Aquest diumenge va morir Pinochet. No li penso ni dedicar ni una línia. No s’ho mereix. Però si que vull recordar els milers de persones mortes, la gent desapareguda i les desenes de milers de persones torturades. La gent que el va patir sempre seran al meu record.
L’11 de setembre de 1973, en Víctor Jara va ser brutalment torturat a l’Estadi Xile; li van destrossar les mans i després el van matar. Però no van poder matar les seves cançons. Fa uns quants anys, em va impressionar conèixer com va morir en Víctor Jara; va ser quan vaig sentir per primer cop Te recuerdo Amanda.
En Raimon en va escriure una versió en català. L’única que canta sense musicar. Diu així:
Et recorde Amanda,
els carrers mullant-se,
anant a la fàbrica
allà on treballava Manuel.
El somriure ample
la pluja a la cara
res no t'importava
perquè et trobaries
amb ell, amb ell, amb ell.
Només una estona,
la vida és eterna
en aquesta estona.
Sona la sirena
torna a la faena,
i tu caminaves
tot ho il·luminaves
i la curta estona
et va fer florir.
Et recorde Amanda,
els carrers mullant-se,
anant a la fàbrica
allà on treballava Manuel.
El somriure ample
la pluja a la cara
res no t'importava
perquè et trobaries
amb ell, amb ell, amb ell.
que marxà a la serra,
que gens de mal feia,
que marxà a la serra
i en ben poca estona
ells el destrossaren,
sona la sirena,
torna a la faena,
molts no tornaren,
tampoc el Manuel.
Et recorde Amanda,
els carrers mullant-se,
anant a la fàbrica
allà on treballava Manuel.
És el meu homenatge a la gent que no va tornar. A Xile i a Catalunya. Dos països que han viscut dues derrotes en 11 de setembre, que han patit dos dictadors cruels i que han vist com els seus presidents -Allende i Companys- morien a trets. Que aquesta cançó també sigui un homenatge per la gent que Franco va matar i torturar al nostre país. Com cantava en Lluís Llach, assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada