31 de desembre 2010
Bon any 2011!!
A poques hores per finalitzar l'any 2010, us escric per desitjar-vos un feliç any 2011, que ens porti moltes alegries, que vingui ple de bones notícies i que ens ajudi a assol·lir les fites personals i col·lectives que ens hem fixat per aquest nou any que és apunt de començar. L'any 2011 arriba carregat de nous reptes als quals haurem de fer front, i de reptes antics que han quedat pendents de resoldre. Espero que aquest nou any ens ajudi a superar amb èxit tots aquests reptes que tenim al davant. Salut, petons i una forta abraçada!
28 de desembre 2010
Torna la tradicional cursa de camells de Viladecavalls!!
Aquest vespre tindrà lloc la XXXI cursa de camells de Viladecavalls. Serà com sempre a les 18h al camp de la plana (Carrer Francesc Macià, enllaç google maps). Aquest any hi participen més de 250 camells. Juntament amb la cursa popular i la duatló de muntanya, aquest és l'esdeveniment esportiu més sonat que s'organitza al nostre municipi. Us deixo una foto de la cursa de l'any passat. No us la perdeu! Ens hi veiem!!
24 de desembre 2010
Bon Nadal!!
Espero que passeu unes bones festes. Us penjo el videoclip de "Quan somrius", una bonica nadala de l'any 2006 que m'encanta. Bon Nadal a tothom!!
Quan somrius
Ara que la nit s'ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records
Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tan fort
Avui que no em fa falta veure't, ni tan sols parlar
Per saber que estàs al meu costat
És Nadal al meu cor
Quan somrius content de veure'm
Quan la nit es fa més freda
Quan t'abraces al meu cos
I les llums de colors
M'il·luminen nit i dia
Les encens amb el somriure
Quan em parles amb el cor
És el buit que deixes quan t'aixeques
És el buit que es fa a casa quan no hi ha ningú
Són petits detalls tot el que em queda
Com queda al jersei un cabell llarg
Vas dir que mai més tornaries
El temps pacient ha anat passant
Qui havia de dir que avui estaries esperant
Que ens trobéssim junts al teu costat
És Nadal al teu cor
Quan somric content de veure't
Quan la nit es fa més neta
Quan m'abraço al teu cos
I les llums de colors
M'il·luminen nit i dia
Les encén el teu somriure
Quan et parlo amb el cor
Josep Thió.
Quan somrius
Ara que la nit s'ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records
Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tan fort
Avui que no em fa falta veure't, ni tan sols parlar
Per saber que estàs al meu costat
És Nadal al meu cor
Quan somrius content de veure'm
Quan la nit es fa més freda
Quan t'abraces al meu cos
I les llums de colors
M'il·luminen nit i dia
Les encens amb el somriure
Quan em parles amb el cor
És el buit que deixes quan t'aixeques
És el buit que es fa a casa quan no hi ha ningú
Són petits detalls tot el que em queda
Com queda al jersei un cabell llarg
Vas dir que mai més tornaries
El temps pacient ha anat passant
Qui havia de dir que avui estaries esperant
Que ens trobéssim junts al teu costat
És Nadal al teu cor
Quan somric content de veure't
Quan la nit es fa més neta
Quan m'abraço al teu cos
I les llums de colors
M'il·luminen nit i dia
Les encén el teu somriure
Quan et parlo amb el cor
Josep Thió.
18 de desembre 2010
El gest que marca l'inici d'una nova etapa
Fa dies que no escric al bloc. Després de la patacada electoral del passat 28N, necessitava reflexionar, escoltar i donar prioritat al debat intern. A vegades convé callar i escoltar, i això és el que he fet durant aquestes dues últimes setmanes. Dels mals resultats d'Esquerra ja se n'han dit moltes coses, les múltiples i variades anàlisis han arribat de tot arreu, de dins i de fora del partit. Com a partit hem assumit el càstig a les urnes, hem analitzat les diferents causes d'aquests mals resultats electorals i hem fet autocrítica dels errors comesos, i ho hem fet majoritariament a través dels diferents òrgans interns d'Esquerra: a l'Executiva Nacional, a les Seccions Locals, a les Executives Comarcals, a les Assemblees Territorials i, avui dissabte, al Consell Nacional. A hores d'ara es fa difícil afegir res a l'autocrítica que, a més, ha estat tractada en diversos blocs personals, webs, articles en diaris i revistes o tertúlies en múltiples mitjans de comunicació.
Aquest matí hem tingut Consell Nacional d'Esquerra -màxim òrgan de decisió entre congressos-, marcat per la decisió personal del president d'Esquerra, Joan Puigcercós, de posar el seu càrrec a disposició del Consell Nacional. Primerament, el Secretari General Joan Ridao, ha exposat el pla d'actuació de l'executiva nacional que analitza les causes de la davallada electoral i proposa un full de ruta "desembre 2010-octubre 2011" que ens ha de permetre afrontar les properes eleccions municipals i arribar al 26è Congrés Nacional ordinari per debatre sobre estratègies, propostes polítiques i lideragtes. A continuació, en Joan Puigcercós ha anunciat per sorpresa la seva decisió de no presentar-se a la Presidència d'Esquerra al proper Congrés Nacional.
Estic convençut que la decisió que ha anunciat avui en Joan Puigcercós és un gest que marcarà un abans i un després en la història recent d'Esquerra Republicana de Catalunya, és un gest que avui ens permet començar a dibuixar una nova etapa del partit, deixant enrere la divisió interna viscuda l'any 2008 i que ha estat un llast pesant que hem arrosegat fins avui. Aquest matí he escoltat atentament les intervencions d'en Joan Puigcercós i d'altres consellers/es nacionals del partit que han manifestat el seu compromís de treballar per donar suport a la construcció d'una única candidatura que rellevi l'actual direcció nacional en el proper 26è Congrés Nacional, sense cometre els errors del passat i primant l'expertesa per sobre d'equilibris forçats o quotes entre les diferents sensiblitats del partit. Era el gest que necessitàvem per començar la remuntada.
Vull agrair a en Joan Puigcercós el seu gest, la seva decisió. Crec fermament que aquest gest és bo per enfortir Esquerra, és bo per enfortir el projecte col·lectiu que defensem i desitgem per al país, és bo per afrontar amb la il·lusió i força necessàries les properes eleccions municipals. En Joan és president d'Esquerra en un moment molt complicat per al partit i el país, ha assumit la seva responsabilitat i s'ha compromès a acompanyar i donar-nos cobertura a les prop de 10.000 persones que ens presentem a les eleccions municipals defensant el projecte col·lectiu d'Esquerra Republicana de Catalunya, i que ho volem fer en les millors condicions.
El passat 28N vam patir una patacada electoral molt dura. Avui donem el dol per acomiadat. Ànims i a pencar que hi ha molta feina a fer i ens hi juguem molt. El municipalisme tenim la responsabilitat de remuntar Esquerra. I jo estic segur que ens en sortirem!
Aquest matí hem tingut Consell Nacional d'Esquerra -màxim òrgan de decisió entre congressos-, marcat per la decisió personal del president d'Esquerra, Joan Puigcercós, de posar el seu càrrec a disposició del Consell Nacional. Primerament, el Secretari General Joan Ridao, ha exposat el pla d'actuació de l'executiva nacional que analitza les causes de la davallada electoral i proposa un full de ruta "desembre 2010-octubre 2011" que ens ha de permetre afrontar les properes eleccions municipals i arribar al 26è Congrés Nacional ordinari per debatre sobre estratègies, propostes polítiques i lideragtes. A continuació, en Joan Puigcercós ha anunciat per sorpresa la seva decisió de no presentar-se a la Presidència d'Esquerra al proper Congrés Nacional.
Estic convençut que la decisió que ha anunciat avui en Joan Puigcercós és un gest que marcarà un abans i un després en la història recent d'Esquerra Republicana de Catalunya, és un gest que avui ens permet començar a dibuixar una nova etapa del partit, deixant enrere la divisió interna viscuda l'any 2008 i que ha estat un llast pesant que hem arrosegat fins avui. Aquest matí he escoltat atentament les intervencions d'en Joan Puigcercós i d'altres consellers/es nacionals del partit que han manifestat el seu compromís de treballar per donar suport a la construcció d'una única candidatura que rellevi l'actual direcció nacional en el proper 26è Congrés Nacional, sense cometre els errors del passat i primant l'expertesa per sobre d'equilibris forçats o quotes entre les diferents sensiblitats del partit. Era el gest que necessitàvem per començar la remuntada.
Vull agrair a en Joan Puigcercós el seu gest, la seva decisió. Crec fermament que aquest gest és bo per enfortir Esquerra, és bo per enfortir el projecte col·lectiu que defensem i desitgem per al país, és bo per afrontar amb la il·lusió i força necessàries les properes eleccions municipals. En Joan és president d'Esquerra en un moment molt complicat per al partit i el país, ha assumit la seva responsabilitat i s'ha compromès a acompanyar i donar-nos cobertura a les prop de 10.000 persones que ens presentem a les eleccions municipals defensant el projecte col·lectiu d'Esquerra Republicana de Catalunya, i que ho volem fer en les millors condicions.
El passat 28N vam patir una patacada electoral molt dura. Avui donem el dol per acomiadat. Ànims i a pencar que hi ha molta feina a fer i ens hi juguem molt. El municipalisme tenim la responsabilitat de remuntar Esquerra. I jo estic segur que ens en sortirem!
06 de desembre 2010
32 anys encadenats
Artículo 8
1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.
Avui com ahir, res a celebrar.
26 de novembre 2010
Ara referèndum per la independència, diumenge vota Esquerra!
Queden poques hores perquè finalitzi la campanya electoral. No fa falta ser un profeta per endevinar que el proper president de la Generalitat de Catalunya serà el Sr. Mas. Totes les enquestes així ho indiquen. En aquests últims mesos, Sr. Mas ha estat capaç de no mullar-se en res i generar l’espectativa justa entre les persones per pensar que farà el què cadascú vol. El vídeo que us penjo n'és un bon exemple. A vegades costa saber quan és el real i quan el de Polònia...
Segurament per aquest motiu, hi haurà gent de perfils molt diferents que diumenge votarà la candidatura de CiU. Des de gent compromesa amb la causa independentista, fins a persones conservadores que creuen que Catalunya ha de seguir sent una comunitat autònoma d'Espanya.
Esquerra Republicana de Catalunya hem pres un compromís amb els nostres votants. Sis condicions irrenunciables en cas que Esquerra sigui decisiva per determinar el nou govern de Catalunya:
- Cració d'un sistema financer públic català per suplir les dificultats de crèdit a empreses, autònoms i famílies.
- Garantir els recursos necessaris per aplicar la Llei de dependència prioritzant l'assistència domiciliaria especialment per a la gent gran i els discapacitats.
- Establir un règim de preus justos per als nostres productors que potenciï la producció agrària i ramadera i en faciliti la comercialització.
- Reforma de l'estructura del Govern per reduir els alts càrrecs i reforma a fons de la funció pública per avaluar el treball dels funcionaris.
- Reclamació del concert econòmic. Els nostres impostos a Catalunya.
- Convocatòria d'un referèndum per la independència.
Si tu també ets dels que vas anar a la gran manifestació del passat 10 de juliol, si també ets dels que creus que "som una nació, nosaltres decidim", aquest diumenge pots obligar el Sr. Mas a mullar-se. Aquest diumenge hem de prendre una decisió valenta, una decisió de país per un futur millor. Ara referèndum per la independència. Aquest diumenge, vota Esquerra!
25 de novembre 2010
Aquesta nit presentem dues mocions al ple ordinari de novembre
Escric aquesta nota ràpida per recordar-vos que, com cada últim dijous de mes, aquesta nit hi ha convocat un ple ordinari a l'Ajuntament de Viladecavalls (ordre del dia). Des del grup municipal d'Esquerra hi presentarem dues mocions. La primera moció proposa donar suport a les administracions locals que disposen de reglaments vigents per a l’ús de la llengua catalana on el català és llengua preferent i esperonar a la resta a aprovar-ne. Com a portaveu d'Esquerra-Viladecavalls expresso el nostre rebuig més profund vers la deriva partidista i, en conseqüència, judicial, que han demostrat alguns col·lectius tot presentant recursos contra els reglaments d’ús del català a diferents administracions locals.
En la segona moció proposem que l'Ajuntament de Viladecavalls emprengui les accions oportunes per comptabilitzar i quantificar l’import econòmic que ha pagat fins ara a la Societat d’Autors i Editors (SGAE) pel cànon digital des de gener del 2000, i que el consitori reclami a la Societat d’Autors i Editors (SGAE) i a les entitats de gestió que corresponguin la devolució dels imports que l’Administració ha pagat en concepte de cànon digital. Com segurament sabreu, la recent sentència emesa el passat 21 d’octubre de 2010 pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea diu que "l’aplicació indiscriminada del cànon en relació amb tot tipus d’equips, aparells i suports de reproducció digital, fins i tot en el supòsit que aquests hagin estat adquirits per persones diferents de les persones físiques per a finalitats manifestament alienes a la còpia privada, no resulta conforme amb la directriu europea 2001/29 sobre els drets d’autor”, i declara il·legal l’aplicació del cànon digital a empreses, professionals i administracions públiques.
En aquest sentit, tinc clar que serà dificil recuperar aquests diners, però també hem de tenir en compte que l'Ajuntament paga molts cànons a la SGAE i a les seves entitats de gestió (cançons dels balls de festa major, música emesa per ràdio vila, cinema a la fresca...) i que en cas de sentències favorables als Ajuntaments, potser aquests diners es podrien veure descomptats en futures factures de la SGAE... Per provar-ho no hi perdem res, i tenim força a guanyar.
Finalment, atès que avui dia 25 de novembre es commemora arreu el Dia Internacional contra la Violència de Gènere, us penjo el manifest d'enguany d'Esquerra Republicana de Catalunya, que subscric completament:
En la segona moció proposem que l'Ajuntament de Viladecavalls emprengui les accions oportunes per comptabilitzar i quantificar l’import econòmic que ha pagat fins ara a la Societat d’Autors i Editors (SGAE) pel cànon digital des de gener del 2000, i que el consitori reclami a la Societat d’Autors i Editors (SGAE) i a les entitats de gestió que corresponguin la devolució dels imports que l’Administració ha pagat en concepte de cànon digital. Com segurament sabreu, la recent sentència emesa el passat 21 d’octubre de 2010 pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea diu que "l’aplicació indiscriminada del cànon en relació amb tot tipus d’equips, aparells i suports de reproducció digital, fins i tot en el supòsit que aquests hagin estat adquirits per persones diferents de les persones físiques per a finalitats manifestament alienes a la còpia privada, no resulta conforme amb la directriu europea 2001/29 sobre els drets d’autor”, i declara il·legal l’aplicació del cànon digital a empreses, professionals i administracions públiques.
En aquest sentit, tinc clar que serà dificil recuperar aquests diners, però també hem de tenir en compte que l'Ajuntament paga molts cànons a la SGAE i a les seves entitats de gestió (cançons dels balls de festa major, música emesa per ràdio vila, cinema a la fresca...) i que en cas de sentències favorables als Ajuntaments, potser aquests diners es podrien veure descomptats en futures factures de la SGAE... Per provar-ho no hi perdem res, i tenim força a guanyar.
Finalment, atès que avui dia 25 de novembre es commemora arreu el Dia Internacional contra la Violència de Gènere, us penjo el manifest d'enguany d'Esquerra Republicana de Catalunya, que subscric completament:
25 DE NOVEMBRE
DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA ENVERS LES DONES
QUE LA VIOLÈNCIA NO ENS PRENGUI LA INDEPENDÈNCIA
Avui, dia internacional per a l’eliminació de la violència masclista, les dones i els homes d'Esquerra i les JERC volem reiterar públicament el nostre compromís en l'eradicació de qualsevol forma de violència envers les dones, i expressem el nostre condol per la mort de les 18 víctimes de violència masclista als Països Catalans aquest 2010.
La violència masclista constitueix una greu vulneració dels drets humans fonamentals de les dones. Destrossa vides, famílies i comunitats i és un impediment per al ple desenvolupament econòmic, polític, social i cultural de les persones i les societats. A Catalunya, la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista constitueix un gran pas en l’abordatge d’aquesta problemàtica, atès que ens ha dotat de noves eines i instruments per fer-hi front. Especialment destacable és que el pressupost per a la lluita contra la violència masclista hagi augmentat en un 165% des del 2005.
Malgrat tots aquests esforços, cada any seguim veient determinats comportaments i pràctiques intolerables que atempten contra els drets de les dones i reflecteixen la profunditat amb que està arrelat el model social patriarcal. Aquest fet requereix de canvis profunds en l'estructura social del nostre país i, per tant, continua essent imprescindible la total implicació de les institucions i la societat civil en la seva eradicació.
Des d'Esquerra i les JERC entenem que cal seguir posant les dones en el centre de les polítiques públiques per tal que aquestes siguin subjectes de drets i ens comprometem a continuar desenvolupant rigorosament i amb responsabilitat la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista.
Des d'aquí encoratgem tota la societat civil a mostrar una tolerància zero envers qualsevol manifestació de violència i mostrem, un cop més, el nostre compromís a seguir treballant per uns Països Catalans on l'eliminació de la violència masclista sigui, algun dia, una fita acomplida.
La violència masclista no es queda a casa:
arriba al teu lloc de treball, controla els teus missatges de mòbil, et fa sentir petita,
t'angoixa, et separa de les teves amistats, critica la roba que portes, t'humilia
davant la resta, t'insulta, no et passa la pensió de la canalla... et mata.
No siguem còmplices de la violència masclista!
Denunciem els agressors, donem suport a les víctimes!
Línia d'atenció a les dones en situació de violència
900 900 120
dona@esquerra.org | dona@jerc.cat
24 de novembre 2010
Gent valenta al Palau
Si us estimeu la llibertat, si us estimeu Catalunya, ajudeu-nos a que res vagi enrere, que seguim avançant com a país. Voteu Esquerra.
22 de novembre 2010
12 de novembre 2010
gent valenta
Fa unes setmanes, en Joan Puigcercós i la gent valenta d'Esquerra vam fer públics els 6 compromisos que condicionaran la presència d'Esquerra en un nou govern de la Generalitat.
1 - Referèndum per la Independència.
2 - Els nostres impostos a Catalunya. Concert econòmic.
3 - Eficiència i transparència a l'administració amb reducció d'alts càrrecs.
4 - Preus justos per la pagesia. Potenciar la producció agrària i ramadera.
5 - Cap persona dependent sense ajuda.
6 - Sistema financer públic català.
Tal com us vaig explicar aquí, aquests 6 compromisos irrenunciables són el resultat d'una macroconsulta realitzada a més de 72.000 persones simpatitzants d'Esquerra. Si Esquerra és forta per condicionar un acord de govern a la Generalitat, aquests seran els punts irrenunciables.
Per escoltar les propostes d'en Joan Puigcercós de primera mà, podeu venir demà dissabte 13 de novembre a la Masia Freixa del Parc de Sant Jordi de Terrassa, a partir de les 11h del matí. Ens hi veiem gent valenta!!
04 de novembre 2010
CiU-PVA apuja més d'un 10% la taxa d'escombraries, quasi un 8% l'IBI i un 2,11% la resta d'ordenances
Dijous passat es va celebrar el ple per debatre les ordenances fiscals per l'any 2011. Dijous passat els 6 vots a favor de CiU més el vot de la PVA van servir per apujar la taxa d'escombraries un 10,36%. L'any que ve, la taxa d'escombraries dels habitatges plurifamiliars serà de 136,33€, la dels habitatges unifamiliars entre mitgeres serà de 156,78€ i la dels habitatges unifamiliars aillats serà de 170,41€. Amb aquesta pujada, l'Ajuntament només aportarà un 1,39% al cost total del servei (una aportació municipal d'aproximadament 7000€). El 98,6% que falta per pagar el cost total del servei, prop de 500.000€, el pagarem directament de la taxa totes les famílies.
Sobre l'Impost sobre Bens Immobles (IBI), els 6 vots a favor de CiU més el vot de la PVA van servir per incrementar aquest impost en quasi un 8%. Aquesta pujada es deu al procés de revisió cadastral en el qual es troba immers el terme municipal de Viladecavalls des de l'any 2005, i la proposta que es va aprovar mantenia el tipus de gravamen de l'IBI al 0,65, fet que suposa aquesta pujada de quasi el 8% en la base liquidable dels bens immobles.
Els 6 vots a favor de CiU més el vot de la PVA van servir per augmentar la resta d'ordenances fiscals en un 2,11%, al·legant que aquest és l'increment de l'IPC de Catalunya en data 31 d'agost de 2010. Una pujada que de cap manera té en consideració el greu context de crisi econòmica que estem patim, i com l'atur, les congelacions salarials o les retallades de sous estan castigant la majoria d'economies familiars del nostre poble.
CiU i PVA han optat, un cop més, per la solució més fàcil. CiU i PVA han optat, un cop més, per atacar la línia més feble: augmentar la pressió fiscal als veïns. De fet, és el que han estat fent durant tota la legislatura, per exemple l'any 2009, que van aprovar una pujada del 17% a la taxa d'escombraries. Aquesta ha estat la recepta de CiU i PVA per fer front a la despesa municipal: els ciutadans i ciutadanes paguem els seus capritxos, vicis i plats trencats. O algú es pensava eren gratis les atencions protocol·làries, retribucions en especies, dietes, telèfons mòbils, targetes de crèdit, publicitat, premsa, comunicació municipal, aparicions de l’equip de govern en un canal privat de televisió, els múltiples acomiadaments improcedents o les adjudicacions d'obres públiques a determinades empreses sense passar per concursos? Ara en paguem les conseqüències.
No us enganyaré, solucionar aquest desgavell no serà fàcil. Però estic convençut que podem redreçar la situació. D'entrada cal tenir clar que els ingressos de l'Ajuntament s'han reduit a causa del context de crisi, sobretot tots els impostos i taxes relacionats amb la construcció. No hem de caure en el parany d'augmentar la pressió fiscal als ciutadans. Per tant, cal plantejar amb valentia una reducció de totes aquelles despeses que no vagin destinades directament al servei dels ciutadans. Austeritat. Cal mantenir amb coratge una política de personal basada en criteris d’eficàcia i eficiència en la gestió pública. Eficiència. Cal prioritzar amb valentia quins serveis han de rebre més o menys aportacions municipals. Per superar la crisi, cal fer POLÍTICA en majúscules. Cal valentia i cal lideratge.
Sobre l'Impost sobre Bens Immobles (IBI), els 6 vots a favor de CiU més el vot de la PVA van servir per incrementar aquest impost en quasi un 8%. Aquesta pujada es deu al procés de revisió cadastral en el qual es troba immers el terme municipal de Viladecavalls des de l'any 2005, i la proposta que es va aprovar mantenia el tipus de gravamen de l'IBI al 0,65, fet que suposa aquesta pujada de quasi el 8% en la base liquidable dels bens immobles.
Els 6 vots a favor de CiU més el vot de la PVA van servir per augmentar la resta d'ordenances fiscals en un 2,11%, al·legant que aquest és l'increment de l'IPC de Catalunya en data 31 d'agost de 2010. Una pujada que de cap manera té en consideració el greu context de crisi econòmica que estem patim, i com l'atur, les congelacions salarials o les retallades de sous estan castigant la majoria d'economies familiars del nostre poble.
CiU i PVA han optat, un cop més, per la solució més fàcil. CiU i PVA han optat, un cop més, per atacar la línia més feble: augmentar la pressió fiscal als veïns. De fet, és el que han estat fent durant tota la legislatura, per exemple l'any 2009, que van aprovar una pujada del 17% a la taxa d'escombraries. Aquesta ha estat la recepta de CiU i PVA per fer front a la despesa municipal: els ciutadans i ciutadanes paguem els seus capritxos, vicis i plats trencats. O algú es pensava eren gratis les atencions protocol·làries, retribucions en especies, dietes, telèfons mòbils, targetes de crèdit, publicitat, premsa, comunicació municipal, aparicions de l’equip de govern en un canal privat de televisió, els múltiples acomiadaments improcedents o les adjudicacions d'obres públiques a determinades empreses sense passar per concursos? Ara en paguem les conseqüències.
No us enganyaré, solucionar aquest desgavell no serà fàcil. Però estic convençut que podem redreçar la situació. D'entrada cal tenir clar que els ingressos de l'Ajuntament s'han reduit a causa del context de crisi, sobretot tots els impostos i taxes relacionats amb la construcció. No hem de caure en el parany d'augmentar la pressió fiscal als ciutadans. Per tant, cal plantejar amb valentia una reducció de totes aquelles despeses que no vagin destinades directament al servei dels ciutadans. Austeritat. Cal mantenir amb coratge una política de personal basada en criteris d’eficàcia i eficiència en la gestió pública. Eficiència. Cal prioritzar amb valentia quins serveis han de rebre més o menys aportacions municipals. Per superar la crisi, cal fer POLÍTICA en majúscules. Cal valentia i cal lideratge.
27 d’octubre 2010
a Joan Solà
En Joan Solà ha mort aquesta nit. Un gran home que va dedicar la seva vida a la llengua catalana. Penjo aquesta entrevista elaborada per l'equip de Vilaweb en homenatge.
Justament avui que hem patit un greu atac contra la llengua catalana, que els més joves no oblidem mai les seves sàvies paraules: "Ens hem de plantejar seriosament qui som, què volem ser, cap on anem i com ho hem d'aconseguir. Des de la transició observo que els polítics esquiven de plantejar-se les coses amb realisme. I llancen aquella frase que a mi em produeix una revolució interna, que és que aquí hi ha pau lingüística. Aquí, senyors, no hi ha pau lingüística; aquí el que hi ha és una part de la societat que viu precisament angoixada per la lingüística, i els altres no tenen aquesta angoixa perquè nosaltres cedim."
Justament avui que hem patit un greu atac contra la llengua catalana, que els més joves no oblidem mai les seves sàvies paraules: "Ens hem de plantejar seriosament qui som, què volem ser, cap on anem i com ho hem d'aconseguir. Des de la transició observo que els polítics esquiven de plantejar-se les coses amb realisme. I llancen aquella frase que a mi em produeix una revolució interna, que és que aquí hi ha pau lingüística. Aquí, senyors, no hi ha pau lingüística; aquí el que hi ha és una part de la societat que viu precisament angoixada per la lingüística, i els altres no tenen aquesta angoixa perquè nosaltres cedim."
22 d’octubre 2010
Diumenge tothom al Teatre Grec de Barcelona!
A principis d'aquest any, us vaig presentar en aquesta nota al bloc la macroconsulta "Catalunya decideix" promoguda per Esquerra perquè els nostres electors fixessin les condicions irrenunciables per negociar un futur acord de govern a la Generalitat. Després de nou mesos recollint enquestes, aquest diumenge es faran públics els resultats de la macroconsulta en l'acte final de la campanya Catalunya Decideix.
Diumenge al matí, en Joan Puigcercós i la resta de candidats/es a les properes eleccions al Parlament donaran a conèixer els resultats de les enquestes que entre tots i totes hem anat fent aquests darrers mesos. Per tant, és el dia que donarem a conèixer les 5 condicions indispensables per formar part d'un possible Govern de la Generalitat. A aquestes cinc condicions, caldrà afegir-li la que ja va fer pública el president d'Esquerra Joan Puigcercós: Esquerra només pactarà amb qui accepti convocar un referèndum sobre el futur de Catalunya la propera legislatura; si ningú no l'accepta, Esquerra estarà a l'oposició. Ha arribat l'hora del dret a decidir i, si Esquerra és prou forta el 28N, tots els partits s'hauran de mullar.
Algú potser pensarà que això només són paraules buides. Doncs fem memòria: l'any 2003 la nostra condició irrenunciable per formar govern a la Generalitat va ser redactar i aprovar un nou text estatutari. Gràcies a la confiança que ens van fer centenars de milers de persones amb el seu vot, vam tenir la força necessaria per engegar aquell procés de nou Estatut. Avui, després de tot aquest llarg procés que va culminar amb les retallades del TC d'aquest estiu passat, una part important de la societat catalana ha pres consciència que l'encaix de Catalunya amb Espanya és impossible i que la independència nacional és l'única garantia per encarar els reptes de futur del nostre país. Gràcies a aquella condició irrenunciable d'Esquerra l'any 2003, avui estem vivint l'avenç social de l'independentisme més gran de la història recent al nostre país.
Com diu el company Tardà, la militància d'Esquerra som els camàlics de la història d'aquest país. Per això aquest cop exigim la convocatòria d'un referèndum oficial perquè el poble de Catalunya decideixi democràticament quin és l'status polític que volem per la nostra nació. Perquè Esquerra som el vot útil de l'independentisme. Si Esquerra és forta, hi haurà referèndum. I si Esquerra és forta, prioritzarem cinc compromisos més: si voleu conèixer de primera mà quines seran les condicions irrenunciables d'Esquerra per negociar un futur acord de govern, esteu convidats a venir aquest diumenge 24 d'octubre a les 11h del matí al Teatre Grec de Barcelona. Ara és l'hora de la gent valenta!
15 d’octubre 2010
President Companys, no ens rendirem mai!
AL PRESIDENT COMPANYS
No digueu que ell és mort- no mor l'alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.
No digueu que ell és mort- la mort és cosa
dels homes sense rels a l'Infinit-,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l'herba sobre el pit.
No digueu que ell és mort- la Mort seria
perdre's en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l'aferra,
no podem dir que és mort-, ell s'ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu...
Ventura Gassol (1947)
Avui fa setanta anys moria afusellat el President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. El President que va dirigir amb responsabilitat la Generalitat en el període de màxim autogovern de la història de Catalunya des del 1714, un període marcat pel creixement del feixisme a Espanya i a Europa i per la insurrecció militar del juliol de 1936 i la guerra civil.
Acabada la guerra civil va haver d’emprendre el camí de l’exili amb tantes i tantes persones que havien lluitat en defensa de la república. Va ser detingut per la Gestapo el 3 d'agost de 1940 per ordre de les autoritats espanyoles franquistes, que li van obrir diligències per "ser el President de la Generalitat, Ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Després d'un mes a Madrid, on va patir tot tipus de maltractaments i tortures, va ser traslladat al Castell de Montjuïc a principis d'octubre. El 14 d'octubre de 1940 va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim, sense cap garantia jurídica, on el van acusar d’adhesió a la rebel·lió i el van condemnar a mort. Va ser afusellat a dos quarts de set de la matinada, el 15 d'octubre de 1940, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc amb només 58 anys.
L'execució del President Companys és un crim sense precedents en la història moderna d'Europa: els feixistes van detenir el Cap del Govern legítim de la República Catalana escollit democràticament, van acusar-lo mitjançant un judici fals dirigit pels mateixos militars revoltats i van assassinar-lo per ser el president de la Generalitat. Ell ha estat l'únic president europeu executat a mans del feixisme. Va ser un atac contra la democràcia i la llibertat.
Quasi tan greu com l'assassinat en si, comès per la dictadura franquista, és que els governs espanyols de torn s'han negat repetidament a anul·lar la sentència i el judici militar contra el President Companys. Davant de fets com aquests, és insultant escoltar en boca d'alguns que la transició democràtica espanyola ha estat un model exemplar de trànsit entre dictadura i democràcia. La transició democràtica espanyola va forçar la prescripció amb total impunitat dels delictes comesos pel règim franquista, l'acceptació de la voluntat del dictador de qui seria el seu successor al capdavant de l'Estat, la forma d'organització del mateix en forma de Regne, i un convenient canvi de jaqueta per als oligarques i alts funcionaris del règim (exèrcit, policia...). La transició democràtica espanyola va convertir el govern espanyol com a institució en hereu directe del règim franquista.
Avui com ahir, seguirem exigint justícia, seguirem lluitant per la llibertat de la nació catalana i per aconseguir la nul·litat d’aquell consell de guerra que afusellava el President Companys i el de totes les víctimes del franquisme. El seu exemple ens encoratja i el seu record és viu. Als valents i valentes que van donar la vida per la llibertat. El nostre millor homenatge, la victòria.
gent honesta a la política
El passat cap de setmana, durant la conversa en un dinar amb gent de la universitat, una de les persones deia que si una popular presentadora espanyola (sí, la que treballa a Telecinco) es presentés a les eleccions, la votaria per posar de manifest la seva profunda decepció amb la política i els polítics, afegint-hi a continuació que "tots els polítics són iguals i anar a votar no serveix de res, tots són uns corruptes".
No estava gens d'acord amb la seva afirmació de que "tots són iguals", i així de clar li vaig dir. Tots els polítics no són iguals -li vaig dir-, i jo sí que votaré -hi vaig afegir- perquè la política és l'únic instrument que tenim la gent normal per participar en la presa de decisions, i no seré jo qui llenci el meu dret a vot a les escombraries quan el meu vot serveix per canviar les coses. Als que no formem part dels sectors economics poderosos que prenen decisions en benefici d'interessos privats, només ens queda la política.
Aquella conversa és una mostra més de com els diversos casos de corrupció que han afectat institucions i representants polítics al nostre país estan fent pagar a justos per pecadors i han contribuit al descrèdit generalitzat de la política. Un descrèdit que, paradoxalment, desmobilitza els ciutadans que només tenen la política com a via per participar en la presa de decisions, aplanant el camí a tots aquells que volen utilitzar la política en el seu fangar de pràctiques corruptes. Per això, jo sempre dic que cada cop que alguna persona diu que no anirà a votar, hi ha un corrupte que somriu. Cada cop que alguna persona diu que tots els polítics són iguals, hi ha un corrupte que somriu. Perquè és als corruptes a qui els interessa que hi hagi representants públics que s'avinguin al seu joc, i que la gent no voti aquells polítics que posem setge a la corrupció i el clientelisme.
La gent d'Esquerra fem del noble exercici de la política un exemple d'honradesa i voluntat de servei a l'interès col·lectiu, denunciant les irregularitats que detectem a les administracions públiques i ho fem perquè aquesta és la nostra responsabilitat com a representants polítics escollits a les urnes. Nosaltres combatem la corrupció amb honestedat, transparència i valentia. I per dur a terme aquest combat contra els corruptes, hem impulsat l'Oficina Antifrau de Catalunya o la prohibició de les donancions anònimes a partits polítics, per posar només dos exemples de tota la tasca feta en aquest sentit.
La millor manera de combatre la corrupció és adoptant mecanismes de prevenció dins del sistema institucional i polític. Mesures que incrementin la responsabilitat, la transparència, la rendició de comptes, i en definitiva, la democràcia. Aquí podeu llegir algunes de les nostres propostes. L'abstenció, en contra del què propugnen alguns, beneficia als corruptes.
Des d'Esquerra no ens cansarem mai de denunciar públicament aquells que s'han aprofitat dels seus càrrecs i la posició dels seus partits per finançar-se il·legalment. Per això, jo també faig meves les denúncies dels companys i companyes del grup parlamentari d'Esquerra sobre el cas palau. Si teniu 16 minuts, mireu el video i al·lucineu.
No estava gens d'acord amb la seva afirmació de que "tots són iguals", i així de clar li vaig dir. Tots els polítics no són iguals -li vaig dir-, i jo sí que votaré -hi vaig afegir- perquè la política és l'únic instrument que tenim la gent normal per participar en la presa de decisions, i no seré jo qui llenci el meu dret a vot a les escombraries quan el meu vot serveix per canviar les coses. Als que no formem part dels sectors economics poderosos que prenen decisions en benefici d'interessos privats, només ens queda la política.
Aquella conversa és una mostra més de com els diversos casos de corrupció que han afectat institucions i representants polítics al nostre país estan fent pagar a justos per pecadors i han contribuit al descrèdit generalitzat de la política. Un descrèdit que, paradoxalment, desmobilitza els ciutadans que només tenen la política com a via per participar en la presa de decisions, aplanant el camí a tots aquells que volen utilitzar la política en el seu fangar de pràctiques corruptes. Per això, jo sempre dic que cada cop que alguna persona diu que no anirà a votar, hi ha un corrupte que somriu. Cada cop que alguna persona diu que tots els polítics són iguals, hi ha un corrupte que somriu. Perquè és als corruptes a qui els interessa que hi hagi representants públics que s'avinguin al seu joc, i que la gent no voti aquells polítics que posem setge a la corrupció i el clientelisme.
La gent d'Esquerra fem del noble exercici de la política un exemple d'honradesa i voluntat de servei a l'interès col·lectiu, denunciant les irregularitats que detectem a les administracions públiques i ho fem perquè aquesta és la nostra responsabilitat com a representants polítics escollits a les urnes. Nosaltres combatem la corrupció amb honestedat, transparència i valentia. I per dur a terme aquest combat contra els corruptes, hem impulsat l'Oficina Antifrau de Catalunya o la prohibició de les donancions anònimes a partits polítics, per posar només dos exemples de tota la tasca feta en aquest sentit.
La millor manera de combatre la corrupció és adoptant mecanismes de prevenció dins del sistema institucional i polític. Mesures que incrementin la responsabilitat, la transparència, la rendició de comptes, i en definitiva, la democràcia. Aquí podeu llegir algunes de les nostres propostes. L'abstenció, en contra del què propugnen alguns, beneficia als corruptes.
Des d'Esquerra no ens cansarem mai de denunciar públicament aquells que s'han aprofitat dels seus càrrecs i la posició dels seus partits per finançar-se il·legalment. Per això, jo també faig meves les denúncies dels companys i companyes del grup parlamentari d'Esquerra sobre el cas palau. Si teniu 16 minuts, mireu el video i al·lucineu.
08 d’octubre 2010
Pere Aragonès: “Esquerra és l’única garantia per celebrar un referèndum sobre el futur de Catalunya la propera legislatura”
Aquest passat dimarts va tenir lloc l'acte de proximitat que Esquerra-Viladecavalls va organitzar sobre el procés d’independència de Catalunya. La xerrada va anar a càrrec d'en Pere Aragonès, diputat d’Esquerra al Parlament de Catalunya i membre de la direcció nacional del partit, i va comptar amb la presencia d’una vintena d’assistents. En Pere Aragonès va explicar d’una manera clara i breu quins són els quatre requisits principals per assolir l’èxit en qualsevol procés d’independència: cohesió social i nacional, viabilitat econòmica, majoria social i política i reconeixement internacional.
Respecte la cohesió social i nacional del país, en Pere Aragonès va destacar que amb la Llei d’Educació aprovada aquesta legislatura -la primera llei d’educació catalana de la història- s’ha blindat la immersió lingüística a les escoles, ja que l’educació en llengua catalana és fonamental per la cohesió del país. També va comentar la importància de la Llei d’acollida que estableix el català com a llengua d’acollida de la immigració al nostre país per tal de garantir la cohesió social.
Pel què fa a la viabilitat econòmica, en Pere Aragonès va explicar l’espoli econòmic que pateix Catalunya i com l’acció política d’Esquerra havia forçat al govern espanyol a publicar les balances fiscals. A més, el diputat va comentar com les ajudes a l’exportació impulsades des del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa liderat pel Conseller Huguet han servit perquè les empreses catalanes s’obrin al mercat mundial i actualment ja realitzin més percentatge de vendes fora de les fronteres de l’estat espanyol.
Sobre el tercer condicionant, bastir una majoria social i política, en Pere Aragonès va comentar la importància que ha tingut aquest any el moviment de consultes populars sobre la independència, on plataformes ciutadanes han realitzat consultes en més de 500 municipis de forma absolutament cívica, democràtica i sota supervisió internacional, on l’absència d’incidents fou la tònica constant. En aquest sentit, Aragonès va declarar que “utilitzar l’amenaça de la fractura social com a element de desgast electoral no és gens prudent ni gens responsable, i és una mostra evident de la pobresa d’arguments amb què els federalistes intenten defensar la seva opció”, en relació a les polèmiques declaracions del Ministre Corbacho, que advertia que el procés d’independència de Catalunya seria traumàtic i de cap manera pacífic. Respecte l’acció política en aquest punt, en Pere Aragonès va destacar l’aprovació al Parlament de la Llei de Consultes per la via de referèndum, l’eina que ens ha de servir per consultar a la ciutadania de Catalunya sobre qüestions que afectin al futur del país.
En relació a la quarta condició, el reconeixement internacional, el diputat va elogiar la tasca del Vicepresident del govern Josep-Lluís Carod-Rovira que ha obert oficines exteriors de la Generalitat, a les principals capitals del planeta, amb l’objectiu de que la Generalitat disposi d’eines per encetar diàlegs amb governs i empreses internacionals.
Finalment, després de respondre les qüestions plantejades pels assistents a l’acte, en Pere Aragonès va declarar que “La propera legislatura, doncs, ha de ser la de la democràcia, en que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur, i per a fer-ho cal una Esquerra més forta, l’única garantia per poder portar la resta del catalanisme polític (PSC, CIU i ICV) a acceptar un referèndum sobre el futur de Catalunya.”
En resum, l'acte va ser una xerrada-col·loqui molt interessant en la qual vam poder tractar diversos temes i les persones assistents vam tenir l'oportunitat de plantejar al diputat Pere Aragonès totes aquelles qüestions que ens rondaven pel cap. Espero que tots aquells que no vau poder venir, hagueu trobat interessant aquest breu resum de l'acte. Salut!
Respecte la cohesió social i nacional del país, en Pere Aragonès va destacar que amb la Llei d’Educació aprovada aquesta legislatura -la primera llei d’educació catalana de la història- s’ha blindat la immersió lingüística a les escoles, ja que l’educació en llengua catalana és fonamental per la cohesió del país. També va comentar la importància de la Llei d’acollida que estableix el català com a llengua d’acollida de la immigració al nostre país per tal de garantir la cohesió social.
Pel què fa a la viabilitat econòmica, en Pere Aragonès va explicar l’espoli econòmic que pateix Catalunya i com l’acció política d’Esquerra havia forçat al govern espanyol a publicar les balances fiscals. A més, el diputat va comentar com les ajudes a l’exportació impulsades des del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa liderat pel Conseller Huguet han servit perquè les empreses catalanes s’obrin al mercat mundial i actualment ja realitzin més percentatge de vendes fora de les fronteres de l’estat espanyol.
Sobre el tercer condicionant, bastir una majoria social i política, en Pere Aragonès va comentar la importància que ha tingut aquest any el moviment de consultes populars sobre la independència, on plataformes ciutadanes han realitzat consultes en més de 500 municipis de forma absolutament cívica, democràtica i sota supervisió internacional, on l’absència d’incidents fou la tònica constant. En aquest sentit, Aragonès va declarar que “utilitzar l’amenaça de la fractura social com a element de desgast electoral no és gens prudent ni gens responsable, i és una mostra evident de la pobresa d’arguments amb què els federalistes intenten defensar la seva opció”, en relació a les polèmiques declaracions del Ministre Corbacho, que advertia que el procés d’independència de Catalunya seria traumàtic i de cap manera pacífic. Respecte l’acció política en aquest punt, en Pere Aragonès va destacar l’aprovació al Parlament de la Llei de Consultes per la via de referèndum, l’eina que ens ha de servir per consultar a la ciutadania de Catalunya sobre qüestions que afectin al futur del país.
En relació a la quarta condició, el reconeixement internacional, el diputat va elogiar la tasca del Vicepresident del govern Josep-Lluís Carod-Rovira que ha obert oficines exteriors de la Generalitat, a les principals capitals del planeta, amb l’objectiu de que la Generalitat disposi d’eines per encetar diàlegs amb governs i empreses internacionals.
Finalment, després de respondre les qüestions plantejades pels assistents a l’acte, en Pere Aragonès va declarar que “La propera legislatura, doncs, ha de ser la de la democràcia, en que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur, i per a fer-ho cal una Esquerra més forta, l’única garantia per poder portar la resta del catalanisme polític (PSC, CIU i ICV) a acceptar un referèndum sobre el futur de Catalunya.”
En resum, l'acte va ser una xerrada-col·loqui molt interessant en la qual vam poder tractar diversos temes i les persones assistents vam tenir l'oportunitat de plantejar al diputat Pere Aragonès totes aquelles qüestions que ens rondaven pel cap. Espero que tots aquells que no vau poder venir, hagueu trobat interessant aquest breu resum de l'acte. Salut!
07 d’octubre 2010
Ple ordinari de setembre: la represa de les obres de la B-40 a debat
El ple de dijous passat va ser -que jo recordi- el ple ordinari més breu d'aquesta legislatura. Només dos punts a l'ordre del dia: una modificació de pressupost i una proposta de resolució sobre la B-40. En el primer punt ens vam abstenir -i d'aquesta manera en garantíem l'aprovació- perquè entenem que es tractava d'una modificació pressupostària justificada, ja que actualment l'Ajuntament està funcionant amb els pressupostos prorrogats del 2009 i calia reduir les partides destinades a pagar interessos de préstecs bancaris i augmentar les partides destinades a pagar amortitzacions de préstecs bancaris.
El segon punt es va introduir a l'ordre del dia per urgència, ja que no s'havia presentat en la comissió informativa ni en la junta de portaveus. Es tractava d'una proposta de resolució sobre la represa de les obres de l'autovia B-40 entre Viladecavalls i Olesa de Montserrat que finalment vam presentar conjuntament CiU, Esquerra i els regidors no adscrits. Els acords d'aquesta proposta són els següents:
Des d'Esquerra vam estar transaccionant telefònicament amb CiU el contingut d'aquesta proposta durant el dimecres 29 i el dijous 30 al matí, fins que es va acordar el contingut de la proposta. Cal dir que inicialment la proposta no contenia el tercer acord, i que vam ser el grup municipal d'Esquerra els qui vam plantejar que la proposta quedava coixa si no reclamàvem la titularitat d'aquesta infrastructura per a la Generalitat de Catalunya. Des d'Esquerra Republicana de Catalunya defensem que el projecte de l'autovia B-40 "Ronda del Vallès" té una funció regional i fins i tot comarcal, per la qual cosa creiem que deixa de tenir sentit la titularitat estatal de la via. El canvi de titularitat és un pas previ imprescindible i absolutament necessari per no desacreditar la validesa del planejament territorial sobre el qual Catalunya ha tingut sempre autonomia total i per millorar-ne la qualitat constructiva. Finalment, i després de diverses trucades, CiU i Esquerra vam acordar afegir aquest tercer punt a la proposta.
Amb el tema de la B-40 sempre he estat partidari de cercar una posició unitaria de tots els grups municipals per exigir amb veu forta les reclamacions de l'Ajuntament de Viladecavalls al Ministerio de Fomento. S'ha demostrat que quan els partits polítics estem units som més forts. Vaja, que l'interès general del municipi prevalgui per davant d'interessos partidistes. Com diria en Pep Guardiola, nosaltres no juguem per la temporada, juguem per la història. Lamentablement, no tots els grups polítics de Viladecavalls ho veuen d'aquesta manera.
Poques hores abans de començar el ple, vaig rebre un sms on m'alertaven que CiU ja tenia convocada una roda de premsa per l'endemà del ple amb la presència dels diputats Pere Macias, Josep Rull, l'alcaldessa Regina Parellada, el primer tinent d'alcalde Josep Faure i el president de CDC a Viladecavalls Antoni Parera. És a dir, que la proposta de resolució que presentàvem conjuntament amb CiU i els regidors no adscrits no era res més que una maniobra partidista perquè diferents càrrecs electes i orgànics de CiU es fessin una foto.
Ja he perdut el compte de les vegades que hem reclamat unitat quan es tracten temes relacionats amb la B-40, però CiU fa com qui sent ploure. És llastimós. L'oportunisme i el partidisme no beneficien al poble. Enlloc de donar una imatge d'unitat, CiU prefereix el joc brut i una foto de partit. Quina pena.
Malgrat tot, nosaltres vam mantenir el sentit del vot a favor de la proposta, perquè pensem que el comportament del Ministerio és inadmissible i calia respondre institucionalment com a consistori. Finalment, aprofito per clarificar que el Diari de Terrassa del 1/10/2010 va publicar per error que haviem votat en contra, i que ja ens han comunicat que publicaran una fe d'errades donant compte d'aquesta confusió.
En aquest vídeo teniu més info sobre la B-40, en el tram Terrassa-Sabadell-Granollers:
El segon punt es va introduir a l'ordre del dia per urgència, ja que no s'havia presentat en la comissió informativa ni en la junta de portaveus. Es tractava d'una proposta de resolució sobre la represa de les obres de l'autovia B-40 entre Viladecavalls i Olesa de Montserrat que finalment vam presentar conjuntament CiU, Esquerra i els regidors no adscrits. Els acords d'aquesta proposta són els següents:
Primer.- L’Ajuntament de Viladecavalls considera inacceptable l’aturada de les obres a la B-40 en el tram entre Viladecavalls i Olesa de Montserrat o qualsevol altra alteració en les terminis previstos de finalitzar les obres no més enllà del 2012.
Segon.- Demanar al Ministeri de Foment que es reprenguin les obres assenyalades i es recuperin els mesos perduts a fi de garantir el compliment dels terminis inicialment previstos.
Tercer.- Demanar al Govern Espanyol, en una primera fase, la cessió d’aquesta infraestructura a la Generalitat de Catalunya per a la seva gestió, en el context de la reivindicació global de transferència de totes les infraestructures viàries i ferroviàries.
Quart .- Traslladar aquests acords al Ministeri de Foment, al Departament de Política Territorial i Obres Públiques, al Congrés dels Diputats, al Senat, al Parlament de Catalunya i als Ajuntaments de Terrassa, Olesa de Montserrat i Abrera.
Des d'Esquerra vam estar transaccionant telefònicament amb CiU el contingut d'aquesta proposta durant el dimecres 29 i el dijous 30 al matí, fins que es va acordar el contingut de la proposta. Cal dir que inicialment la proposta no contenia el tercer acord, i que vam ser el grup municipal d'Esquerra els qui vam plantejar que la proposta quedava coixa si no reclamàvem la titularitat d'aquesta infrastructura per a la Generalitat de Catalunya. Des d'Esquerra Republicana de Catalunya defensem que el projecte de l'autovia B-40 "Ronda del Vallès" té una funció regional i fins i tot comarcal, per la qual cosa creiem que deixa de tenir sentit la titularitat estatal de la via. El canvi de titularitat és un pas previ imprescindible i absolutament necessari per no desacreditar la validesa del planejament territorial sobre el qual Catalunya ha tingut sempre autonomia total i per millorar-ne la qualitat constructiva. Finalment, i després de diverses trucades, CiU i Esquerra vam acordar afegir aquest tercer punt a la proposta.
Amb el tema de la B-40 sempre he estat partidari de cercar una posició unitaria de tots els grups municipals per exigir amb veu forta les reclamacions de l'Ajuntament de Viladecavalls al Ministerio de Fomento. S'ha demostrat que quan els partits polítics estem units som més forts. Vaja, que l'interès general del municipi prevalgui per davant d'interessos partidistes. Com diria en Pep Guardiola, nosaltres no juguem per la temporada, juguem per la història. Lamentablement, no tots els grups polítics de Viladecavalls ho veuen d'aquesta manera.
Poques hores abans de començar el ple, vaig rebre un sms on m'alertaven que CiU ja tenia convocada una roda de premsa per l'endemà del ple amb la presència dels diputats Pere Macias, Josep Rull, l'alcaldessa Regina Parellada, el primer tinent d'alcalde Josep Faure i el president de CDC a Viladecavalls Antoni Parera. És a dir, que la proposta de resolució que presentàvem conjuntament amb CiU i els regidors no adscrits no era res més que una maniobra partidista perquè diferents càrrecs electes i orgànics de CiU es fessin una foto.
Ja he perdut el compte de les vegades que hem reclamat unitat quan es tracten temes relacionats amb la B-40, però CiU fa com qui sent ploure. És llastimós. L'oportunisme i el partidisme no beneficien al poble. Enlloc de donar una imatge d'unitat, CiU prefereix el joc brut i una foto de partit. Quina pena.
Malgrat tot, nosaltres vam mantenir el sentit del vot a favor de la proposta, perquè pensem que el comportament del Ministerio és inadmissible i calia respondre institucionalment com a consistori. Finalment, aprofito per clarificar que el Diari de Terrassa del 1/10/2010 va publicar per error que haviem votat en contra, i que ja ens han comunicat que publicaran una fe d'errades donant compte d'aquesta confusió.
En aquest vídeo teniu més info sobre la B-40, en el tram Terrassa-Sabadell-Granollers:
28 de setembre 2010
Dimarts 5 d'octubre, col·loqui amb en Pere Aragonès
Des de la Secció Local d'Esquerra-Viladecavalls hem organitzat aquesta xerrada-col·loqui amb el diputat Pere Aragonès perquè ens expliqui el full de ruta d'Esquerra per assolir la independència de la nostra nació. Dimarts que ve serà un bon moment per plantejar-li a en Pere tots aquells dubtes o qüestions sobre el país que ens ronden pel cap. Estic segur que serà un col·loqui molt interessant. La xerrada-col·loqui serà el proper dimarts 5 d'octubre a la sala de plens de l'Ajuntament de Viladecavalls, a les 20:30h. Us hi esperem a tots i totes!
25 de setembre 2010
Nosaltres treballem, nosaltres decidim
Vivim moments històrics difícils. Ens enfrontem a una crisi que està tenint efectes devastadors en tots els àmbits de l'economia. Tot i que inicialment diferents veus públiques del govern espanyol van arribar a negar la greu crisi econòmica que patim, a dia d'avui, això ja no ho pot negar ningú. Així doncs, aprofitant-se d'aquesta conjuntura de crisi, el govern espanyol ha emprès una serie de mesures, contramesures i recontramesures que estan comportant un desballestament de l'estat del benestar i una retallada sense precedents de drets socials i laborals dels treballadors, pensionistes i aturats.
La reforma laboral impulsada fa uns mesos pel govern espanyol es fonamenta en abaratir els acomiadaments i en bastir unes relacions laborals basades en la reducció de preus i salaris, la qual cosa comportarà la consolidació d'una economia fonamentada en la mà d'obra barata. Les tisorades als drets socials i laborals impulsades pel govern espanyol no fomenten la creació de nous llocs de treball, en lloc de blindar les condicions dels futurs pensionistes les han posat en qüestió, i en comptes de millorar la situació dels aturats han apostat per empitjorar-les.
El govern espanyol s'ha vist superat per la situació i ha decidit optar per la solució fàcil i atacar la línia més dèbil: fer pagar als sectors econòmicament més febles els efectes una crisi que no han provocat i de la qual no en són responsables. Avui la crisi la paguem els de sempre, perquè ahir el govern espanyol no va saber reaccionar quan tocava, perquè ahir el govern espanyol no va tenir prou valentia per posar fre a les malifetes d'especuladors ni a la disbauxa del sector bancari.
La superació de la crisi requereix un canvi de guió per impulsar un canvi en el model productiu que primi l'excel·lència del treball, la competència, la creativitat i la productivitat. Paral·lelament, per evitar que la crisi la paguem els de sempre, cal aprimar l'Estat i suprimir ministeris que es sol·lapen amb competències autonòmiques, és necessari lluitar contra el frau fiscal i la corrupció, cal tributar les grans fortunes -exigint als rics el mateix esforç que s'està exigint als sectors més desafavorits-, requereix una retallada de la despesa militar...
Mentre no es dugui a terme aquest canvi de guió, mentre el govern espanyol segueixi els dictats de la patronal, la banca i l'especulació, i s'aprofiti la conjuntura de crisi per retallar drets laborals i drets socials, cal respondre solidàriament i col•lectiva per pressionar al govern espanyol a rectificar, per reclamar que la crisi no colpegi els sectors socials més desafavorits, per defensar els nostres drets. Hem de sortir al carrer i denunciar la cada dia més precària situació del mercat laboral, l'increment desorbitat de l'atur i la profunda retallada a les prestacions socials.
Una vaga general representa un cost econòmic important per a les empreses, per als vaguistes i per a altres actors, certament. Però per al país encara és major el preu si allò que perilla és el progrés social i nacional forjat a base de dècades de sacrificis fets per les classes populars que ens han precedit i que amb aquests sacrificis van bastir els fonaments de l'estat del benestar.
Alguns escèptics justifiquen la seva no adhesió a la vaga del 29S argumentant que la reforma laboral ja es va aprovar i que fer vaga no servirà de res, perquè la reforma és irreversible. En una conjuntura de crisi com la que estem patint, una vaga amb una mobilització massiva també té un caràcter preventiu enfront a noves futures reatallades de drets laborals i socials que ja s'estan cuinant a la Moncloa com, per exemple, la reforma de les pensions: allargar l’edat per a la jubilació, voler incrementar els anys de cotització per accedir a la prestació i pretendre ampliar el període per calcular-ne la quantitat és un atemptat de conseqüències catastròfiques per als interessos dels treballadors.
No facilitem les coses a aquells qui s'aprofiten de la conjuntura de crisi per desmantellar barroerament l'estat del benestar. El dimecres 29 de setembre, anem o no la feina, puguem fer vaga o no, tothom hem d'anar a la manifestació. Els independentistes d'Esquerra Republicana de Catalunya serem a les 17h al Passeig de Gràcia cantonada amb C/Sèneca. Les treballadores i els treballadors catalans, al carrer per defensar els nostres drets!
La reforma laboral impulsada fa uns mesos pel govern espanyol es fonamenta en abaratir els acomiadaments i en bastir unes relacions laborals basades en la reducció de preus i salaris, la qual cosa comportarà la consolidació d'una economia fonamentada en la mà d'obra barata. Les tisorades als drets socials i laborals impulsades pel govern espanyol no fomenten la creació de nous llocs de treball, en lloc de blindar les condicions dels futurs pensionistes les han posat en qüestió, i en comptes de millorar la situació dels aturats han apostat per empitjorar-les.
El govern espanyol s'ha vist superat per la situació i ha decidit optar per la solució fàcil i atacar la línia més dèbil: fer pagar als sectors econòmicament més febles els efectes una crisi que no han provocat i de la qual no en són responsables. Avui la crisi la paguem els de sempre, perquè ahir el govern espanyol no va saber reaccionar quan tocava, perquè ahir el govern espanyol no va tenir prou valentia per posar fre a les malifetes d'especuladors ni a la disbauxa del sector bancari.
La superació de la crisi requereix un canvi de guió per impulsar un canvi en el model productiu que primi l'excel·lència del treball, la competència, la creativitat i la productivitat. Paral·lelament, per evitar que la crisi la paguem els de sempre, cal aprimar l'Estat i suprimir ministeris que es sol·lapen amb competències autonòmiques, és necessari lluitar contra el frau fiscal i la corrupció, cal tributar les grans fortunes -exigint als rics el mateix esforç que s'està exigint als sectors més desafavorits-, requereix una retallada de la despesa militar...
Mentre no es dugui a terme aquest canvi de guió, mentre el govern espanyol segueixi els dictats de la patronal, la banca i l'especulació, i s'aprofiti la conjuntura de crisi per retallar drets laborals i drets socials, cal respondre solidàriament i col•lectiva per pressionar al govern espanyol a rectificar, per reclamar que la crisi no colpegi els sectors socials més desafavorits, per defensar els nostres drets. Hem de sortir al carrer i denunciar la cada dia més precària situació del mercat laboral, l'increment desorbitat de l'atur i la profunda retallada a les prestacions socials.
Una vaga general representa un cost econòmic important per a les empreses, per als vaguistes i per a altres actors, certament. Però per al país encara és major el preu si allò que perilla és el progrés social i nacional forjat a base de dècades de sacrificis fets per les classes populars que ens han precedit i que amb aquests sacrificis van bastir els fonaments de l'estat del benestar.
Alguns escèptics justifiquen la seva no adhesió a la vaga del 29S argumentant que la reforma laboral ja es va aprovar i que fer vaga no servirà de res, perquè la reforma és irreversible. En una conjuntura de crisi com la que estem patint, una vaga amb una mobilització massiva també té un caràcter preventiu enfront a noves futures reatallades de drets laborals i socials que ja s'estan cuinant a la Moncloa com, per exemple, la reforma de les pensions: allargar l’edat per a la jubilació, voler incrementar els anys de cotització per accedir a la prestació i pretendre ampliar el període per calcular-ne la quantitat és un atemptat de conseqüències catastròfiques per als interessos dels treballadors.
No facilitem les coses a aquells qui s'aprofiten de la conjuntura de crisi per desmantellar barroerament l'estat del benestar. El dimecres 29 de setembre, anem o no la feina, puguem fer vaga o no, tothom hem d'anar a la manifestació. Els independentistes d'Esquerra Republicana de Catalunya serem a les 17h al Passeig de Gràcia cantonada amb C/Sèneca. Les treballadores i els treballadors catalans, al carrer per defensar els nostres drets!
19 de setembre 2010
a José Antonio Labordeta
En Labordeta ens ha deixat aquesta matinada. Una trista notícia que m'ha sabut molt greu. Ha estat un home polifacètic: cantant, escriptor i polític aragonès que, des de les files de la Chunta Aragonesista (CHA), s'ha mantingut sempre ferm en la defensa de l'Aragó. Ens ha deixat una persona honesta que creia fermament en els seus ideals i els defensava a través del noble art de la política. Ens ha deixat un polític honest. En aquests temps de descrèdit de la política, ara més que mai necessitem persones honestes i sinceres que, com feia ell, defensin amb fermesa els ideals de llibertat i justicia social.
"Habrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad"
Hasta siempre Labordeta!
"Habrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad"
Hasta siempre Labordeta!
18 de setembre 2010
El talent universitari i la llengua del país
Aquesta setmana, el govern ha aprovat el decret sobre l'acreditació del coneixement lingüístic del professorat de les universitats catalanes. Un decret elaborat des de la Conselleria d'Innovació, Universitats i Recerca -liderada pel company Josep Huguet- i que ha estat àmpliament consensuat. Tot i això, determinats sectors i personatges s'hi han oposat frontalment, i en alguns casos no han faltat els insults i les desqualificacions personals. Una bel·ligerància contra la llengua catalana que sorgeix cada cop que el Govern de la Generalitat impulsa i aprova lleis (Cinema, Educació, Acollida...) que ens permeten assolir la normalitat lingüística i deixar de viure com estrangers en el nostre país. L'odi que alguns catalans i alguns espanyols senten per la llengua catalana, però per cap altra llengua del planeta, és un comportament que mereix ser investigat per experts en psiquiatria.
No ens deixem enganyar per aquells que, amb arguments maldestres i demagògia barata, fan veure que talent i llengua es contraposen. El decret només demana que els professors entenguin el català si els estudiants el fan servir, perquè si no l'entenen no els podran avaluar i, a Catalunya, els estudiants tenen el dret a usar la llengua catalana a la universitat i a ser atesos en aquesta llengua. Confio que la fermesa i la valentia del Conseller Huguet i el seu departament s'encomani als equips de govern de les universitats catalanes per aplicar el decret amb dignitat i rigor.
Conec prou el funcionament de la comunitat científica universitaria per assegurar-vos que els professors visitants i els premis Nobel no deixaràn de venir a les universitats de Catalunya per culpa d'aquest decret. Ara bé, no hi vindran si creuen que les nostres universitats no són prou prestigioses, prou potents. El repte, doncs, és fer que les universitats catalanes siguin universitats d'excel·lència, i justament el talent també es fonamenta en la qualitat i en la competència lingüística, prestigiant també la llengua del país. Les universitats catalanes s'han d'obrir al món, sí, però mostrant amb naturalitat el seu arrelament al territori. I qui tingui problemes amb la nostra llengua, és que té uns altres problemes. Que s'ho faci mirar.
No ens deixem enganyar per aquells que, amb arguments maldestres i demagògia barata, fan veure que talent i llengua es contraposen. El decret només demana que els professors entenguin el català si els estudiants el fan servir, perquè si no l'entenen no els podran avaluar i, a Catalunya, els estudiants tenen el dret a usar la llengua catalana a la universitat i a ser atesos en aquesta llengua. Confio que la fermesa i la valentia del Conseller Huguet i el seu departament s'encomani als equips de govern de les universitats catalanes per aplicar el decret amb dignitat i rigor.
Conec prou el funcionament de la comunitat científica universitaria per assegurar-vos que els professors visitants i els premis Nobel no deixaràn de venir a les universitats de Catalunya per culpa d'aquest decret. Ara bé, no hi vindran si creuen que les nostres universitats no són prou prestigioses, prou potents. El repte, doncs, és fer que les universitats catalanes siguin universitats d'excel·lència, i justament el talent també es fonamenta en la qualitat i en la competència lingüística, prestigiant també la llengua del país. Les universitats catalanes s'han d'obrir al món, sí, però mostrant amb naturalitat el seu arrelament al territori. I qui tingui problemes amb la nostra llengua, és que té uns altres problemes. Que s'ho faci mirar.
13 de setembre 2010
sobre la Plaça del Centenari de l'Espanyol (II)
A principis de juny, aquest comentari anònim exposava que no s'havien complert la totalitat de les actuacions a les quals s'havia compromès l'equip de govern, en una resposta per escrit adreçada al grup d'Esquerra que podeu llegir aquí. Concretament, el comentari deia el següent:
Després de visitar l'estat de l'esmentada plaça, des del Grup Municipal d'Esquerra vam plantejar la situació al ple municipal, formulant la següent pregunta a l'equip de govern durant el propassat ple de juny:
El passat gener se'ns va donar resposta escrita a una petició de millora de la Plaça del Centenari, on es deia que s'enjardinaria la zona amb una plantació arbustiva en un termini de dos mesos, i aquest enjardinament no s'ha dut a terme. Volem saber si es pensa realitzar i quan es portarà a terme.
El passat 29 de juliol, l'equip de govern ens va lliurar la resposta per escrit, que us copio textualment pel vostre coneixement i efectes:
Per tant, de la resposta de l'equip de govern es pot deduir que no tenen cap intenció a curt termini de realitzar aquesta plantació arbustiva. Sento que aquest cop la nostra reclamació no hagi sigut tan satisfactoria com la que vam realitzar a principis d'any, i que sí que va acabar amb l'estacionament de vehicles dins de la plaça.
Si teniu constància de més anomalies, només cal que deixeu un comentari o m'envieu un correu-e.
Hola Lluis,
gràcies a les teves gestions, fa uns mesos l´Ajuntament es va comprometre en ple a arreglar la plaça del Centenari de l´Español: prohibir l´aparcament (ja s´ha fet) i enjardinar-la amb arbusives -si no recordo malament-. Això ultim no s´ha fet. La plaça seguix abandonada com sempre perquè la brigada de mantaniment de jardins ni s´hi acosta. Avui mateix, la plaça està coberta de males herbes que fa fàstic. Els veïns però, anem pagant els nostres impostos com tothom. Penso que mereixem que com a minim facin el manteniment dels espais publics. Si no per què paguem?
Després de visitar l'estat de l'esmentada plaça, des del Grup Municipal d'Esquerra vam plantejar la situació al ple municipal, formulant la següent pregunta a l'equip de govern durant el propassat ple de juny:
El passat gener se'ns va donar resposta escrita a una petició de millora de la Plaça del Centenari, on es deia que s'enjardinaria la zona amb una plantació arbustiva en un termini de dos mesos, i aquest enjardinament no s'ha dut a terme. Volem saber si es pensa realitzar i quan es portarà a terme.
El passat 29 de juliol, l'equip de govern ens va lliurar la resposta per escrit, que us copio textualment pel vostre coneixement i efectes:
Des de l'àrea d'obres i serveis es va portar a terme la següent actuació de millora a la Plaça del Centenari:
- Manteniment i desbrossada de males herbes.
- Manteniment del sauló de la plaça.
- Recol·locació del monòlit (pedra amb el nom de la plaça) que havia estat desplaçada de forma incívica.
- Adequació del talús utilitzat pels veïns com a zona d'aparcament.
- Neteja del carrer i la filera de blocs que formen el límit de la plaça per evitar l'accés a l'interior de la plaça amb vehicles (de forma incívica s'havia suavitzat l'esglaó entre la superfície del carrer i la vorada de la plaça per accedir de forma més còmoda amb els vehicles).
- La plantació arbustiva és una tasca pendent de realitzar per la brigada d'obres i serveis. Es va proposar per dissuadir que els vehicles aparquessin a l'interior de la plaça. Tot i que no s'ha portat a terme, actualment s'ha pogut comprovar que els vehicles ja no estacionen en aquesta zona.
Per tant, de la resposta de l'equip de govern es pot deduir que no tenen cap intenció a curt termini de realitzar aquesta plantació arbustiva. Sento que aquest cop la nostra reclamació no hagi sigut tan satisfactoria com la que vam realitzar a principis d'any, i que sí que va acabar amb l'estacionament de vehicles dins de la plaça.
Si teniu constància de més anomalies, només cal que deixeu un comentari o m'envieu un correu-e.
10 de setembre 2010
Bona Diada!
Ben retrobats i retrobades,
Després d'un temps de desconnexió blocaire, avui reemprenc l'activitat. Espero que hagi anat bé l'estiu i que hagueu carregat piles. Aquests dies de descans m'han permès esponjar el cervell, posar el cap en guaret i preparar-lo per afrontar els reptes de futur i donar noves respostes a situacions pendents de resoldre. Amb l'arribada del mes de setembre recuperem la rutina, la normalitat i els horaris habituals, sobretot després de l'inici del nou curs escolar. Amb la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya, s'enceta oficialment el nou curs polític, que enguany es presenta ben emocionant, amb dues cites electorals (nacional i municipal) que sens dubte marcaran un punt d'inflexió a la història del nostre país.
A nivell municipal, durant aquest estiu han ocorregut alguns fets que voldria destacar. Si el passat ple de juliol va finalitzar amb una pregunta del grup municipal d'Esquerra sobre els episodis de fortes pudors a algunes zones del terme municipal (sobretot als vespres), sembla que les informacions apunten que l'origen d'aquestes males olors podria ser l'abocador de Collcardús. En aquest enllaç de la web municipal hi trobareu més informació.
També hem de lamentar el robatori de gairebé 500 metres de cables de coure de 19 fanals al nostre terme municipal, i dels mecanismes interiors dels punts de llum, amb un valor aproximat de 10.000€. Els robatoris es van produir fa unes setmanes al polígon industrial Can Mitjans (al vial de sota la Sony) i al Carrer Pintor Sorolla (darrera l'escola Roc Blanc). En aquest sentit, la col·laboració ciutadana per avisar a la policia local en cas d'observar fets sospitosos en algun carrer serà essencial per prevenir possibles nous robatoris. Haurem d'estar tots i totes a l'aguait.
Una altra notícia important ha estat la confirmació de la venda de la fabrica de Sony ubicada a Viladecavalls a les empreses catalanes Ficosa i Comsa Emte. Si bé aquest traspàs assegura l'activitat industrial de la fàbrica,i això és una bona notícia, a hores d'ara encara no està clar nombre de treballadors que es mantindran en plantilla. De moment aquesta incertesa ja ha comportat una primera aturada espontània a la planta. Restarem atents a l'evolució de les negociacions desitjant que treballadors i empresaris arribin a una solució el més satisfactòria per totes les parts.
Finalment, aprofito per encoratjar-vos a commemorar demà la Diada Nacional de Catalunya, a homenatjar els defensors de les llibertats del nostre país i a reivindicar la independència de la nació catalana. Al nostre poble podem participar a la pujada al Ros per renovar la Senyera (sortida a peu a les 8:30 des de la Plaça de la Vila), a l'ofrena floral a la Plaça del Coronel Busquets i Mitjans (a les 13h) i a la hissada de la Senyera a la Plaça de la Masia de Can Turu (a les 13:30h). Com cada any, la gent d'Esquerra-Viladecavalls esperem que ens hi acompanyeu. Després de dinar, ens veiem a la manifestació a Barcelona, a les 17h, a la Plaça Urquinaona. Salut, bona Diada i visca Catalunya lliure!
Després d'un temps de desconnexió blocaire, avui reemprenc l'activitat. Espero que hagi anat bé l'estiu i que hagueu carregat piles. Aquests dies de descans m'han permès esponjar el cervell, posar el cap en guaret i preparar-lo per afrontar els reptes de futur i donar noves respostes a situacions pendents de resoldre. Amb l'arribada del mes de setembre recuperem la rutina, la normalitat i els horaris habituals, sobretot després de l'inici del nou curs escolar. Amb la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya, s'enceta oficialment el nou curs polític, que enguany es presenta ben emocionant, amb dues cites electorals (nacional i municipal) que sens dubte marcaran un punt d'inflexió a la història del nostre país.
A nivell municipal, durant aquest estiu han ocorregut alguns fets que voldria destacar. Si el passat ple de juliol va finalitzar amb una pregunta del grup municipal d'Esquerra sobre els episodis de fortes pudors a algunes zones del terme municipal (sobretot als vespres), sembla que les informacions apunten que l'origen d'aquestes males olors podria ser l'abocador de Collcardús. En aquest enllaç de la web municipal hi trobareu més informació.
També hem de lamentar el robatori de gairebé 500 metres de cables de coure de 19 fanals al nostre terme municipal, i dels mecanismes interiors dels punts de llum, amb un valor aproximat de 10.000€. Els robatoris es van produir fa unes setmanes al polígon industrial Can Mitjans (al vial de sota la Sony) i al Carrer Pintor Sorolla (darrera l'escola Roc Blanc). En aquest sentit, la col·laboració ciutadana per avisar a la policia local en cas d'observar fets sospitosos en algun carrer serà essencial per prevenir possibles nous robatoris. Haurem d'estar tots i totes a l'aguait.
Una altra notícia important ha estat la confirmació de la venda de la fabrica de Sony ubicada a Viladecavalls a les empreses catalanes Ficosa i Comsa Emte. Si bé aquest traspàs assegura l'activitat industrial de la fàbrica,i això és una bona notícia, a hores d'ara encara no està clar nombre de treballadors que es mantindran en plantilla. De moment aquesta incertesa ja ha comportat una primera aturada espontània a la planta. Restarem atents a l'evolució de les negociacions desitjant que treballadors i empresaris arribin a una solució el més satisfactòria per totes les parts.
Finalment, aprofito per encoratjar-vos a commemorar demà la Diada Nacional de Catalunya, a homenatjar els defensors de les llibertats del nostre país i a reivindicar la independència de la nació catalana. Al nostre poble podem participar a la pujada al Ros per renovar la Senyera (sortida a peu a les 8:30 des de la Plaça de la Vila), a l'ofrena floral a la Plaça del Coronel Busquets i Mitjans (a les 13h) i a la hissada de la Senyera a la Plaça de la Masia de Can Turu (a les 13:30h). Com cada any, la gent d'Esquerra-Viladecavalls esperem que ens hi acompanyeu. Després de dinar, ens veiem a la manifestació a Barcelona, a les 17h, a la Plaça Urquinaona. Salut, bona Diada i visca Catalunya lliure!
03 d’agost 2010
Bon estiu!
Marxo uns dies per desconnectar i carregar piles. El curs polític vinent ens porta dues jornades electorals -eleccions municipals a la tardor i eleccions municipals el maig de 2011-, i sens dubte serà un curs polític d'allò més emocionant. Així doncs, bon estiu!! Aquí teniu una de les cançons que més està sonant. Fins ben aviat!!
30 de juliol 2010
Vilaweb es fa ressò de l'aprovació de la moció per instar al Parlament a iniciar un procés cap a la independència
Avui el diari digital Vilaweb, un dels mitjans digitals nacionals amb més lectors al nostre país, es fa ressò de la moció aprovada a Viladecavalls per instar al Parlament a iniciar un procés democràtic perquè Catalunya assoleixi la independència nacional. Avui el nostre poble es coprotagonista d'una bona notícia a nivell nacional, juntament amb Solsona i Mollerussa. Aquí us deixo l'enllaç de la notícia. Des del municipalisme, avancem. Bona feina i bones vacances a tothom!
[Vilaweb.cat]: Solsona, Mollerussa i Viladecavalls insten el parlament a convocar un referèndum sobre la independència
Al Solsonès s'acorda per unanimitat · Unió i el PSC s'abstenen a l'Alt Urgell
Els ajuntaments de Solsona, Mollerussa (Alt Urgell) i Viladecavalls (Vallès Occidental) van aprovar ahir mocions similars que insten el Parlament de Catalunya a convocar un referèndum sobre la independència. El ple de l'Ajuntament de Solsona va aprovar la moció per unanimitat, si bé aquesta no esmenta explícitament la 'independència'. En canvi, sí que ho fan les mocions de Mollerussa i a Viladevalls, que no van aconseguir el suport de tots els grups del consistori; per exemple, els regidors de CiU van votar opcions diferents.
Aprovada per tots els grups municipals (ERC, el Comú, PSC i CiU), la moció de Solsona demana al parlament que convoqui un referèndum per a començar una nova etapa històrica, amb la implicació de les institucions i de la societat civil. El batlle, David Rodríguez, va destacar durant el ple que, vista la sentència estatutària, ara cal superar el marc jurídic espanyol i exercir el dret a l'autodeterminació.
La moció també recorda que el 95% dels solsonins que van participar en la consulta sobiranista celebrada el passat 13 de desembre van votar a favor de la independència (26% de participació). El text serà tramès ara a la presidència de la Generalitat i al parlament català, al congrés i a la casa reial espanyola, i al Parlament Europeu.
Mollerussa i Viladecavalls
El Ple de l'Ajuntament de Mollerussa (Pla d'Urgell) va votar ahir a la nit una moció per instar al Parlament a convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. La moció va aprovar-se gràcies als tres vots d'ERC -que la va presentar- i als quatre de CDC. Els vuit regidors del PSC, que governa amb minoria al consistori, es van abstenir al costat dels dos regidors d'Unió, aplegats al grup municipal de CiU.
