28 de desembre 2006

Viladecavalls serà l’escenari d’una nova sèrie de TV3

M’ho acaben de confirmar des de Televisió de Catalunya. Fa cosa d’un any, quan encara era regidor de comunicació, em vaig posar en contacte amb la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per assessorar-me sobre les noves possibilitats tecnològiques que ofereix la TDT. En aquells moments, ens trobàvem en plena negociació dels estatuts del consorci per gestionar el nou canal de TDT supramunicipal entre Terrassa, Matadepera, Viladecavalls, Vacarisses, Ullastrell i Sant Llorenç Savall, i era indispensable disposar de la màxima informació al nostre abast sobre aquesta nova tecnologia.

Qui m’havia de dir que aquella trucada es convertiria en una possibilitat d’obrir noves formes de promoció econòmica pel municipi. Durant aquella conversa, em van comentar que des de TVC produccions estaven cercant una nova ubicació per començar a gravar la nova sèrie que ha de substituir “Mar de Fons” la tardor de l’any 2007. Em van comentar que buscaven un poble proper a l’àrea metropolitana de Barcelona, que no fos gaire gran i que, a ser possible, comptés amb un patrimoni paisatgístic ben conservat.


“Ja heu trobat el poble que busqueu!”. Aquesta va ser la meva resposta. Unes quantes fotos del nostre poble enviades per correu electrònic, amb un enllaç a la pàgina web de Viladecavalls, van ser suficients per convèncer la productora de TVC a enviar un equip per comprovar si realment el nostre municipi s’ajustava als requeriments d’aquesta nova sèrie. Això va ser a l’abril d’aquest any, i des d’ençà no havia tingut més notícies de TV3. De fet, vaig pensar que finalment havien escollit un altre poble per ubicar aquesta nova producció.


La meva sorpresa ha estat quan aquest matí m’han trucat de TV3 per comunicar-me que, després de visitar diversos municipis, havien escollit Viladecavalls com a escenari per la nova sèrie d’aquesta tardor. Una notícia que em fa especial il·lusió, ja que comportarà que tot el país conegui el nostre patrimoni natural a través de la petita pantalla, un fet que ben segur ajudarà a potenciar l’entorn paisatgístic de Viladecavalls com un símbol d’identitat i qualitat de vida de tota la ciutadania. A tot això li hem d’afegir l’oportunitat de promocionar el comerç local i la restauració, gràcies a la promoció del nostre poble que TV3 farà a través d’aquesta nova sèrie.


Encara no sé massa de què anirà la sèrie. Només m’han comentat que es començarà a emetre en el prime time dels dilluns i dels dimarts, substituint a “Mar de Fons” la tardor del 2007. A veure si aquesta tarda, a la cursa de pingüins que han organitzat a Can Trias, a les 18h a l’Avinguda Terrassa -us penjo els cartells d'aquest esdeveniment que m'han enviat per correu electrònic -, us en puc dir alguna cosa més, sempre que els manifestants de l’esplai La Canya em deixin sortir del casc urbà...



24 de desembre 2006

Bones festes!!!

Aquesta setmana no he tingut ni un sol minut per escriure al bloc. Ho faig ara, només per desitjar-vos que passeu unes bones festes i que el Tió us cagui força coses. Sempre m’ha apassionat la màgia de donar menjar al Tió, i fer-lo cagar a cops de bastó el dia de Nadal. Per mi, el Nadal no seria el mateix sense el Tió; un Nadal sense Tió és com un pessebre sense el caganer.

La cultura és riquesa, i aquests són els nostres tresors de Nadal. Tan sols depèn de nosaltres mateixos -i de les nostres accions- que les tradicions catalanes sobrevisquin en aquest món que ens ha tocat viure. M’entristeix veure un món -i un Nadal- cada cop més uniforme, on cada dia hi ha més pares nöels que pugen pels balcons de les cases de Viladecavalls...

BON NADAL...
i els millors desigs de llibertat!

