòria ni jo en sabíem res de tot allò, cosa que ens va saber greu perquè hi havia tres mocions aprovades per unanimitat per abordar aquesta problemàtica amb unitat d’acció de tots els grups municipals. És molt lícit que un partit utilitzi tots els seus recursos per intentar incloure al·legacions sobre el projecte –nosaltres des d’Esquerra també ho vam intentar a través dels nostres diputats-, però hagués estat un detall que l’alcalde hagués tingut cura de les formes i ens hagués informat als regidors abans de trucar al diari...

Malgrat tot, la notícia tenia un punt esperançador. Tot i que no havíem estat informats per CiU, podia ser cert que haguessin aconseguit incloure alguna al·legació. Però el següent dilluns -a comissió informativa- resulta que de tot el que publicava el diari, l’alcalde i el regidor d’urbanisme no tenien res per escrit. Ni l’ampliació del tram cobert, ni les possibles contraprestacions, ni el pont de San Miquel, ni res de res. Cap acord. S’havien limitat a trucar la premsa i vendre fum. Perquè l’únic que CiU havia fet era presentar esmenes als pressupostos generals de l’estat de l’any 2007. És com si la Glòria i jo haguéssim anat als diaris i haguéssim dit que el IV Cinturó no es construiria perquè el grup parlamentari d’Esquerra a Madrid havia inclòs a les esmenes dels pressupostos generals de l'estat la retirada de les partides del IV Cinturó i la transferència d’aquests imports al Govern de la Generalitat (veure p.36 del pdf amb les esmenes d'Esquerra). Em sembla que és evident que una esmena no és cap acord, i que no val la pena crear falses espectatives fins que es coneix si les esmenes s'aproven o es rebutgen.

El drama estava servit, però els convergents no ho veien. Els havien enganyat, es veia d’una hora lluny, però ells estaven convençuts que a Fomento complirien la paraula donada. “Pues va a ser que no”, que diuen a Madrid. Els convergents ja haurien de saber que quan es pacta a Madrid cal signar documents. El pacte Mas-ZP sobre el text de l’Estatut també va ser verbal, i tots sabem com va acabar aquell brindis al sol. Retallades a tort i a dret.

Tanmateix, la veritat sempre s’acaba sabent. Resulta que fa una setmana, l’alcalde va tenir una reunió a Fomento de Barcelona i es va adonar de l’ensarronada. Perquè a Fomento de Barcelona li van dir ben clar: ni saben res de cap modificació, ni saben res de cap contraprestació, ni és tècnicament viable ampliar la cobertura. Per tant, el projecte licitat quedava igual. Però no va ser fins aquest dimecres que l’alcalde ens comunicava als regidors que no hi havia cap modificació al projecte. No sé pas quan ho pensava explicar. Potser volia esperar que vinguessin les excavadores...

Ara l’alcalde, que -com tots els convergents- sempre s’ha posicionat a favor de la construcció del traçat IV Cinturó en la seva integritat, apareix a la premsa indignat exclamant que a Fomento li han “pres el pèl”. Amb això estem d’acord. Li han pres el pèl. A ell i, de rebot, a tot el poble de Viladecavalls. Però no només li han pres el pèl, sinó que a més ha fet el ridícul. Un alcalde no pot dir blat fins que no el té al sac i ben lligat. Doncs en Sebastià va dir blat... però ni tenia sac, ni el tenia lligat.

Tanmateix, la presa de pel a l’alcalde ha servit per alguna cosa. Ara per ara, l’Ajuntament de Viladecavalls planta cara a Fomento. De moment l’alcalde, amb el consentiment de la resta de grups municipals, es nega a signar les expropiacions necessàries per la construcció del IV Cinturó. Ara veurem com s’ho prenen a Fomento.

Per cert, el dia 3 de desembre hi ha una manifestació a Sabadell contra la construcció del IV Cinturó. La manifestació començarà a les 12h a la Plaça Antoni Llonch (RENFE Centre). Per més informació podeu visitar la web de la Campanya Contra el IV Cinturó.