L'Ajuntament de Viladecavalls (Vallès Occidental) també va aprovar ahir una moció molt similar a la de Solsona i Mollerussa, que insta el parlament a iniciar un procés democràtic cap a la independència. En l'últim ple del curs polític, el text es va aprovar amb 5 vots a favor: 2 d'ERC, partit que el va presentar i 3 de CiU; els altres regidors de CiU es van dividir en 2 abstencions i 1 en contra; els 2 regidors d'ICV es van abstenir; i els 4 restants hi van votar en contra (1 de PVA i 2 regidors no adscrits).
En concret, com explica Lluís Soler, regidor d'ERC, la moció insta el Parlament de Catalunya 'a iniciar un procés democràtic per tal que Catalunya assoleixi la seva independència nacional i es constitueixi en un estat independent, de dret, democràtic i social integrat a la Unió Europea, mitjançant la celebració d'un referèndum popular'.
Aprovada la moció a l'Ajuntament de Viladecavalls per a instar al Parlament a iniciar un procés democràtic cap a la independència
Fa una estona ha finalitzat l'últim ple ordinari del curs polític 2009-2010 a l'Ajuntament de Viladecavalls. No us amagaré que estic content perquè s'ha aprovat la moció que vam presentar des del grup municipal d'Esquerra instant el Parlament a "iniciar un procés democràtic per tal que Catalunya assoleixi la seva independència nacional i es constitueixi en un estat independent, de dret, democràtic i social integrat a la Unió Europea, mitjançant la celebració d'un referèndum popular". La moció manifesta també el rebuig a la vulneració de la voluntat popular que suposa la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i demana a les institucions, forces polítiques i societat civil de Viladecavalls que s'impliquin plenament en la nova etapa històrica que s'obre en el camí cap a l'assoliment de la independència nacional.
El resultat de la votació ha estat el següent: Vots a favor 5 (3 de CiU i 2 d'Esquerra), abstencions 4 (2 de CiU i 2 d'ICV), vots en contra 4 (1 de CiU, 1 de PVA, 2 dels regidors no adscrits). A diferència del ple extraordinari al Parlament de Catalunya celebrat el passat 16 de juliol, on els 21 diputats i diputades del grup parlamentari d'Esquerra es van quedar sols defensant una moció molt similar, avui el ple de l'Ajuntament de Viladecavalls ha tornat a demostrar el seu suport al moment històric que estem començant a viure i que ens portarà cap a la independència, tal com ja ho va fer fa uns mesos aprovant una moció de suport a la consulta popular sobre la independència al nostre municipi.
Crec fermament que és molt important que els Ajuntaments ens pronunciem sobre la independència en els nostres plenaris, màxim òrgan de representació política municipal. Els càrrecs electes locals tenim el deure de canalitzar les aspiracions de la ciutadania, de donar resposta al "i ara què?" que molts veïns i veïnes ens han preguntat després de la gran manifestació del 10 de juliol. En els moments clau de la història d'aquest país els Ajuntaments han estat a l'avantguarda de l'acció política, com ja va ocórrer en la proclamació de la República Catalana per part del President Macià arran de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931. Estic convençut que els regidors, regidores, alcaldes i alcaldesses d'Esquerra Republicana de Catalunya ens implicarem de manera clara des dels nostres municipis en impulsar aquest procés de canvi polític nacional.
Acabo aquesta nota amb el text íntegre de la moció aprovada:
El resultat de la votació ha estat el següent: Vots a favor 5 (3 de CiU i 2 d'Esquerra), abstencions 4 (2 de CiU i 2 d'ICV), vots en contra 4 (1 de CiU, 1 de PVA, 2 dels regidors no adscrits). A diferència del ple extraordinari al Parlament de Catalunya celebrat el passat 16 de juliol, on els 21 diputats i diputades del grup parlamentari d'Esquerra es van quedar sols defensant una moció molt similar, avui el ple de l'Ajuntament de Viladecavalls ha tornat a demostrar el seu suport al moment històric que estem començant a viure i que ens portarà cap a la independència, tal com ja ho va fer fa uns mesos aprovant una moció de suport a la consulta popular sobre la independència al nostre municipi.
Crec fermament que és molt important que els Ajuntaments ens pronunciem sobre la independència en els nostres plenaris, màxim òrgan de representació política municipal. Els càrrecs electes locals tenim el deure de canalitzar les aspiracions de la ciutadania, de donar resposta al "i ara què?" que molts veïns i veïnes ens han preguntat després de la gran manifestació del 10 de juliol. En els moments clau de la història d'aquest país els Ajuntaments han estat a l'avantguarda de l'acció política, com ja va ocórrer en la proclamació de la República Catalana per part del President Macià arran de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931. Estic convençut que els regidors, regidores, alcaldes i alcaldesses d'Esquerra Republicana de Catalunya ens implicarem de manera clara des dels nostres municipis en impulsar aquest procés de canvi polític nacional.
Acabo aquesta nota amb el text íntegre de la moció aprovada:
MOCIÓ SOBRE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL, SOBRE L'ESTATUT D'AUTONOMIA I PER LA INDEPENDÈNCIA NACIONAL
La sentència emesa pel Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya el 28 de juny de 2010 suposa una retallada molt significativa d'aspectes fonamentals d'aquesta norma jurídica ratificada en referèndum per la ciutadania el 18 de juny de 2006. La declaració d'inconstitucionalitat de la totalitat o part de catorze articles i la restricció interpretativa sobre vint-i-sis més modifica en els aspectes fonamentals l'Estatut que la ciutadania de Catalunya va aprovar. Cal recordar, a més, que l'Estatut aprovat per les Corts Espanyoles ja incorporava una rebaixa molt substancial respecte del text aprovat al Parlament el 30 de setembre del 2005, i que ja afectava a parets mestres com la recaptació de tots impostos per part de la Generalitat, el control sobre grans infraestructures, la relació bilateral amb l'Estat, el reconeixement jurídic de Catalunya com a nació i la presència en organismes de la Unió Europea, entre altres aspectes, als quals cal sumar-hi els efectes de la sentència sobre la condició de la llengua catalana, la descentralització del poder judicial o l'eliminació del blindatge de competències de la Generalitat, entre d'altres.
D'aquesta manera, la sentència del Tribunal Constitucional declara la incompatibilitat de la voluntat expressada pel poble de Catalunya amb la Constitució. Amb aquesta decisió, s'exclou la voluntat de ser i decidir del poble de Catalunya del marc jurídic i constitucional espanyol. Aquest fet situa les institucions catalanes en la necessitat de defensar les decisions preses pel poble de Catalunya, de qui n'emana el seu poder i representació polítiques, i obliga al conjunt d'institucions, societat i forces polítiques catalanes a plantejar un nou horitzó basat en el dret del poble de Catalunya a decidir lliurement el seu futur, sense cap altre límit que la seva voluntat expressada de forma lliure, democràtica i pacífica.
La ciutadania de Viladecavalls i de Catalunya ja ha expressat, mitjançant la mobilització popular, la necessitat d'assolir aquest nou horitzó d'independència nacional. El passat 25 d'abril la ciutadania de Viladecavalls va impulsar la celebració d'una consulta popular sobre la independència de Catalunya, en la qual el suport a la independència va ser aclaparador. I el passat dissabte 10 de juliol, Catalunya ha viscut la manifestació més important de la seva història, amb més d'un milió i mig de catalans que han sortit als carrers de Barcelona en defensa de la voluntat del poble de Catalunya expressada en referèndum i en rebuig a la sentència d'un Tribunal Constitucional que deixa les aspiracions d'una part cada vegada més gran del poble de Catalunya fora del marc constitucional espanyol.
Per tots aquests motius, el Grup Municipal d’Esquerra presenta al Ple de la Corporació l’adopció dels següents:
ACORDS
PRIMER.- Manifestar el seu rebuig a la vulneració de la voluntat popular que suposa la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia, i considera que amb aquesta decisió les institucions de l'Estat han exclòs la voluntat expressada pel poble de Catalunya del marc constitucional espanyol.
SEGON.- Instar al Parlament de Catalunya a iniciar un procés democràtic per tal que Catalunya assoleixi la seva independència nacional i es constitueixi en un estat independent, de dret, democràtic i social integrat a la Unió Europea, mitjançant la celebració d'un referèndum on aquest nou horitzó sigui sotmès a la decisió lliure i voluntària del conjunt del poble de Catalunya.
TERCER.- Instar a les institucions, forces polítiques, societat civil i ciutadania catalana a implicar-se plenament en la nova etapa històrica que s'obre en el camí cap a l'assoliment de la independència nacional.
QUART.- Trametre aquests acords al Parlament de Catalunya i a la presidència de la Generalitat.
26 de juliol 2010
Quatre anys fent bloc
Aquest dissabte, a part de celebrar-se la 25ena Festa Major de la Planassa (que, per cert, va anar molt bé) també va fer quatre anys que vaig començar aquest bloc. Des d'aquell moment i fins a aquest quart aniversari han passat moltes coses al poble i al país. També m'han passat moltes coses a nivell professional i personal que -directa o indirectament- s'han vist reflectides en aquest espai, ja fos en apunts concrets o en manca de temps per poder escriure articles al bloc.
En qualsevol cas, aquest bloc ha estat l'eina que m'ha permès relatar en primera persona la política municipal de Viladecavalls, com la veig i què en penso. He volgut que aquest bloc sigui una eina de comunicació directa amb la qual hem pogut encetar centenars de diàlegs a través dels vostres comentaris. Quatre anys en els quals també han aparegut noves eines 2.0 -twitter i facebook- que s'han convertit en complements del bloc i m'han permès comentar de forma més immediata l'actualitat, d'encetar i mantenir converses a través dels murs del facebook, mentre que he anat consolidant aquest bloc com el meu espai personal per penjar-hi articles de reflexió, per compartir pensaments o plasmar-hi projectes en negre sobre blanc.
Aquest any també he aprofitat per treure les teranyines a la vella plantilla de blogger (que no renovava des de l'inici del bloc) i he estrenat nou format del bloc, més personalitzat, amb la barra lateral més endreçada, pestanyes de contingut... Aquesta renovació de format també em va permetre solucionar alguns problemes tècnics i limitacions que presentava el format antic (com ara suprimir la indesitjable publicitat que em generava el comptador de visites). Després d'uns mesos de prova del nou format, estic molt satisfet d'haver-li rentat la cara al bloc.
Acabo aquesta nota recordant-vos que dijous 29 de juliol hi ha convocat el ple ordinari de juliol -com sempre, a les 21h a la sala de plens-. Des d'Esquerra-Viladecavalls hi defensarem una moció perquè l'Ajuntament de Viladecavalls insti al Parlament de Catalunya a iniciar un procés democràtic per la independència de Catalunya, tal com va fer fa unes setmanes el nostre grup parlamentari. Si demà tinc una estoneta, miraré de fer alguns comentaris previs sobre el ple de dijous.
Ens seguim llegint. Salut i blocs!!!
En qualsevol cas, aquest bloc ha estat l'eina que m'ha permès relatar en primera persona la política municipal de Viladecavalls, com la veig i què en penso. He volgut que aquest bloc sigui una eina de comunicació directa amb la qual hem pogut encetar centenars de diàlegs a través dels vostres comentaris. Quatre anys en els quals també han aparegut noves eines 2.0 -twitter i facebook- que s'han convertit en complements del bloc i m'han permès comentar de forma més immediata l'actualitat, d'encetar i mantenir converses a través dels murs del facebook, mentre que he anat consolidant aquest bloc com el meu espai personal per penjar-hi articles de reflexió, per compartir pensaments o plasmar-hi projectes en negre sobre blanc.
Aquest any també he aprofitat per treure les teranyines a la vella plantilla de blogger (que no renovava des de l'inici del bloc) i he estrenat nou format del bloc, més personalitzat, amb la barra lateral més endreçada, pestanyes de contingut... Aquesta renovació de format també em va permetre solucionar alguns problemes tècnics i limitacions que presentava el format antic (com ara suprimir la indesitjable publicitat que em generava el comptador de visites). Després d'uns mesos de prova del nou format, estic molt satisfet d'haver-li rentat la cara al bloc.
Acabo aquesta nota recordant-vos que dijous 29 de juliol hi ha convocat el ple ordinari de juliol -com sempre, a les 21h a la sala de plens-. Des d'Esquerra-Viladecavalls hi defensarem una moció perquè l'Ajuntament de Viladecavalls insti al Parlament de Catalunya a iniciar un procés democràtic per la independència de Catalunya, tal com va fer fa unes setmanes el nostre grup parlamentari. Si demà tinc una estoneta, miraré de fer alguns comentaris previs sobre el ple de dijous.
Ens seguim llegint. Salut i blocs!!!
22 de juliol 2010
El Tribunal de la Haia dictamina a favor de la declaració d'independència de Kosovë
Aquesta tarda, el Tribunal Internacional de justícia ha avalat la independència unilateral de Kosovë. D'aquesta manera, el màxim òrgan jurídic de les Nacions Unides estableix un precedent legal en ple segle XXI: no hi ha cap argument en la legislació internacional que prohibeixi la independència d'un país. Així de clar queda a la sentència de la Cort Internacional. Els governs Serbi i Espanyol ja poden dir missa... Felicitats Kosovë!
"Señor presidente, yo le acuso"
Intervenció de Joan Ridao al Congreso, durant allò que n'hi diuen el "Debate sobre el estado de la nación". Breu i contundent. Senzillament genial.
20 de juliol 2010
Intervenció de Joan Puigcercós al Debat general sobre la sentència del TC
Amb uns dies de retard, us penjo la transcripció i el vídeo del discurs del President d'Esquerra, Joan Puigcercós, que va fer divendres passat al Parlament de Catalunya durant el debat general sobre la sentència del TC, on es traça el full de ruta d'Esquerra Republicana de Catalunya. El subscric completament.
Bon dia senyores diputades, senyors diputats, senyor president del Parlament, senyor president del Govern de Catalunya, membres del Govern i persones que ens acompanyen.
Aquest és un debat, perquè crec que és un debat, en el qual m'agradaria fer una prèvia. Una prèvia sobre el llenguatge, perquè el llenguatge a vegades pot ser carregat d'emotivitat, però a vegades també pot ser molt buit, hem escoltat aquests dies paraules com 'respecte', 'indignació', o fins i tot alguns que 'enyoren'. I deixi'm dir una cosa que pensa aquest president de grup, humilment: escolti'm, a Catalunya, respecte no ens n'han tingut mai. Jo entenc que hi ha gent que enyora altres èpoques anteriors, quan Catalunya no plantejava un canvi de model. No hi havia respecte; hi ha hagut tolerància. Ens han tolerat. I ara algú vol fer esforços, lloables i legítims, perquè ens segueixin tolerant. Però respecte a Catalunya, els ho deixaré clar, no n'hi ha hagut mai. I no cal que ens remuntem a la història.
I podem estar indignats? Sí. Però la indignació és un estadi transitori. El que hem de ser és conscients del moment polític en el qual vivim. Jo apel·lo en aquesta cambra a la consciència del model polític, que deixem de banda els estats emocionals, que intentem un acte de fredor, d'entendre què està passant políticament i què ha passat en els darrers anys. I deixem d'enyorar. No val refugiar-se en la nostàlgia de moments de la transició política, on realment potser sí que des d'aquella Espanya hi havia algú que reconeixia l'esforç per la democràcia dels catalans. Però això és enyorança, això és passat. Hem de ser conscients del moment polític del present i del futur.
Volia fer aquesta prèvia perquè crec que parlem de paraules que moltes vegades són buides. I parlem per exemple d'unitat. No deixa de ser una paraula buida quan no se sap per fer què. La unitat és el que ens demana la gent, i el carrer. Fa un moment m'ha enviat un SMS la meva germana, viu a Campdevànol, i em deia, diu: «Escolta, aconseguirem la unitat?» I és clar, la gent de bona fe vol unitat. Vol que aquí hi hagi un clam d'unitat. Però també hem de parlar clar a la gent, i hem de ser conscients que més enllà dels estats emotius, hem de deixar clar quin és el moment polític que vivim. I hem de parlar sense ambigüitats, no apel·lant sistemàticament a les metàfores. I hem de deixar clar que la unitat ha de tenir una utilitat, i la utilitat és fer un pas endavant.
El dia de la manifestació, un honrat ciutadà se'm va referir, i em deia: «Hem perdut set anys.» I em va fer pensar, perquè aquesta és una pregunta important: «Com hem arribat fins aquí?» I deixi'm dir que ja els avanço la meva resposta: no hem perdut set anys. Segurament els autonomistes consideren que sí que els han perdut. Els independentistes considerem que no. Hem dut el país a les portes d'un salt, d'un canvi. Perquè hem de recordar on érem, fa set anys. (Veus de fons.) Sí, sí. Fa set anys alguns copartíceps del Govern de José María Aznar, fa set anys... És el senyor Aznar qui ens parlava de la segona transició, i era el que venia. I siguem conscients que això ho hem aturat. El que venia era molt més gros, i tornarà; no s'enganyin. Esperi's; esperi's, esperi's. I tornarà. O no se'n recorden, quan el senyor José María Aznar parlava de la segona transició, que les comunitats autònomes s'havien de buidar de contingut per donar poder al món municipal? Escolti'm, en aquests set anys no hem perdut el temps. En aquests set anys s'ha fet cohesió civil en aquest país. En aquests set anys s'ha aconseguit un clima d'acord i una alternança política, i un canvi social, perquè les distintes classes socials d'aquest país han pogut passar pel Govern de Catalunya. Perquè el Govern de Catalunya, senyores i senyors diputats, no és un clos, no és un vedat privat d'un determinat sector de la societat catalana. Tingui-ho clar. Hi ha menysteniment classista moltes vegades, en aquesta visió. Tingui-ho clar. En aquests set anys s'ha fet un canvi social, i a la... (Veus de fons.) Continua el classisme. Vostès em deixaran parlar? O el fill de la minyona no té dret a parlar?(Remor de veus.)
El president
Senyores diputades, senyors diputats. Els prego, senyores diputades, senyors diputats, els prego que mantinguem silenci i el respecte a la persona que està expressant-se.
El Sr. Puigcercós i Boixassa
En aquest país hi ha hagut un avenç important, hi ha un canvi social, que ha arribat també al poder, i que la manifestació del dia 10 de juliol també es detectava, aquest canvi social. És aquella gent que es manifestava, que també exigeix un canvi, no receptes del passat.
Mirin, el 1978 Esquerra Republicana ja no va votar la Constitució. Es va abstenir. En aquella Constitució, fruit d'una imposició i no d'un pacte, diguem-ho així –imposició d'una situació creada, d'una dictadura, soroll de sabres, vostès recordaran perfectament, els que tenen més experiència i més anys ho recorden perfectament–, va haver-hi una constitució que Esquerra Republicana es va abstenir, no la va aval·lar.
I en aquests moments han passat els anys, i els anys 80 Esquerra Republicana va donar suport a Convergència i Unió per consolidar l'autonomia, durant sis anys. I va ser un període de construcció important, vital. I som aquí gràcies a aquells anys. Sí, sí, les coses com siguin; clar que sí.
I el 2003 Esquerra Republicana va conformar un acord d'esquerres, i va conformar un acord d'esquerres, com els hi deia, per alternança política, per fer la Catalunya inclusiva, la Catalunya de tots, i evidentment també per aturar un canvi involutiu que s'acostava. I per fer un pas endavant, un nou Estatut. Una reforma de l'Estatut, clar que sí, una metamorfosi, un canvi. No era el que volia Esquerra Republicana, no en tinguin cap dubte. Però era el mínim comú denominador d'aquesta cambra. I aquest va ser l'esperit del 30 de setembre. I aquest va ser l'acord, i vam tardar molt a arribar, i va costar molt arribar fins aquí. I vam fer aquest Estatut, i alguns hi volien veure una transformació federal de l'Estat, legítima; i possiblement sí. Si aquell Estatut hagués reeixit, haguéssim tingut un pacte durador per molts anys, perquè hi havia les condicions per acabar amb la fatiga del país. Perquè, perdonin que m'aturi un moment aquí.
