Jo també vull un estat propi (I)

Amb aquesta anotació m’adhereixo a la campanya que ha promogut el blocaire català Xavier Mir. Ahir al matí, la blogosfera de parla catalana es despertava amb nombrosos blocs que encapçalaven els seus escrits amb el mateix titular: “Jo també vull un estat propi”. Amb aquest escrit, avui jo també em sumo al clam sobiranista.

I per què vull que el meu país esdevingui un estat? Doncs perquè crec que el poble català no es mereix el tracte colonial que rep per part dels estats espanyol i francès. Un tracte colonial que es reflexa en tots els àmbits de la nostra vida: econòmic, cultural, social, esportiu, laboral... Des del meu punt de vista, la independència és l’única opció que permetrà garantir el desenvolupament del nostre país i el benestar de tots els ciutadans residents a Catalunya. La independència és l’única via que garantirà la supervivència de la nostra cultura i llengua. Malauradament, amb l’actual situació política, els Països Catalans no som res més que colònies d’espanya i frança.

Actualment, el text del nou Estatut de Catalunya perpetua un model de finançament on, en nom de la solidaritat, aproximadament dues terceres parts dels impostos catalans van destinats a pagar les inversions que l’estat espanyol realitza fora de Catalunya. De fet, no se sap del cert quina és la quantitat exacta dels impostos que l’estat no ens retorna, i els governs espanyols de torn tampoc tenen cap ganes que se sàpiga. Simplement, amaguen les balances fiscals i intenten que ningú faci soroll per no destapar la caixa dels trons. Mentrestant, al nostre país veiem com la Generalitat no té prou recursos per fer front a les despesa sanitària, educativa o de benestar social a Catalunya per citar només tres exemples.

Algú troba normal que a Catalunya la gasolina sigui 4 cèntims més cara per poder fer front a la despesa sanitària catalana, mentre que gràcies als nostres impostos a altres regions d’espanya els hospitals tenen habitacions individuals i la seguretat social paga els dentistes i els enterraments? Això és ser solidari? Els catalans volem ser solidaris, però ho volem ser amb els llocs que realment ho necessitin, i amb la quantitat que nosaltres lliurement decidim.

A més, els estats espanyol i francès no permeten que la nació catalana es presenti com a tal a la resta del món. Ens neguen el dret a les seleccions esportives nacionals, el dret a viure plenament en llengua catalana, el dret a definir-nos com una nació, i, en definitiva, el dret a decidir per nosaltres mateixos què és el millor pel nostre país. Des del govern de l’estat s’ha promogut la fragmentació i persecució de la nostra història, cultura i llengua pròpies. Recordem alguns governants espanyols han estat capaços d’afirmar que el català i el valencià són idiomes diferents, i han treballat per impedir la plena oficialitat del català a Europa, per no parlar dels governants francesos que asfixien completament el català a Catalunya nord...

Tenir un estat propi ens permetria que el nostre propi govern gestionés el 100% dels nostres impostos, possibilitant el finançament de totes les necessitats dels catalans i catalanes –sanitat, ensenyament, benestar social, grans infrastructures...–, i ens obriria la possibilitat presentar-nos a la resta del món tal com som. Perquè nosaltres som catalans. No som espanyols ni francesos. Parlem la nostra llengua, tenim la nostra cultura, la nostra història i les nostres tradicions. En definitiva, encara que alguns els molesti, som una nació i tenim dret a decidir lliurement el nostre futur.