18 de desembre 2006

Revista Municipal nº34: Victimisme de CiU i obra de govern d’Esquerra

Fa pocs dies vaig rebre l’última revista municipal. És evident que la nostra denuncia pública sobre l’estil i els continguts tergiversats de les revistes nº32 i nº33 ha tingut el seu efecte. Des que CiU va trencar el pacte de govern amb Esquerra, la revista municipal va ser instrumentalitzada al servei d’una estratègia comunicativa descaradament partidista: esborrar la nostra tasca i atribuir a CiU tots els mèrits de la feina feta per Esquerra dins l’equip de govern.

En aquesta última revista, no m’ha sorprès gens que els convergents es continuïn atribuint els mèrits de la tasca feta per Esquerra durant els dos anys que vam ser a govern. Notícies com el servei Eixam, els equipaments –el nou pavelló i la remodelació de l’entorn de la masia de Can Turu-, el desè aniversari de Ràdio Vila o la constitució del consorci del nou canal de TDT en són una bona mostra. Malgrat això, almenys ara ja no amaguen que tots aquests projectes es van iniciar quan els regidors d’Esquerra formàvem part de l’equip de govern.


Una dada curiosa sobre aquesta revista. Fixeu-vos que el nom “Sebastià Homs” hi apareix escrit ni més ni menys que vint-i-cinc vegades -ho podeu comprovar vosaltres mateixos visualitzant el pdf amb l’Adobe Reader o equivalent i cercant la paraula “Homs”-. Si tenim en compte que la revista només conté tretze pàgines d’articles, el nom de l’alcalde surt escrit uns dos cops de mitja a cadascuna de les pàgines de la revista. I després els convergents s’estranyen que la gent afirmi que la revista municipal és el pamflet de CiU...


En canvi, he de reconèixer que m’ha sorprès positivament el ressò que es fa a la revista de les
últimes mocions, aprovades per unanimitat, que vam presentar des d’Esquerra el passat ple de setembre: La nova ordenança que regularà els tributs sobre els operadors de telecomunicacions al nostre terme municipal, i l’edició especial d’una revista municipal per informar a tots els veïns sobre el projecte del Quart Cinturó. M’alegro que des de la revista municipal es faci ressò de les propostes constructives que es presenten des dels grups de l’oposició, ja que la pluralitat informativa als mitjans públics és un símptoma de bona salut democràtica.


També m’alegro que aquest cop no s’hagin oblidat del Consell Jove, i que s’hagi agraït l’esforç d’aquesta entitat durant les festes de Sant Martí. Segurament la pregunta que vam fer públicament des d’Esquerra el passat ple de setembre, on demanàvem a l’alcalde per què s’havien silenciat els actes organitzats pel Consell Jove a la revista nº32, els ha fet reflexionar.


Però no tot són flors i violes. La breu crònica del ple d’octubre publicada a la pàgina 3 d’aquesta revista sembla que tingui per objectiu negar l’evidència: el pacte no escrit entre CiU+PSOE+ICV per paralitzar projectes impulsats des d’Esquerra. La citada crònica fa esment de les intervencions del portaveu socialista i de l’alcalde que neguen el pacte, però en canvi es silencia la replica posterior de la portaveu d’Esquerra, una intervenció que els va deixar muts.


A banda de les informacions municipals, a la pàgina 5 de la revista també hi ha un article en relació a les passades eleccions al Parlament de Catalunya. Aquesta notícia recull els resultats electorals a nivell nacional –no fa cap esment dels resultats a Viladecavalls-, i també recull les valoracions dels portaveus dels grups municipals. Tanmateix, el titular d’aquesta notícia és clarament tendenciós: “Convergència i Unió guanya les eleccions autonòmiques, tot i que, finalment, no governarà”. Cal dir les coses pel seu nom i aquest titular és victimisme descarat. Sap greu que, passat un mes de les eleccions, els convergents i unionistes de Viladecavalls continuïn fent el ploricó d’aquesta manera.