Estem parlant de fatiga. I això no és un estat emocional. També ho pot ser, però és un estat físic i psíquic. I en aquest país hi ha molta fatiga. És com el mite de Sísif: durant molt de temps els catalans i catalanes pugem la pedra dalt de la muntanya, i els déus cada nit ens la tornen a fer baixar. I això és l'Estatut, això és la legislació del Govern de Catalunya, això és la pugna per les inversions, la pugna pel finançament, desgast, fatiga, cansament per part de la gent del nostre país. I una part important, substancial de la gent del país ens diu que ja no pot més, que ja no aguanta aquesta fatiga, que està cansada de veure com una ordre ministerial, un decret, una llei, una interpretació dels pressupostos, la negativa sistemàtica a executar els pressupostos de l'Estat, quan parlem de ferrocarrils, de carreteres, de centres tecnològics, que deixa Catalunya de costat. Tot ens costa molt, i ens fatiga. I en canvi, veiem altres territoris, escolti, que són regats sistemàticament, que hi han acords, que no hi ha problema. A Catalunya li costa molt. I això fatiga la nostra gent. A altres, no els costa gens. Estan sistemàticament regats pels beneficis de l'Estat, que nosaltres contribuïm generosament a aportar.
Aquesta fatiga algú la vol perpetuar. Algú, per la via del 150.2 de la Constitució diu que refarem el pacte, i d'altres volen buscar fins i tot un acord, no sabem si amb el PSOE, amb el PP, amb qui sigui; són els mateixos a l'hora d'enfocar Catalunya. És veritat que hi ha matisos, senyor Iceta, hi ha matisos. Però en el fons, hi ha acords de profunditat entre aquesta Espanya uniforme del Partit Popular i el que queda de l'Espanya plural. No sé què queda exactament, però alguna cosa potser sí que queda. Però hi ha un acord de fons. I alguns diuen que això ho refaran pel 150.2, i d'altres que trobaran un sistema de finançament just. Jo crec que tot això comportarà més fatiga, perquè no volem encarar quina és la realitat.
I la realitat del 2010 és que tenim un país que vol més, que demana més, que exigeix més i que vol un pas endavant. I que és un camí nou, n'hem de ser conscients Però miri, les condicions per fer aquest nou pas..., perquè en aquests set anys hem fet molta feina, i tant. Hem cohesionat civilment el país, ho vaig dir en la pregunta de sessió de control el dimecres. Escolti, el cap de setmana aquest país s'ha posat a prova. S'ha posat a prova. Més d'un milió de catalans i catalanes manifestant-se pel centre de Barcelona amb un discurs clarament, identificablement sobiranista; no ens enganyem. Hi havia de tot, evidentment, eh? Hi havia rebuig a la sentència. Però hi havia, no en tingui cap dubte, una manifesta voluntat de canvi, de sobiranisme, d'independentisme. Hi era. I l'endemà, l'endemà diumenge, amb la victòria de la selecció espanyola, hi havia també més de cent mil catalans i catalanes celebrant a Montjuïc la victòria de la selecció espanyola. Ha passat alguna cosa? No. És el mateix que està passant a les façanes d'aquest país. Durant dies hem vist que a les façanes de les cases hi havia estelades, banderes espanyoles, aquell joc que fan de constitucionals o no constitucionals, i a l'ascensor la gent es deia «bon dia».
Aquest és el grau de convivència que hem aconseguit en aquest país. I això és molt important, perquè sense cohesió civil, sense cohesió civil, sense un sol poble, ja li dic jo que independentista no avançarem i no entenc perquè això posa nerviosa la gent. És bo el grau de convivència que hem assolit en aquest país el país, de cosir el país. I no en tingui cap dubte. Aquests set anys quan els parlava d’alternança democràtica, i que tothom pogués arribar a dirigir aquest país i a governar-lo, té molt a veure amb això. Perquè ningú se n’ha sentit exclòs, perquè això no és un coto privat d’una minoria, al contrari.
Per tant, s’acaba una etapa i en comença una altra. I comença una nova etapa que..., comença amb la manifestació, no em vaig cansar de dir-ho. La manifestació no era, almenys per Esquerra Republicana, el final d’un etapa, el final d’un procés estatutari. No era un exorcisme –si em perdonen l’expressió– que tothom anés a treure els seus dimonis. No, no, la manifestació és el principi. És una expressió de milers i milers i milers de ciutadans, de tots els orígens, que parlen totes les llengües, perquè escoltàvem, a la manifestació, català, castellà i altres llengües de les que avui hi han a Catalunya, de diferents orígens socials, de diferents punts territorials, que demanaven una cosa molt clara, amb un lema claríssim: «Som una nació, nosaltres decidim». Què vol dir això? Vol dir una cosa tan senzilla com que l’àmbit de decisió, el subjecte de sobirania és el poble de Catalunya. Ningú ha de decidir per nosaltres. I això és una expressió democràtica. No és una expressió independentista. La podem compartir els independentistes i d’altres. És una expressió simplement democràtica, perquè estem parlant de democràcia. Estem parlant que, autonomistes o independentistes, però, al final, el que volem és que Catalunya pugui decidir.
I el que demanem és que aquesta decisió, la que defensa la majoria de la gent de Catalunya –no tothom, però una immensa majoria–, la puguem portar a la pràctica, la puguem exercir. Es tracta d’exercir. No es tracta de dir que volem que hi hagi una resolució avui que parli del lema de la manifestació. No, no, això ja ho sabem –això ja ho sabem–. Es tracta d’exercir el que demanava la gent a la manifestació.
I deixi’m que els digui una cosa: No hi ha alternativa a catalanisme, com a vehicle per transportar aquest país cap al futur. No n’hi ha. Però també els he de dir que aquest vehicle que es diu catalanisme ha canviat de motor. El motor ja no és l’autonomisme. El motor d’avui és l’independentisme. Això no vol dir que en el vehicle el catalanisme tots siguin independentistes. No. La força motora del país és l’independentisme, i és el que es respirava i el que es palpava a la manifestació.
La pregunta que ens hem de fer és si es donen les condicions avui, per fer aquest canvi històric, per fer un pas endavant. I crec sincerament que hem de mirar enrere i hem de ser agraïts. Miri, la meva generació i la generació, la generació dels que fa vint-i-cinc anys vaig assistir a la primera manifestació de la meva vida a Barcelona, i era pel lateral de les Rambles amb una bandera estelada demanant independència, i érem quatre. Sortosament, vint-i-cinc anys després, som uns quants més.
Però fixis-hi que aquesta expressió democràtica –democràtica– demanant la independència d’aquest país ha de reconèixer els que van fer la transició en aquest país. I ha de reconèixer el que ens han aportat els homes i els dones que van sortir del franquisme i ens van portar al model actual. I hem de reconèixer, i hem de ser agraïts. Es va fer una gran construcció es anys 80 i 90. I hem constituït una Administració pròpia, hem defensat un model escolar propi, un model lingüístic que preserva i defensa la nostra llengua, malgrat els atacs sistemàtics i aquella fatiga que ens pugui venir de fora. Però s’ha fet un gran esforç, i he de reconèixer-ho.
La meva generació, com els deia, durant molts anys van ser crítics amb la transició. i vàrem creure que no s’havia anat més lluny i que es podien fer millor les coses. Possiblement, però tots hem de ser també conscients, amb el temps, de les dificultats que es van trobar aquells homes i aquelles dones.
Per tant, aquests anys que han significat un avenç social important, perquè teníem una caixa d’eines, una sèrie d’instruments que ens permetien avançar i crear aquestes institucions –que abans he definit de «gairebé del no-res», d’un país trinxat per una dictadura, que s’havia de defensar a partir d’una societat civil–, el reconeixement a aquells homes i a aquelles dones.
Però és que la caixa d’eines, senyors diputats i senyores diputades, la caixa d’eines se’ns ha quedat petita. Ja ens falten instruments, necessitem més instruments, més eines. Els hem tret tot el suc, a aquests instruments.
Però a hores d’ara hem de canviar. I crec que durant aquests set anys hem fet una camí conjunt; un camí entre les esquerres catalanes important, com ho deia: transcendent; hem guanyat temps. Però, com deia també un dia en aquesta tribuna, els trajectes són compartits; però hi ha moments que part del trajecte ja no és compartit. Hem fet una gran feina durant aquests set anys. Hem fet un gran trajecte. Però, em fa l’efecte –com deia l’altre dia el president...– Dimecres, a la sessió de Control, em deia: «Escolti, el PSC no l’acompanyarà en el camí cap a la independència.» Ho entenem. Ho entenem. És un canvi de les estacions, hi ha gent que baixa en una estació, n’hi ha d’altres que continuem. I nosaltres hem decidit continuar. I hem decidit continuar perquè crec que hem de parlar clar als ciutadans i ciutadanes, hem de parlar-los clar, i els hem de dir que no volem fatigar més a ningú. No volem frustrar a ningú. Volem parlar clar i aquest país necessita un Estat propi. Necessita crear la seva legalitat. Perquè ens han dit ben clar que dins de la legalitat constitucional espanyola, Catalunya i allò que volen una part substancial dels catalans no hi cap. Ens ho han dit ben clar. No és que ens n’anem perquè no ens hi volen, sinó és la constatació d’un fracàs, el fracàs del model de l’Espanya plural.
Algú es pot escarrassar –i és molt legítim– a lluitar i seguir lluitant perquè Espanya pugui ser plural, però crec sincerament que aquí, doncs, hi ha un canvi d’estació. Hi ha qui decideix baixar del tren; hi ha qui continuarà –com el cas d’Esquerra Republicana– en el tren, dient-ho. I ho dic sense penedir-nos de res. Al contrari. Han estat anys molt profitosos, molt positius, però ara cal seguir endavant. I cal seguir endavant perquè hi ha les condicions per fer aquest canvi.
Un 60 per cent de la població de Catalunya no va votar la Constitució espanyola. Un 60 per cent de la població de Catalunya és aliena una decisió en un moment històric. Sí, sí, són generacions noves, un 60 per cent dels catalans actuals no va votar la Constitució espanyola, no la va poder votar. Miri, qui els parla, en aquest cas mateix. I, per tant, en aquests moments, hi ha una part de generacions important de catalans i catalanes no hipotecats per la Constitució. Hi ha un canvi en les noves generacions de Catalunya. La globalització ha marcat, ha obert les fronteres; el país és un altre. I l’entrada a la Unió Europea, de l’Estat espanyol, també conforma una nova realitat. I, sobretot –parlem clar, parlem clar a la gent–, no hi ha perill militar, que va ser la gran eina que va amenaçar la nostra transició.
Hem de ser conscients, doncs, de la nostra potencialitat, i necessitem, doncs, noves eines, i hem d’iniciar una nova transició. Una nova transició cap a l’Estat propi, cap a una Catalunya independent. I és una transició i és un camí nou, segur. I que algú dirà «generarà incerteses», segur. Però més incerteses genera la situació actual, quedar-nos estancats esperant –esperant– que l’Espanya democràtica, que l’Espanya plural reaccioni. Nosaltres no ens volem quedar esperant. Volem seguir caminant; i no volem fer- ho sols. Ens agradaria fer-ho acompanyats dels milers i milers de catalans i també d’aquesta cambra perquè crec que –com deia un editor català molt important– «Catalunya serà independent sí o sí.» El que hem de veure es quan i de quina manera.
Creiem que cal la reflexió de molts ciutadans i institucions d’aquest país. Cal que es faci una reflexió serena, tranquil·la, freda, més enllà de la indignació –ja m’hi referia al principi– per veure que l’única sortida d’aquest país –democràtica sempre, respectant majories– és, com deia –i com deia la manifestació–, que el país, que la gent del país, la gent de Catalunya decideixi.
Per tot això podem dir que les properes eleccions seran l’inici d’un procés constituent. El debat ja no és si tripartit sí, tripartit no. El debat és autonomia o independència (remor de veus), i a algú –a algú– li sap greu que li hagi canviat el marc. Per això tota la situació que hem viscut aquests darrers mesos..., perquè algú volia la sentència, sí; però la sentència era un tema menor, el que hi havia més important eren les eleccions. I malauradament la sentència, per a alguns, ha vingut abans. I això canvia el marc de referència, evidentment. Perquè el debat ja és un altre. I aquestes eleccions seran importants perquè definiran la correlació entre autonomistes i independentistes. Aquest serà el debat. Perquè, escolti, és veritat: hi ha moltes coses per fer en aquest país, i tant. Aquest país té molta potencialitat; aquest és un país que va endavant, malgrat els discursos més apocalíptics. Al contrari, és un país que la seva gent s’esforça malgrat les dificultats. Però, escolti’m, la gent també vol claredat, no vol camins i metàfores. Vol que hi hagi un camí clar. Sabem les dificultats que pot haver-hi, però també els avantatges. I, per tant, no en tingui cap dubte: el proper debat és si aquest país vol continuar igual o vol ser independent. I aquesta serà la correlació que marcarà.
Perquè al final, escolti’m, volem continuar formant part d’un Estat autonòmic que no dóna oportunitats a Catalunya, sí o no? Volem caminar cap a l’Estat propi, sí o no? I, com ho farem? Aquestes són les preguntes que es fa la gent.
La gent agrairia, doncs, que siguem clars i que deixem d’una banda el tacticisme. Perquè no és el que hem assistit... El tacticisme, sí, el tacticisme; algú s’hi sent al·ludit? No és el que hem assistit aquest dies amb la pancarta; no és això d’avui de la resolució. Portem vivint aquest tacticisme des de fa molt temps. És la pugna per l’hegemonia entre Convergència i el PSC. És la pugna per l’autonomisme, en definitiva. Vostès estan instal·lats a l’autonomisme i estan intentant pugnar per aquest espai. I és lògic. I ho vam viure quan es va construir l’Estatut en aquesta cambra. Alguns dels d’avui presents ho recordaran. S’utilitzava l’Estatut, no com un instrument al servei del país, sinó com un element d’erosió entre uns i altres.
Miri, qui els parla havia cregut sempre que el catalanisme tenia uns mínims. Hi havia uns mínims compartits. I a vegades te n’adones que no necessàriament és així. La sorpresa de qui els parla –i gairebé històrica– és pensar, doncs, que les vegueries que era una reivindicació històrica del catalanisme, ha tingut més pals a la roda per part de l’autonomisme de Convergència i Unió que no pas per part del PSC. Qui els parla ha assistit amb sorpresa –amb sorpresa, perquè em pensava que hi havia uns mínims compartits– que quan es fa una llei com la del cinema tindria un suport entusiasta i d’entrada... Perquè ho van intentar; i s’ha de reconèixer. El conseller Pujals, quan estava a Cultura, no se’n va acabar de sortir. I, escolti, que va tenir tot el nostre suport, amb aquell decret. Doncs, miri pensava que no hi hauria pals a les rodes. Jo pensava que hi havia uns mínims compartits. El que hem pogut veure en aquests darrers mesos és que el tacticisme impera, per la pugna, per l’hegemonia.
I ho hem viscut amb la Llei electoral, ho vam viure amb l’Estatut. Ho vam viure en el procés, després de tancar l'Estatut el 30 de setembre aquí, d’arribar a un acord aquí, el Grup Socialista ja va anunciar esmenes a Madrid. I algú –Convergència i Unió– va tancar amb l’aquiescència del PSC, va tancar un acord a Moncloa. Ara no ens queixem. Aquest ha estat el procés. I el senyor Artur Mas –i li puc reconèixer l’esforç– a dit, diu: «Escolti, i sort que el va rebaixar» diu «perquè imagini’s el que hagués passat si haguéssim portat directament el 30 de setembre?» No ho sé. Estem parlant, estem parlant, senyores diputades i senyors diputats, estem parlant d’una situació de pugna política entre Catalunya i Espanya; i crec que l’Estatut del 30 de setembre era un bon instrument.
Les eleccions han de conformar –com deia– una nova correlació. I crec sincerament que només avançarem si vostès es mouen també. I els ho dic sincerament, sense mirar enrere. Només avançarem se el si el Partit dels Socialistes és capaç de trencar cadenes amb el Partit Socialista Obrer Espanyol, perquè això atenalla, també, al país. I sabem que és difícil, i que forma part d’una cultura política. Però només avançarem, si vostès, senyors del Partit dels Socialistes, prenen decisió ferma, clara i valenta i fan un pas endavant. I només avançarem si Convergència i Unió deixa de fer 'lobbie' d’interès a Madrid. Només avançarem per aquesta via, si hi ha les mans lliures podrem avançar entre tots.
I els ho dic francament, això és el que hem d’explicar a la gent. La unitat, que algú demana aquí crits, en definitiva està frenada per aquestes dues inèrcies: pels interessos d’uns, de caràcter privat, i, en definitiva, perquè no es trenquen les cadenes amb el PSOE. Nosaltres, Esquerra Republicana, volem que vostès es moguin, i ho desitgem pel bé del país. Ja els ho diem ara: nosaltres sempre hi hem posat el màxim perquè vostès es moguin. I així va ser perquè vam forçar i vam treballar un acord el 30 de setembre.
Perquè nosaltres hem defensat que aquest país avanci col·lectivament, avanci conjuntament. I aquesta és la voluntat que s’expressava als carrers de Barcelona –com els deia– el 10 de juliol.
Perquè com li deia, les pancartes, els lemes, el que presidia, en definitiva, és un lema; però s’ha d’executar, s’ha de portar a la pràctica. El lema s’ha d‘exercir. No només amb boniques paraules.
Som aquí, doncs, per donar resposta a l’embat de l’Estat, un més. Estaven tots mirant la sentència i curiosament teníem la Llei de ports a Madrid. Estàvem mirant les sentències... Sí, sí, els socis, el Partit Socialista. Sí, sí. Escolti, jo no jugo a tàctica, jo parlo clar, senyor Mas (Forta remor de veus.)
El president
Senyores diputades, senyors diputats. Senyores diputades, senyors diputats.
El Sr. Puigcercós i Boixassa
Ara em diran...
El president
Senyor Puigcercós, un segon, si us plau. És ben senzill, hi ha un orador a la tribuna, si us plau, silenci. Em fa l’efecte que, en totes les intervencions s’ha intentat mantenir aquest respecte. Per tant, el prego que deixin parlar.
Gràcies. Senyor Puigcercós, pot continuar.
El Sr. Puigcercós i Boixassa
Gràcies, senyor president. Nosaltres creiem sincerament que durant aquests anys hem viscut una situació de tacticisme permanent. Es parla d’unitat, però en definitiva, si no es trenquen cadenes, si no es deixen interessos privats de costat, no hi haurà unitat possible, perquè no podrem avançar.
I és veritat... Miràvem la sentencia del Tribunal Constitucional i vèiem que s’estava fent la Llei de ports. I també mirant la sentència del Constitucional hem vist la Llei de l’audiovisual. I també mirant la sentència, hem pogut veure, doncs –com ja se’ns diu– que Aena, eh?, no es # i es bloquejarà el projecte que l’Aeroport de Barcelona pugui estar dirigit, planificat des de Barcelona, públic o privat, però des de Barcelona. I hem viscut el que està passant amb les caixes d'estalvi i, alerta, les caixes d'estalvi no és un problema només de llei, també diguem-ho clar, perquè ens escolta molta gent avui, aquí, hi ha hagut mal gestió per part d'equips directius i que ens han posat a tots als peus del Banc d'Espanya i del Govern espanyol, també diguem-ho.
Per tant, senyores diputades i senyors diputats, crec que hi ha un mínim que, en aquesta cambra, podríem sortir, avui, d'acord. Hi ha un mínim. Crec que la majoria d'aquesta cambra està d'acord que som una nació, algú podria dir: «Home, doncs, això ja ho sabem.» Doncs, no, s'ha de dir sempre i ben alt. Que nosaltres decidim, perquè l'única font de legitimació de les decisions que afecten Catalunya..., només les pot prendre el poble de Catalunya, perquè Catalunya ja existia abans de la Constitució i això cal recordar-ho i això crec que els membres i companys del Partit dels Socialistes de Catalunya haurien de recordar-ho sistemàticament als seus correligionaris del PSOE.
Ni un pas enrere amb l'autogovern. Celebro que el president de Catalunya diu que no farà ni un pas enrere i que no renunciarà a cap de les lleis que hem fet durant aquesta legislatura, perquè, malgrat tot i malgrat la situació d'incertesa, aquest és un instrument important, aquesta cambra és important, representa la legitimitat i la voluntat popular de Catalunya i els instruments que ens hem nodrit durant aquests darrers anys segueixen sent importants, perquè, malgrat el camí que iniciem avui, la vida continua.
I també és evident que hem de reconèixer la pluralitat d'opcions. Aquest és un país plural, hi ha autonomistes, hi ha gent que creu que Catalunya ha de ser una simple regió d'Espanya i n'hi ha que creiem que nosaltres hem de ser un estat independent, que volem la independència. Aquesta és la pluralitat. Però, sobre aquestes premisses –que som una nació i que tenim dret a decidir i que volem decidir–, crec que podem construir una proposta unitària i que ha de tenir conseqüències, no és només un brindis al sol. La fatiga de moltes persones, l'excés de tacticisme es deu, senyores diputades i senyors diputats, es deu a això, senzillament, que no veuen concreció en bona part de les actuacions; concreció, aquí i també ho diré clar, i a Madrid.
Per tant, escoltin, nosaltres sí que som partidaris d'una resolució unitària –i tant que sí– que deixi ben clar quin és el nostre rebuig a la situació actual, que deixi ben clar quina és l'actitud de futur que vol Catalunya, però també els avanço que nosaltres presentarem una proposta amb una voluntat i un desig, no quedar-nos sols.
Esquerra presentarà una resolució en base al que nosaltres creiem que pensava la immensa majoria de les persones que es manifestaven el 10 de juliol. I, a l'any 1977, hi va haver una gran manifestació, demanant autonomia; «llibertat, estatut i amnistia», aquest era l'eslògan del 77, avui, crec que l'eslògan era un altre.
El clam més escoltat, el 10 de juliol, era 'independència' i nosaltres serem coherents en aquesta línia, per tres raons. La primera, perquè hi ha un esgotament del marc autonòmic, la realitat nacional de Catalunya no cap en el marc constitucional espanyol. En segon lloc, perquè hi ha una manca de voluntat, per part de l'Estat espanyol, per reconèixer la plurinacionalitat. Miri, dit clarament, perquè ens entengui tothom, a Espanya només ens hi volen de genolls i pagant, ho va dir el senyor Mariano Rajoy, diu: «El que han de fer els catalans és treballar i pagar impostos.» I em fa l'efecte que això expressa molt bé el que pensen alguns de Catalunya, a nosaltres, ens hi volen de genolls i pagant i em fa l'efecte que ja no és només un problema de dignitat, és un problema també de supervivència com a poble. I, en tercer lloc, perquè nosaltres considerem que aquest Parlament ha d'iniciar la transició política cap a la independència per constituir un estat propi en el si de la Unió Europea, mitjançant un referèndum per la independència d'aquest país. Creiem que aquest és el full de ruta, no n'hi ha cap altre. Sabem que és una decisió arriscada, com tot, aquesta vida es nodreix i s'omple de decisions arriscades.
Però els hi repeteixo, nosaltres, Esquerra Republicana de Catalunya, defensarem una resolució unitària, però també demanem respecte pels independentistes, perquè puguem expressar aquí, democràticament, que volem que aquest Parlament posi les condicions per iniciar una transició cap a la independència de Catalunya.
Escolti, el context no és, precisament, contrari. Al cor de la Unió Europea, Flandes clama per fer un pas endavant i esdevenir Estat de la Unió Europea. Escòcia es troba en un procés similar. Catalunya té un context, per primera vegada en molts anys, en segles, favorable a poder esdevenir un estat i que ningú temi, hem posat les condicions per fer un estat i una Catalunya inclusiva, on hi cap tothom i s'ha demostrat, com deia, quan la societat catalana ha demostrat aquest grau de maduresa que va representar el dia 10 de juliol i l'11 de juliol.
I vaig acabant. I fixin-s'hi, senyores diputades i senyors diputats, he parlat gairebé vint-i-nou minuts i no he parlat del Tribunal Constitucional, perquè, no ens equivoquem, el Tribunal Constitucional és una eina, és un instrument, és una petita baula més de la cadena, no és la causa, és una conseqüència. La causa és una situació política que es porta congriant des de fa molts anys, segles, i és que Catalunya vol ser assimilada. Vostès saben perfectament que hi ha aquell mapa del segle XIX, en el qual es defineix com és l'Estat espanyol. Hi ha una Espanya uniforme, és l'Espanya, doncs, castellana, hi ha una Espanya foral, hi ha una Espanya colonial –en aquell moment, encara quedaven, encara, Cuba i Filipines– i hi havia una Espanya assimilada i aquests érem nosaltres, i no ha canviat. Hi ha hagut gent, des de l'Estat, que ha tingut propostes creatives i honestes, segur, hi són i també hi seran, però són la immensa minoria. Jo demano un acte de realisme per part de qui ens escolta, un acte de realisme i també de valentia per entendre que hem de sortir d'aquest esquema de l'Espanya assimilada.
Nosaltres no volem ser assimilats, volem ser tal com som; no som ni millors ni pitjors, però ens sembla que aquest país es mereix una oportunitat. Tota l'energia positiva que té Catalunya, que té la gent de Catalunya, amb distints orígens, es mereix una oportunitat i aquesta oportunitat només té una forma de crear-se, que és tenint un estat propi, sent un país independent. No és que no ens hagin deixat cap altra via, mirin, qui els parla ha estat sempre independentista, des de fa molts anys, però també entenem que, cada dia, hi ha moltes persones en aquest país que, no havent estat mai independentistes, creuen que és l'única solució, és el que deia el Ferran Requejo, "l'independentisme estratègic», són aquells que creuen, sincerament, que no hi ha altra solució, que la solució més pràctica, la més positiva, la més constructiva, la més realista és que aquest país pugui esdevenir independent.
Moltes gràcies, senyores i senyors diputats.
(Aplaudiments)
Bon dia senyores diputades, senyors diputats, senyor president del Parlament, senyor president del Govern de Catalunya, membres del Govern i persones que ens acompanyen.
Aquest és un debat, perquè crec que és un debat, en el qual m'agradaria fer una prèvia. Una prèvia sobre el llenguatge, perquè el llenguatge a vegades pot ser carregat d'emotivitat, però a vegades també pot ser molt buit, hem escoltat aquests dies paraules com 'respecte', 'indignació', o fins i tot alguns que 'enyoren'. I deixi'm dir una cosa que pensa aquest president de grup, humilment: escolti'm, a Catalunya, respecte no ens n'han tingut mai. Jo entenc que hi ha gent que enyora altres èpoques anteriors, quan Catalunya no plantejava un canvi de model. No hi havia respecte; hi ha hagut tolerància. Ens han tolerat. I ara algú vol fer esforços, lloables i legítims, perquè ens segueixin tolerant. Però respecte a Catalunya, els ho deixaré clar, no n'hi ha hagut mai. I no cal que ens remuntem a la història.
I podem estar indignats? Sí. Però la indignació és un estadi transitori. El que hem de ser és conscients del moment polític en el qual vivim. Jo apel·lo en aquesta cambra a la consciència del model polític, que deixem de banda els estats emocionals, que intentem un acte de fredor, d'entendre què està passant políticament i què ha passat en els darrers anys. I deixem d'enyorar. No val refugiar-se en la nostàlgia de moments de la transició política, on realment potser sí que des d'aquella Espanya hi havia algú que reconeixia l'esforç per la democràcia dels catalans. Però això és enyorança, això és passat. Hem de ser conscients del moment polític del present i del futur.
Volia fer aquesta prèvia perquè crec que parlem de paraules que moltes vegades són buides. I parlem per exemple d'unitat. No deixa de ser una paraula buida quan no se sap per fer què. La unitat és el que ens demana la gent, i el carrer. Fa un moment m'ha enviat un SMS la meva germana, viu a Campdevànol, i em deia, diu: «Escolta, aconseguirem la unitat?» I és clar, la gent de bona fe vol unitat. Vol que aquí hi hagi un clam d'unitat. Però també hem de parlar clar a la gent, i hem de ser conscients que més enllà dels estats emotius, hem de deixar clar quin és el moment polític que vivim. I hem de parlar sense ambigüitats, no apel·lant sistemàticament a les metàfores. I hem de deixar clar que la unitat ha de tenir una utilitat, i la utilitat és fer un pas endavant.
El dia de la manifestació, un honrat ciutadà se'm va referir, i em deia: «Hem perdut set anys.» I em va fer pensar, perquè aquesta és una pregunta important: «Com hem arribat fins aquí?» I deixi'm dir que ja els avanço la meva resposta: no hem perdut set anys. Segurament els autonomistes consideren que sí que els han perdut. Els independentistes considerem que no. Hem dut el país a les portes d'un salt, d'un canvi. Perquè hem de recordar on érem, fa set anys. (Veus de fons.) Sí, sí. Fa set anys alguns copartíceps del Govern de José María Aznar, fa set anys... És el senyor Aznar qui ens parlava de la segona transició, i era el que venia. I siguem conscients que això ho hem aturat. El que venia era molt més gros, i tornarà; no s'enganyin. Esperi's; esperi's, esperi's. I tornarà. O no se'n recorden, quan el senyor José María Aznar parlava de la segona transició, que les comunitats autònomes s'havien de buidar de contingut per donar poder al món municipal? Escolti'm, en aquests set anys no hem perdut el temps. En aquests set anys s'ha fet cohesió civil en aquest país. En aquests set anys s'ha aconseguit un clima d'acord i una alternança política, i un canvi social, perquè les distintes classes socials d'aquest país han pogut passar pel Govern de Catalunya. Perquè el Govern de Catalunya, senyores i senyors diputats, no és un clos, no és un vedat privat d'un determinat sector de la societat catalana. Tingui-ho clar. Hi ha menysteniment classista moltes vegades, en aquesta visió. Tingui-ho clar. En aquests set anys s'ha fet un canvi social, i a la... (Veus de fons.) Continua el classisme. Vostès em deixaran parlar? O el fill de la minyona no té dret a parlar?(Remor de veus.)
El president
Senyores diputades, senyors diputats. Els prego, senyores diputades, senyors diputats, els prego que mantinguem silenci i el respecte a la persona que està expressant-se.
El Sr. Puigcercós i Boixassa
En aquest país hi ha hagut un avenç important, hi ha un canvi social, que ha arribat també al poder, i que la manifestació del dia 10 de juliol també es detectava, aquest canvi social. És aquella gent que es manifestava, que també exigeix un canvi, no receptes del passat.
Mirin, el 1978 Esquerra Republicana ja no va votar la Constitució. Es va abstenir. En aquella Constitució, fruit d'una imposició i no d'un pacte, diguem-ho així –imposició d'una situació creada, d'una dictadura, soroll de sabres, vostès recordaran perfectament, els que tenen més experiència i més anys ho recorden perfectament–, va haver-hi una constitució que Esquerra Republicana es va abstenir, no la va aval·lar.
I en aquests moments han passat els anys, i els anys 80 Esquerra Republicana va donar suport a Convergència i Unió per consolidar l'autonomia, durant sis anys. I va ser un període de construcció important, vital. I som aquí gràcies a aquells anys. Sí, sí, les coses com siguin; clar que sí.
I el 2003 Esquerra Republicana va conformar un acord d'esquerres, i va conformar un acord d'esquerres, com els hi deia, per alternança política, per fer la Catalunya inclusiva, la Catalunya de tots, i evidentment també per aturar un canvi involutiu que s'acostava. I per fer un pas endavant, un nou Estatut. Una reforma de l'Estatut, clar que sí, una metamorfosi, un canvi. No era el que volia Esquerra Republicana, no en tinguin cap dubte. Però era el mínim comú denominador d'aquesta cambra. I aquest va ser l'esperit del 30 de setembre. I aquest va ser l'acord, i vam tardar molt a arribar, i va costar molt arribar fins aquí. I vam fer aquest Estatut, i alguns hi volien veure una transformació federal de l'Estat, legítima; i possiblement sí. Si aquell Estatut hagués reeixit, haguéssim tingut un pacte durador per molts anys, perquè hi havia les condicions per acabar amb la fatiga del país. Perquè, perdonin que m'aturi un moment aquí.
Estem parlant de fatiga. I això no és un estat emocional. També ho pot ser, però és un estat físic i psíquic. I en aquest país hi ha molta fatiga. És com el mite de Sísif: durant molt de temps els catalans i catalanes pugem la pedra dalt de la muntanya, i els déus cada nit ens la tornen a fer baixar. I això és l'Estatut, això és la legislació del Govern de Catalunya, això és la pugna per les inversions, la pugna pel finançament, desgast, fatiga, cansament per part de la gent del nostre país. I una part important, substancial de la gent del país ens diu que ja no pot més, que ja no aguanta aquesta fatiga, que està cansada de veure com una ordre ministerial, un decret, una llei, una interpretació dels pressupostos, la negativa sistemàtica a executar els pressupostos de l'Estat, quan parlem de ferrocarrils, de carreteres, de centres tecnològics, que deixa Catalunya de costat. Tot ens costa molt, i ens fatiga. I en canvi, veiem altres territoris, escolti, que són regats sistemàticament, que hi han acords, que no hi ha problema. A Catalunya li costa molt. I això fatiga la nostra gent. A altres, no els costa gens. Estan sistemàticament regats pels beneficis de l'Estat, que nosaltres contribuïm generosament a aportar.
Aquesta fatiga algú la vol perpetuar. Algú, per la via del 150.2 de la Constitució diu que refarem el pacte, i d'altres volen buscar fins i tot un acord, no sabem si amb el PSOE, amb el PP, amb qui sigui; són els mateixos a l'hora d'enfocar Catalunya. És veritat que hi ha matisos, senyor Iceta, hi ha matisos. Però en el fons, hi ha acords de profunditat entre aquesta Espanya uniforme del Partit Popular i el que queda de l'Espanya plural. No sé què queda exactament, però alguna cosa potser sí que queda. Però hi ha un acord de fons. I alguns diuen que això ho refaran pel 150.2, i d'altres que trobaran un sistema de finançament just. Jo crec que tot això comportarà més fatiga, perquè no volem encarar quina és la realitat.
I la realitat del 2010 és que tenim un país que vol més, que demana més, que exigeix més i que vol un pas endavant. I que és un camí nou, n'hem de ser conscients Però miri, les condicions per fer aquest nou pas..., perquè en aquests set anys hem fet molta feina, i tant. Hem cohesionat civilment el país, ho vaig dir en la pregunta de sessió de control el dimecres. Escolti, el cap de setmana aquest país s'ha posat a prova. S'ha posat a prova. Més d'un milió de catalans i catalanes manifestant-se pel centre de Barcelona amb un discurs clarament, identificablement sobiranista; no ens enganyem. Hi havia de tot, evidentment, eh? Hi havia rebuig a la sentència. Però hi havia, no en tingui cap dubte, una manifesta voluntat de canvi, de sobiranisme, d'independentisme. Hi era. I l'endemà, l'endemà diumenge, amb la victòria de la selecció espanyola, hi havia també més de cent mil catalans i catalanes celebrant a Montjuïc la victòria de la selecció espanyola. Ha passat alguna cosa? No. És el mateix que està passant a les façanes d'aquest país. Durant dies hem vist que a les façanes de les cases hi havia estelades, banderes espanyoles, aquell joc que fan de constitucionals o no constitucionals, i a l'ascensor la gent es deia «bon dia».
Aquest és el grau de convivència que hem aconseguit en aquest país. I això és molt important, perquè sense cohesió civil, sense cohesió civil, sense un sol poble, ja li dic jo que independentista no avançarem i no entenc perquè això posa nerviosa la gent. És bo el grau de convivència que hem assolit en aquest país el país, de cosir el país. I no en tingui cap dubte. Aquests set anys quan els parlava d’alternança democràtica, i que tothom pogués arribar a dirigir aquest país i a governar-lo, té molt a veure amb això. Perquè ningú se n’ha sentit exclòs, perquè això no és un coto privat d’una minoria, al contrari.
Per tant, s’acaba una etapa i en comença una altra. I comença una nova etapa que..., comença amb la manifestació, no em vaig cansar de dir-ho. La manifestació no era, almenys per Esquerra Republicana, el final d’un etapa, el final d’un procés estatutari. No era un exorcisme –si em perdonen l’expressió– que tothom anés a treure els seus dimonis. No, no, la manifestació és el principi. És una expressió de milers i milers i milers de ciutadans, de tots els orígens, que parlen totes les llengües, perquè escoltàvem, a la manifestació, català, castellà i altres llengües de les que avui hi han a Catalunya, de diferents orígens socials, de diferents punts territorials, que demanaven una cosa molt clara, amb un lema claríssim: «Som una nació, nosaltres decidim». Què vol dir això? Vol dir una cosa tan senzilla com que l’àmbit de decisió, el subjecte de sobirania és el poble de Catalunya. Ningú ha de decidir per nosaltres. I això és una expressió democràtica. No és una expressió independentista. La podem compartir els independentistes i d’altres. És una expressió simplement democràtica, perquè estem parlant de democràcia. Estem parlant que, autonomistes o independentistes, però, al final, el que volem és que Catalunya pugui decidir.
I el que demanem és que aquesta decisió, la que defensa la majoria de la gent de Catalunya –no tothom, però una immensa majoria–, la puguem portar a la pràctica, la puguem exercir. Es tracta d’exercir. No es tracta de dir que volem que hi hagi una resolució avui que parli del lema de la manifestació. No, no, això ja ho sabem –això ja ho sabem–. Es tracta d’exercir el que demanava la gent a la manifestació.
I deixi’m que els digui una cosa: No hi ha alternativa a catalanisme, com a vehicle per transportar aquest país cap al futur. No n’hi ha. Però també els he de dir que aquest vehicle que es diu catalanisme ha canviat de motor. El motor ja no és l’autonomisme. El motor d’avui és l’independentisme. Això no vol dir que en el vehicle el catalanisme tots siguin independentistes. No. La força motora del país és l’independentisme, i és el que es respirava i el que es palpava a la manifestació.
La pregunta que ens hem de fer és si es donen les condicions avui, per fer aquest canvi històric, per fer un pas endavant. I crec sincerament que hem de mirar enrere i hem de ser agraïts. Miri, la meva generació i la generació, la generació dels que fa vint-i-cinc anys vaig assistir a la primera manifestació de la meva vida a Barcelona, i era pel lateral de les Rambles amb una bandera estelada demanant independència, i érem quatre. Sortosament, vint-i-cinc anys després, som uns quants més.