11 de novembre 2006

Sant Martí: El patró de Viladecavalls


Avui és Sant Martí, el patró del nostre poble. Aquests dies celebrem la Festa Major d’hivern, que és la Festa Major històrica de Viladecavalls. Com cada any, les dates properes a l’11 de novembre s’omplen d’activitats adreçades als més menuts, la gent gran, el jovent i els esportistes. A part de les activitats organitzades des de l’Ajuntament, quasi totes les entitats del poble estan implicades en l’organització d’alguna activitat durant les Festes de Sant Martí. De fet, aquestes festes són un indicador de la bona salut del teixit associatiu de Viladecavalls. Per acabar, m’agradaria agrair a tothom la seva col·laboració per fer possible que la Festa Major històrica del nostre poble gaudeixi d'aquesta vitalitat. Bona Festa Major!!!


Per més informació sobre les festes:

[Ajuntament de Viladecavalls]

[Programa de les Festes de Sant Martí]

[Casal Familiar de Viladecavalls]

[II Duatló de Muntanya]

[Dj Jimena’s space]


PS: Malauradament, tot té una cara negativa. Des del passat mes de maig, els regidors del grup municipal d’Esquerra hem estat exclosos de la comissió de festes. Tot i haver expressat per escrit la nostra voluntat de participar activament en aquesta comissió, des de la regidoria de cultura no se’ns informa de les convocatòries de l’esmentada comissió, vetant la participació del nostre grup. Ens sap greu que passin aquestes coses, però és el que hi ha.

10 de novembre 2006

Pactar amb el diable

He de reconèixer que l’anunci de l’executiva d’Esquerra de diumenge al vespre em va agafar per sorpresa. Sobretot, més que la composició del nou govern -només hi havia dues opcions possibles-, el que em va sorprendre va ser la gran velocitat amb la qual es va prendre aquesta decisió. Confesso que d’entrada em va semblar que potser l’executiva d’Esquerra s’havia precipitat. Res més lluny de la realitat. Ara tinc clar que ha estat una decisió molt meditada i valorada per tots els membres de l’executiva del partit.

Fa uns dies us comentava que no tenia gens clar quin pacte era la millor opció. De fet, tampoc em tocava a mi prendre la decisió, ni tenia prou elements per valorar els possibles pactes. Però ara que la decisió ja ha estat presa, i després de cinc dies de reflexió personal, puc afinar molt més els meus comentaris. Així doncs, situem-nos al dos de novembre, l’endemà de les eleccions. Tot havia quedat quasi igual que l’any 2003. L’alta abstenció havia castigat a quasi totes les opcions polítiques. A més, ningú aconseguia majoria absoluta i es feia imprescindible una coalició per formar govern. Però malgrat els resultats, la situació de partida era completament diferent que la de les eleccions del 2003.

A CiU tenien ben clar quin era el seu pacte preferent. Apostaven per la sociovergència, és a dir, en Mas volia governar amb el PSC. Aquesta, a més, era l’opció preferida pel PSOE i per alguns líders del PP. Per tant, els convergents preferien un pacte que havia de fer contents als poders fàctics de Madrid, demostrant de nou el seu escàs catalanisme. La cúpula de CiU només es va afanyar a parlar amb Esquerra quan el Sr. Montilla els va tancar la porta sociovergent. Quedi clar doncs que van ser els dirigents de CiU els qui van renunciar al pacte amb Esquerra, prioritzant el pacte amb el PSC.


Però amb la sociovergència fora de joc, Esquerra tornava a tenir l’última paraula. Com va dir Joan Fuster “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Aquesta sentència de Fuster podria explicar perquè Esquerra descartava anar a l’oposició. Estic convençut que si Esquerra hagués triat l’oposició, s’hauria conformat un govern sociovergent que hauria retallat el desplegament del nou Estatut. Així doncs, per tal d’evitar que això passés, l’executiva d’Esquerra havia de treballar per construir un govern decidit exclusivament des de Catalunya, on Esquerra hi fos present per poder desenvolupar polítiques pròpies. I ho havia de fer ràpid, perquè calia eradicar la paràlisi política del Govern de la Generalitat sorgida arran de l’expulsió dels Consellers d’Esquerra i la convocatòria d’eleccions anticipades.

Arribats a aquest punt, cal tenir present que cap dels partits amb els que Esquerra podia pactar té la intenció de superar l’actual marc estatutari. És a dir, ni CiU ni el PSC posaven damunt la taula cap proposta de caire sobiranista o independentista. Per tant, metafòricament parlant, només hi havia una opció per formar govern: pactar amb el diable. Però el problema era escollir quin diable. Perquè, com ja sabeu, hi havia dos diables. Dos diables que, amb diferents discursos, treballen políticament perquè el nostre país segueixi sotmès política i econòmicament a l’estat espanyol.

Tenint en compte les dues opcions possibles –pactar amb CiU o amb el PSC+ICV-, Esquerra no podia decidir un pacte de govern en base a les quotes de poder o al nombre de conselleries que ens oferien, o en base a les simpaties personals cap a uns o altres dirigents, o en base a la seva partida de naixement o la seva llengua materna. Esquerra havia de decidir-se per un pacte en base a raons de país, estratègiques i programàtiques. El que calia assegurar en aquest pacte era la cohesió nacional i social de Catalunya, així com el desenvolupament de polítiques públiques en suport de la majoria, és a dir, en suport de les classes mitjanes i populars del país. Ja que ningú oferia res més que desplegar l’Estatut, calia garantir la cohesió nacional i, per tant, la cohesió social. És per tots aquests elements que Esquerra aposta per formar un Govern d’Entesa Nacional pel Progrés.

Personalment, faig confiança en la decisió de l’executiva del partit. Crec que ha estat una decisió honesta. A més, penso que aquest govern d’entesa és la formula més inclusiva en nombre de forces polítiques per defensar els interessos de Catalunya amb unitat d’acció política. Amb el PSC, Esquerra i ICV des del govern i CiU des de l’oposició, hi ha 118 diputats que des del Parlament empenyen la majoria de la població catalana en la direcció de l’autoestima i l’emancipació, davant de tan sols 17 diputats espanyolistes i lerrouxistes.

Finalment, només vull fer una última consideració. Al sistema parlamentari català, si dos o més partits arriben a un acord de govern i sumen més de 68 escons, aquests partits tenen tota la legitimitat per conformar el Govern de Catalunya. No crec que sigui bo per la salut democràtica del nostre país que des de CiU es vulgui fer creure a la gent el que no és. És cert que CiU va guanyar aquestes eleccions en escons i en vots però, alerta, també és cert que CiU no va obtenir majoria absoluta. A més, cal aclarir que a les passades eleccions el que es sotmetia a votació era quins diputats ocuparien els 135 escons del Parlament de Catalunya. El President de la Generalitat és un càrrec escollit pels diputats del Parlament, que prèviament han estat escollits amb els nostres vots. Per tant, queda clar que si el senyor Mas volia ser President, no en tenia prou amb ser el cap de llista la força política més votada. El senyor Mas necessitava una majoria parlamentaria que el recolzés, però em sembla que a CiU s’estimen més negociar amb el PSOE que amb els partits catalans. Encara que alguns no ho vulguin reconèixer, el Govern d’Entesa entre PSC+Esquerra+ICV és tan legítim i legal com ho hauria pogut ser un hipotètic govern entre CiU+PSC.

04 de novembre 2006

Dues portes obertes. Adéu a la sociovergència!

Fa mesos que tenia molt clar que tan els dirigents de CiU com els barons del PSOE apostaven pel pacte CiU+PSC, l’anomenada sociovergència (veure aquesta i aquesta notícia). Un pacte, al meu entendre, que seria nefast pel progrés del nostre país. Estic convençut que un govern sociovergent seria un govern completament dependent de Madrid i significaria aturar durant quatre anys les aspiracions nacionals i socials del poble català.

Ahir al vespre llegia que l’executiva del PSC va descartar la sociovergència, i que aposten clarament per reeditar el tripartit. Crec que la decisió dels dirigents del PSC és una bona notícia pel futur del nostre país. Així doncs, mentre la cúpula del PSC no cedeixi a les pressions dels barons del PSOE, tot apunta que Esquerra pot tornar a ser decisiva un cop més. I això és molt important, perquè crec que és imprescindible que el nou govern de la Generalitat es formi a partir de la voluntat de les forces polítiques catalanes, sense cap supeditació a les pressions que puguin arribar per part del govern espanyol de torn. En aquest sentit, la presència d’Esquerra a la Generalitat és l’única garantia d’una acció de govern que no depengui d’imposicions provinents de trucades de telèfon amb el 91 davant. Només Esquerra pot promoure polítiques progressistes i treballar pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya, al marge dels interessos de Madrid.

Així doncs, descartada la sociovergència, sembla que només hi ha dues portes obertes: reeditar el tripartit (PSC+ERC+ICV) o signar el pacte nacional (CiU+ERC). Segurament algú espera que ara expliqui quin dels dos pactes prefereixo. No ho faré. Perdoneu si no compleixo les vostres expectatives, però és que no ho tinc gens clar. Personalment, encara no disposo de prou elements per decantar-me entre tripartit o pacte nacional. Des del meu punt de vista, ambdós pactes tenen punts forts i febles. A més, ni en Mas ni en Montilla són sants de la meva devoció. Com us deia en aquesta altra anotació, no sé què és pitjor: si posar la legitimitat del Parlament de Catalunya en safata als poders de Madrid (el que fa Mas) o acceptar-ho (el que fa Montilla).

Dijous passat es va constituir el comitè de negociació d’Esquerra. Aquest conjunt de persones són els que hauran de treballar fort per obtenir un bon acord de Govern. Hauran de parlar i hauran d’escoltar. A tothom. Sense rancúnies. Perquè ara cal l’esforç de tothom per construir un govern que doni respostes als reptes que té plantejats la societat catalana. Un govern que resolgui els problemes d'avui, però que també planifiqui com ha de ser el nostre país d'aquí a uns anys.

Personalment, estic content que aquesta negociació s’hagi encetat amb l’esperit obert per part d’Esquerra, sense tancar cap porta, i encoratjo al comitè negociador del partit a seguir amb aquest esperit de treball. Com a militant, però també com a votant d’Esquerra, el dia 1 de novembre vaig fer plena confiança a la direcció del partit per tal que valori amb serenitat totes les possibles opcions. Només amb serenitat, i sense imposicions de Madrid, es podrà concretar l’acord de govern més favorable als interessos nacionals i socials del poble de Catalunya.

Esquerra es consolida com a tercera força política de Catalunya

Hem resistit. Després de suportar durant tres anys una tempesta de mentides, insults i desqualificacions de tota mena, els resultats obtinguts –tot i perdre dos escons- tenen més mèrit que els de l’any 2003. És un fet que tots els esforços i il·lusions invertits en la campanya per la gent d’Esquerra han donat fruits. Tots junts –militants, simpatitzants i electors- hem consolidat l’espai electoral d’Esquerra. Els resultats obtinguts constitueixen una mostra de confiança cap a Esquerra com a força política amb capacitat d’impulsar polítiques públiques des del govern de la Generalitat al servei del conjunt de la societat catalana. Crec que ens hem de felicitar. Novament, Esquerra es situa al bell mig de la centralitat política catalana.


Com podeu veure al gràfic que he elaborat, a nivell local continuem sent la tercera força política més votada. Vull agrair especialment la confiança dipositada pels 391 electors i electores de Viladecavalls que han tornat a votar Esquerra en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya. De tota manera, malgrat consolidar-nos com a tercera força, la pèrdua de 102 vots al conjunt del poble respecte els resultats obtinguts l’any 2003 -493 vots- és una dada que haurem d’analitzar des de la Secció Local, per intentar millorar aquests resultats d’aquí quatre anys. Tanmateix, tenim clar que els resultats d’aquestes eleccions s’han d’interpretar en clau nacional; les eleccions municipals són un món completament apart i en cap cas podem interpretar-ne els resultats exclusivament en clau local.

L’alta abstenció registrada és un fenomen preocupant. Els que ens dediquem a la política sempre intentem buscar explicacions per justificar l’abstenció, amb més o menys èxit. Jo crec que hi ha diversos motius que provoquen que cada cop més gent decideixi no anar a votar. El descrèdit de la classe política és gran entre la població. També hi ha molta gent que pensa que hi ha certes decisions que no els corresponen, que hi ha problemes que els queden molt lluny, quan és tot el contrari. Per altra banda, hi ha moltes persones cansades de les batalles polítiques que es lliuren cada dia des de tots els mitjans de comunicació. Finalment, també hi ha una part de la ciutadania que no es sent representada per cap dels partits. Tot plegat fa créixer l’abstenció i també els vots en blanc, que aquesta vegada ja han arribat a un 2%. No tinc la solució a l’abstenció, però crec que l’esforç per superar-la ha de venir per part de tots els actors, des dels polítics fins als electors, i també una reflexió sobre el paper que juguen els mitjans de comunicació en aquest aspecte. Cal un canvi d’estil i de mentalitat per part de tothom. Tan de bo la blogosfera política catalana serveixi per ajudar a eradicar el descrèdit de la classe política que s’ha instal·lat a l’imaginari col·lectiu.