En una democràcia parlamentaria com la nostra, on qui guanya és qui pot formar una majoria al Parlament de Catalunya -independentment dels resultats electorals obtinguts-, el titular més objectiu hauria estat destacar la formació del nou Govern d’Entesa i no entrar a valorar qui ha guanyat o qui ha perdut les eleccions. Ningú discuteix que CiU va ser la força política més votada. Però, malgrat que alguns no ho vulguin reconèixer, està ben clar que CiU va perdre. Jo no tinc la culpa de que CiU vagi plantejar la campanya com un plebiscit entre CiU o el tripartit. Però ho van fer, i van perdre. Doncs ara toca que els convergents reconeguin la seva derrota, que deixin de fer el ploramiques i que comencin a treballar pel país des de l’oposició. No puc entendre que CiU s’atreveixi a seguir proclamant que van guanyar les eleccions i que d’aquesta manera intentin deslegitimar el Govern d’Entesa Nacional pel Progrés des d’un mitjà públic com la Revista Municipal, que la paguem entre tots. Ja n’hi ha prou de victimisme i de les lamentacions a les que CiU ens té acostumats. Perquè tota aquesta pantomima no és res més que electoralisme pur.


Una cosa està clara. Tot i que el debat del reglament dels mitjans de comunicació municipals es troba congelat des que els regidors d’Esquerra ens vam veure obligats a abandonar el govern el passat juny, i que -tal com vam veure el passat ple ordinari d’octubre- els convergents no tenen cap intenció de reiniciar aquest debat, sembla que les nostres queixes sobre els continguts tergiversats de les dues anteriors revistes municipals han servit per alguna cosa. Malauradament, la revista municipal no serà completament plural i objectiva mentre no existeixin les eines per evitar que determinats grups polítics facin un us partidista dels mitjans públics de comunicació municipal. N’estic convençut.

14 de desembre 2006

Aclariments

Com que alguns m’ho heu preguntat, val la pena que aclareixi un parell de qüestions per evitar confusions o errors d’interpretació. La primera qüestió fa referència al programa d’activitats que hem rebut per correu ordinari els socis i les sòcies del Casal Familiar. El Casal ha engegat una aula d’estudi dirigida a alumnes d’educació primària i d’ESO, coordinada per un monitor que es diu Lluís Soler. Només vull aclarir que jo no sóc el coordinador de l’aula d’estudi del Casal Familiar, perquè hi ha gent que s’ho havia pensat.

La segona qüestió fa referència a un post scriptum que vaig escriure en aquesta anotació, on denunciava que el PSOE de Viladecavalls havia plagiat material del meu bloc sense citar-ne la font. Bé, pels que no heu rebut el citat pamflet, aclareixo que el PSOE va plagiar el gràfic que vaig elaborar per l’anotació sobre les passades eleccions de l’1 de novembre. No em sap greu que el vagin utilitzar, però si que em sap greu que no citin la procedència d’aquesta informació. De fet, ja m’imaginava que això podria passar, i per això vaig pendre la precaució d’incloure un enllaç del meu bloc al gràfic. Però, suposo que pels socialistes de Viladecavalls devia ser més fàcil esborrar-ne la procedència amb un programa de dibuixar, que fer un altre gràfic utilitzant un full de càlcul.

Hi ha moltes maneres de fer les coses. I a vegades et trobes amb persones que, enlloc de treballar, sempre busquen la manera d’aprofitar-se de la feina feta pels altres. Tot i això, amb un petit fet ja n’hi ha prou perquè elles mateixes es delatin.

12 de desembre 2006

L’assassí ha mort

Aquest diumenge va morir Pinochet. No li penso ni dedicar ni una línia. No s’ho mereix. Però si que vull recordar els milers de persones mortes, la gent desapareguda i les desenes de milers de persones torturades. La gent que el va patir sempre seran al meu record.

L’11 de setembre de 1973, en Víctor Jara va ser brutalment torturat a l’Estadi Xile; li van destrossar les mans i després el van matar. Però no van poder matar les seves cançons. Fa uns quants anys, em va impressionar conèixer com va morir en Víctor Jara; va ser quan vaig sentir per primer cop Te recuerdo Amanda.