Però fixis-hi que aquesta expressió democràtica –democràtica– demanant la independència d’aquest país ha de reconèixer els que van fer la transició en aquest país. I ha de reconèixer el que ens han aportat els homes i els dones que van sortir del franquisme i ens van portar al model actual. I hem de reconèixer, i hem de ser agraïts. Es va fer una gran construcció es anys 80 i 90. I hem constituït una Administració pròpia, hem defensat un model escolar propi, un model lingüístic que preserva i defensa la nostra llengua, malgrat els atacs sistemàtics i aquella fatiga que ens pugui venir de fora. Però s’ha fet un gran esforç, i he de reconèixer-ho.
La meva generació, com els deia, durant molts anys van ser crítics amb la transició. i vàrem creure que no s’havia anat més lluny i que es podien fer millor les coses. Possiblement, però tots hem de ser també conscients, amb el temps, de les dificultats que es van trobar aquells homes i aquelles dones.
Per tant, aquests anys que han significat un avenç social important, perquè teníem una caixa d’eines, una sèrie d’instruments que ens permetien avançar i crear aquestes institucions –que abans he definit de «gairebé del no-res», d’un país trinxat per una dictadura, que s’havia de defensar a partir d’una societat civil–, el reconeixement a aquells homes i a aquelles dones.
Però és que la caixa d’eines, senyors diputats i senyores diputades, la caixa d’eines se’ns ha quedat petita. Ja ens falten instruments, necessitem més instruments, més eines. Els hem tret tot el suc, a aquests instruments.
Però a hores d’ara hem de canviar. I crec que durant aquests set anys hem fet una camí conjunt; un camí entre les esquerres catalanes important, com ho deia: transcendent; hem guanyat temps. Però, com deia també un dia en aquesta tribuna, els trajectes són compartits; però hi ha moments que part del trajecte ja no és compartit. Hem fet una gran feina durant aquests set anys. Hem fet un gran trajecte. Però, em fa l’efecte –com deia l’altre dia el president...– Dimecres, a la sessió de Control, em deia: «Escolti, el PSC no l’acompanyarà en el camí cap a la independència.» Ho entenem. Ho entenem. És un canvi de les estacions, hi ha gent que baixa en una estació, n’hi ha d’altres que continuem. I nosaltres hem decidit continuar. I hem decidit continuar perquè crec que hem de parlar clar als ciutadans i ciutadanes, hem de parlar-los clar, i els hem de dir que no volem fatigar més a ningú. No volem frustrar a ningú. Volem parlar clar i aquest país necessita un Estat propi. Necessita crear la seva legalitat. Perquè ens han dit ben clar que dins de la legalitat constitucional espanyola, Catalunya i allò que volen una part substancial dels catalans no hi cap. Ens ho han dit ben clar. No és que ens n’anem perquè no ens hi volen, sinó és la constatació d’un fracàs, el fracàs del model de l’Espanya plural.
Algú es pot escarrassar –i és molt legítim– a lluitar i seguir lluitant perquè Espanya pugui ser plural, però crec sincerament que aquí, doncs, hi ha un canvi d’estació. Hi ha qui decideix baixar del tren; hi ha qui continuarà –com el cas d’Esquerra Republicana– en el tren, dient-ho. I ho dic sense penedir-nos de res. Al contrari. Han estat anys molt profitosos, molt positius, però ara cal seguir endavant. I cal seguir endavant perquè hi ha les condicions per fer aquest canvi.
Un 60 per cent de la població de Catalunya no va votar la Constitució espanyola. Un 60 per cent de la població de Catalunya és aliena una decisió en un moment històric. Sí, sí, són generacions noves, un 60 per cent dels catalans actuals no va votar la Constitució espanyola, no la va poder votar. Miri, qui els parla, en aquest cas mateix. I, per tant, en aquests moments, hi ha una part de generacions important de catalans i catalanes no hipotecats per la Constitució. Hi ha un canvi en les noves generacions de Catalunya. La globalització ha marcat, ha obert les fronteres; el país és un altre. I l’entrada a la Unió Europea, de l’Estat espanyol, també conforma una nova realitat. I, sobretot –parlem clar, parlem clar a la gent–, no hi ha perill militar, que va ser la gran eina que va amenaçar la nostra transició.
Hem de ser conscients, doncs, de la nostra potencialitat, i necessitem, doncs, noves eines, i hem d’iniciar una nova transició. Una nova transició cap a l’Estat propi, cap a una Catalunya independent. I és una transició i és un camí nou, segur. I que algú dirà «generarà incerteses», segur. Però més incerteses genera la situació actual, quedar-nos estancats esperant –esperant– que l’Espanya democràtica, que l’Espanya plural reaccioni. Nosaltres no ens volem quedar esperant. Volem seguir caminant; i no volem fer- ho sols. Ens agradaria fer-ho acompanyats dels milers i milers de catalans i també d’aquesta cambra perquè crec que –com deia un editor català molt important– «Catalunya serà independent sí o sí.» El que hem de veure es quan i de quina manera.
Creiem que cal la reflexió de molts ciutadans i institucions d’aquest país. Cal que es faci una reflexió serena, tranquil·la, freda, més enllà de la indignació –ja m’hi referia al principi– per veure que l’única sortida d’aquest país –democràtica sempre, respectant majories– és, com deia –i com deia la manifestació–, que el país, que la gent del país, la gent de Catalunya decideixi.
Per tot això podem dir que les properes eleccions seran l’inici d’un procés constituent. El debat ja no és si tripartit sí, tripartit no. El debat és autonomia o independència (remor de veus), i a algú –a algú– li sap greu que li hagi canviat el marc. Per això tota la situació que hem viscut aquests darrers mesos..., perquè algú volia la sentència, sí; però la sentència era un tema menor, el que hi havia més important eren les eleccions. I malauradament la sentència, per a alguns, ha vingut abans. I això canvia el marc de referència, evidentment. Perquè el debat ja és un altre. I aquestes eleccions seran importants perquè definiran la correlació entre autonomistes i independentistes. Aquest serà el debat. Perquè, escolti, és veritat: hi ha moltes coses per fer en aquest país, i tant. Aquest país té molta potencialitat; aquest és un país que va endavant, malgrat els discursos més apocalíptics. Al contrari, és un país que la seva gent s’esforça malgrat les dificultats. Però, escolti’m, la gent també vol claredat, no vol camins i metàfores. Vol que hi hagi un camí clar. Sabem les dificultats que pot haver-hi, però també els avantatges. I, per tant, no en tingui cap dubte: el proper debat és si aquest país vol continuar igual o vol ser independent. I aquesta serà la correlació que marcarà.
Perquè al final, escolti’m, volem continuar formant part d’un Estat autonòmic que no dóna oportunitats a Catalunya, sí o no? Volem caminar cap a l’Estat propi, sí o no? I, com ho farem? Aquestes són les preguntes que es fa la gent.
La gent agrairia, doncs, que siguem clars i que deixem d’una banda el tacticisme. Perquè no és el que hem assistit... El tacticisme, sí, el tacticisme; algú s’hi sent al·ludit? No és el que hem assistit aquest dies amb la pancarta; no és això d’avui de la resolució. Portem vivint aquest tacticisme des de fa molt temps. És la pugna per l’hegemonia entre Convergència i el PSC. És la pugna per l’autonomisme, en definitiva. Vostès estan instal·lats a l’autonomisme i estan intentant pugnar per aquest espai. I és lògic. I ho vam viure quan es va construir l’Estatut en aquesta cambra. Alguns dels d’avui presents ho recordaran. S’utilitzava l’Estatut, no com un instrument al servei del país, sinó com un element d’erosió entre uns i altres.
Miri, qui els parla havia cregut sempre que el catalanisme tenia uns mínims. Hi havia uns mínims compartits. I a vegades te n’adones que no necessàriament és així. La sorpresa de qui els parla –i gairebé històrica– és pensar, doncs, que les vegueries que era una reivindicació històrica del catalanisme, ha tingut més pals a la roda per part de l’autonomisme de Convergència i Unió que no pas per part del PSC. Qui els parla ha assistit amb sorpresa –amb sorpresa, perquè em pensava que hi havia uns mínims compartits– que quan es fa una llei com la del cinema tindria un suport entusiasta i d’entrada... Perquè ho van intentar; i s’ha de reconèixer. El conseller Pujals, quan estava a Cultura, no se’n va acabar de sortir. I, escolti, que va tenir tot el nostre suport, amb aquell decret. Doncs, miri pensava que no hi hauria pals a les rodes. Jo pensava que hi havia uns mínims compartits. El que hem pogut veure en aquests darrers mesos és que el tacticisme impera, per la pugna, per l’hegemonia.
I ho hem viscut amb la Llei electoral, ho vam viure amb l’Estatut. Ho vam viure en el procés, després de tancar l'Estatut el 30 de setembre aquí, d’arribar a un acord aquí, el Grup Socialista ja va anunciar esmenes a Madrid. I algú –Convergència i Unió– va tancar amb l’aquiescència del PSC, va tancar un acord a Moncloa. Ara no ens queixem. Aquest ha estat el procés. I el senyor Artur Mas –i li puc reconèixer l’esforç– a dit, diu: «Escolti, i sort que el va rebaixar» diu «perquè imagini’s el que hagués passat si haguéssim portat directament el 30 de setembre?» No ho sé. Estem parlant, estem parlant, senyores diputades i senyors diputats, estem parlant d’una situació de pugna política entre Catalunya i Espanya; i crec que l’Estatut del 30 de setembre era un bon instrument.
Les eleccions han de conformar –com deia– una nova correlació. I crec sincerament que només avançarem si vostès es mouen també. I els ho dic sincerament, sense mirar enrere. Només avançarem se el si el Partit dels Socialistes és capaç de trencar cadenes amb el Partit Socialista Obrer Espanyol, perquè això atenalla, també, al país. I sabem que és difícil, i que forma part d’una cultura política. Però només avançarem, si vostès, senyors del Partit dels Socialistes, prenen decisió ferma, clara i valenta i fan un pas endavant. I només avançarem si Convergència i Unió deixa de fer 'lobbie' d’interès a Madrid. Només avançarem per aquesta via, si hi ha les mans lliures podrem avançar entre tots.
I els ho dic francament, això és el que hem d’explicar a la gent. La unitat, que algú demana aquí crits, en definitiva està frenada per aquestes dues inèrcies: pels interessos d’uns, de caràcter privat, i, en definitiva, perquè no es trenquen les cadenes amb el PSOE. Nosaltres, Esquerra Republicana, volem que vostès es moguin, i ho desitgem pel bé del país. Ja els ho diem ara: nosaltres sempre hi hem posat el màxim perquè vostès es moguin. I així va ser perquè vam forçar i vam treballar un acord el 30 de setembre.
Perquè nosaltres hem defensat que aquest país avanci col·lectivament, avanci conjuntament. I aquesta és la voluntat que s’expressava als carrers de Barcelona –com els deia– el 10 de juliol.
Perquè com li deia, les pancartes, els lemes, el que presidia, en definitiva, és un lema; però s’ha d’executar, s’ha de portar a la pràctica. El lema s’ha d‘exercir. No només amb boniques paraules.
Som aquí, doncs, per donar resposta a l’embat de l’Estat, un més. Estaven tots mirant la sentència i curiosament teníem la Llei de ports a Madrid. Estàvem mirant les sentències... Sí, sí, els socis, el Partit Socialista. Sí, sí. Escolti, jo no jugo a tàctica, jo parlo clar, senyor Mas (Forta remor de veus.)
El president
Senyores diputades, senyors diputats. Senyores diputades, senyors diputats.
El Sr. Puigcercós i Boixassa
Ara em diran...
El president
Senyor Puigcercós, un segon, si us plau. És ben senzill, hi ha un orador a la tribuna, si us plau, silenci. Em fa l’efecte que, en totes les intervencions s’ha intentat mantenir aquest respecte. Per tant, el prego que deixin parlar.
Gràcies. Senyor Puigcercós, pot continuar.
El Sr. Puigcercós i Boixassa
Gràcies, senyor president. Nosaltres creiem sincerament que durant aquests anys hem viscut una situació de tacticisme permanent. Es parla d’unitat, però en definitiva, si no es trenquen cadenes, si no es deixen interessos privats de costat, no hi haurà unitat possible, perquè no podrem avançar.
I és veritat... Miràvem la sentencia del Tribunal Constitucional i vèiem que s’estava fent la Llei de ports. I també mirant la sentència del Constitucional hem vist la Llei de l’audiovisual. I també mirant la sentència, hem pogut veure, doncs –com ja se’ns diu– que Aena, eh?, no es # i es bloquejarà el projecte que l’Aeroport de Barcelona pugui estar dirigit, planificat des de Barcelona, públic o privat, però des de Barcelona. I hem viscut el que està passant amb les caixes d'estalvi i, alerta, les caixes d'estalvi no és un problema només de llei, també diguem-ho clar, perquè ens escolta molta gent avui, aquí, hi ha hagut mal gestió per part d'equips directius i que ens han posat a tots als peus del Banc d'Espanya i del Govern espanyol, també diguem-ho.
Per tant, senyores diputades i senyors diputats, crec que hi ha un mínim que, en aquesta cambra, podríem sortir, avui, d'acord. Hi ha un mínim. Crec que la majoria d'aquesta cambra està d'acord que som una nació, algú podria dir: «Home, doncs, això ja ho sabem.» Doncs, no, s'ha de dir sempre i ben alt. Que nosaltres decidim, perquè l'única font de legitimació de les decisions que afecten Catalunya..., només les pot prendre el poble de Catalunya, perquè Catalunya ja existia abans de la Constitució i això cal recordar-ho i això crec que els membres i companys del Partit dels Socialistes de Catalunya haurien de recordar-ho sistemàticament als seus correligionaris del PSOE.
Ni un pas enrere amb l'autogovern. Celebro que el president de Catalunya diu que no farà ni un pas enrere i que no renunciarà a cap de les lleis que hem fet durant aquesta legislatura, perquè, malgrat tot i malgrat la situació d'incertesa, aquest és un instrument important, aquesta cambra és important, representa la legitimitat i la voluntat popular de Catalunya i els instruments que ens hem nodrit durant aquests darrers anys segueixen sent importants, perquè, malgrat el camí que iniciem avui, la vida continua.
I també és evident que hem de reconèixer la pluralitat d'opcions. Aquest és un país plural, hi ha autonomistes, hi ha gent que creu que Catalunya ha de ser una simple regió d'Espanya i n'hi ha que creiem que nosaltres hem de ser un estat independent, que volem la independència. Aquesta és la pluralitat. Però, sobre aquestes premisses –que som una nació i que tenim dret a decidir i que volem decidir–, crec que podem construir una proposta unitària i que ha de tenir conseqüències, no és només un brindis al sol. La fatiga de moltes persones, l'excés de tacticisme es deu, senyores diputades i senyors diputats, es deu a això, senzillament, que no veuen concreció en bona part de les actuacions; concreció, aquí i també ho diré clar, i a Madrid.
Per tant, escoltin, nosaltres sí que som partidaris d'una resolució unitària –i tant que sí– que deixi ben clar quin és el nostre rebuig a la situació actual, que deixi ben clar quina és l'actitud de futur que vol Catalunya, però també els avanço que nosaltres presentarem una proposta amb una voluntat i un desig, no quedar-nos sols.
Esquerra presentarà una resolució en base al que nosaltres creiem que pensava la immensa majoria de les persones que es manifestaven el 10 de juliol. I, a l'any 1977, hi va haver una gran manifestació, demanant autonomia; «llibertat, estatut i amnistia», aquest era l'eslògan del 77, avui, crec que l'eslògan era un altre.
El clam més escoltat, el 10 de juliol, era 'independència' i nosaltres serem coherents en aquesta línia, per tres raons. La primera, perquè hi ha un esgotament del marc autonòmic, la realitat nacional de Catalunya no cap en el marc constitucional espanyol. En segon lloc, perquè hi ha una manca de voluntat, per part de l'Estat espanyol, per reconèixer la plurinacionalitat. Miri, dit clarament, perquè ens entengui tothom, a Espanya només ens hi volen de genolls i pagant, ho va dir el senyor Mariano Rajoy, diu: «El que han de fer els catalans és treballar i pagar impostos.» I em fa l'efecte que això expressa molt bé el que pensen alguns de Catalunya, a nosaltres, ens hi volen de genolls i pagant i em fa l'efecte que ja no és només un problema de dignitat, és un problema també de supervivència com a poble. I, en tercer lloc, perquè nosaltres considerem que aquest Parlament ha d'iniciar la transició política cap a la independència per constituir un estat propi en el si de la Unió Europea, mitjançant un referèndum per la independència d'aquest país. Creiem que aquest és el full de ruta, no n'hi ha cap altre. Sabem que és una decisió arriscada, com tot, aquesta vida es nodreix i s'omple de decisions arriscades.
Però els hi repeteixo, nosaltres, Esquerra Republicana de Catalunya, defensarem una resolució unitària, però també demanem respecte pels independentistes, perquè puguem expressar aquí, democràticament, que volem que aquest Parlament posi les condicions per iniciar una transició cap a la independència de Catalunya.
Escolti, el context no és, precisament, contrari. Al cor de la Unió Europea, Flandes clama per fer un pas endavant i esdevenir Estat de la Unió Europea. Escòcia es troba en un procés similar. Catalunya té un context, per primera vegada en molts anys, en segles, favorable a poder esdevenir un estat i que ningú temi, hem posat les condicions per fer un estat i una Catalunya inclusiva, on hi cap tothom i s'ha demostrat, com deia, quan la societat catalana ha demostrat aquest grau de maduresa que va representar el dia 10 de juliol i l'11 de juliol.
I vaig acabant. I fixin-s'hi, senyores diputades i senyors diputats, he parlat gairebé vint-i-nou minuts i no he parlat del Tribunal Constitucional, perquè, no ens equivoquem, el Tribunal Constitucional és una eina, és un instrument, és una petita baula més de la cadena, no és la causa, és una conseqüència. La causa és una situació política que es porta congriant des de fa molts anys, segles, i és que Catalunya vol ser assimilada. Vostès saben perfectament que hi ha aquell mapa del segle XIX, en el qual es defineix com és l'Estat espanyol. Hi ha una Espanya uniforme, és l'Espanya, doncs, castellana, hi ha una Espanya foral, hi ha una Espanya colonial –en aquell moment, encara quedaven, encara, Cuba i Filipines– i hi havia una Espanya assimilada i aquests érem nosaltres, i no ha canviat. Hi ha hagut gent, des de l'Estat, que ha tingut propostes creatives i honestes, segur, hi són i també hi seran, però són la immensa minoria. Jo demano un acte de realisme per part de qui ens escolta, un acte de realisme i també de valentia per entendre que hem de sortir d'aquest esquema de l'Espanya assimilada.
Nosaltres no volem ser assimilats, volem ser tal com som; no som ni millors ni pitjors, però ens sembla que aquest país es mereix una oportunitat. Tota l'energia positiva que té Catalunya, que té la gent de Catalunya, amb distints orígens, es mereix una oportunitat i aquesta oportunitat només té una forma de crear-se, que és tenint un estat propi, sent un país independent. No és que no ens hagin deixat cap altra via, mirin, qui els parla ha estat sempre independentista, des de fa molts anys, però també entenem que, cada dia, hi ha moltes persones en aquest país que, no havent estat mai independentistes, creuen que és l'única solució, és el que deia el Ferran Requejo, "l'independentisme estratègic», són aquells que creuen, sincerament, que no hi ha altra solució, que la solució més pràctica, la més positiva, la més constructiva, la més realista és que aquest país pugui esdevenir independent.
Moltes gràcies, senyores i senyors diputats.
(Aplaudiments)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)