En Raimon en va escriure una versió en català. L’única que canta sense musicar. Diu així:

Et recorde Amanda,
els carrers mullant-se,
anant a la fàbrica
allà on treballava Manuel.
El somriure ample
la pluja a la cara
res no t'importava
perquè et trobaries
amb ell, amb ell, amb ell.
Només una estona,
la vida és eterna
en aquesta estona.
Sona la sirena
torna a la faena,
i tu caminaves
tot ho il·luminaves
i la curta estona
et va fer florir.

Et recorde Amanda,
els carrers mullant-se,
anant a la fàbrica
allà on treballava Manuel.
El somriure ample
la pluja a la cara
res no t'importava
perquè et trobaries
amb ell, amb ell, amb ell.
que marxà a la serra,
que gens de mal feia,
que marxà a la serra
i en ben poca estona
ells el destrossaren,
sona la sirena,
torna a la faena,
molts no tornaren,
tampoc el Manuel.

Et recorde Amanda,
els carrers mullant-se,
anant a la fàbrica
allà on treballava Manuel.

És el meu homenatge a la gent que no va tornar. A Xile i a Catalunya. Dos països que han viscut dues derrotes en 11 de setembre, que han patit dos dictadors cruels i que han vist com els seus presidents -Allende i Companys- morien a trets. Que aquesta cançó també sigui un homenatge per la gent que Franco va matar i torturar al nostre país. Com cantava en Lluís Llach, assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.



05 de desembre 2006

Alguns apunts més sobre la manifestació contra el Quart Cinturó

Avui, des del bloc d’en Saül Gordillo –Per cert, gràcies per l’enllaç d’ahir!- he descobert el bloc d’en Cesc Poch, un company d’Esquerra de Terrassa. Al seu bloc hi he trobat una anotació molt interessant sobre el Quart Cinturó i el nou Govern d’Entesa. Al bloc d’en Cesc també hi he trobat un vídeo de la manifestació, gravat per en Jordi Centelles. Us el penjo aquí sota:





Ahir una persona em preguntava si servia d’alguna cosa manifestar-nos contra el Quart Cinturó. Jo crec que sí. Com a mínim, serveix per demostrar que hi ha una part de la societat catalana que no veu clara la construcció d’aquesta autovia. Que en prenguin nota els dirigents del PSC i del PSOE. A part d’això, aquestes manifestacions legitimen la tasca de la classe política que treballem per aturar la construcció d’aquesta infraestructura. Perquè fer política és servir la gent i fer-li una vida més fàcil. Però quan parlo de servir a la gent, no em refereixo només a les necessitats materials –sanitat, cultura, educació, seguretat...-, que són fonamentals i no les hem d’oblidar. Fer política per servir la gent també vol dir donar esperances a tots aquells i aquelles que creuen en un futur més just i més lliure pel nostre país, fer-los entendre que a vegades les coses es poden canviar i que hi ha gent que treballem cada dia per aconseguir que canviïn.

És cert que la qüestió del Quart Cinturó està molt magre i que, malauradament, potser les excavadores arribaran més aviat del que ens pensem. Dilluns llegia a El Periodico que Fomento vol començar les obres del Quart Cinturó entre Viladecavalls i Terrassa a partir del gener del 2007. Sóc conscient que amb l’actual força política d’Esquerra sumada amb la força dels companys d’Iniciativa és molt difícil aturar aquest projecte. Però també semblava impossible aturar el transvasament de l’Ebre. Tanmateix, si no podem aturar-ne la construcció, almenys des d’Esquerra intentarem fins l’últim moment que el facin de la millor manera possible.

03 de desembre 2006

Èxit de la manifestació d’avui

Aquest matí he participat a la manifestació contra el IV Cinturó convocada a Sabadell per la Campanya Contra el Quart Cinturó [web i bloc]. No intentaré quantificar en xifres la participació -5000 segons l’organització i 800 segons fonts policials-, simplement us puc assegurar que l’assistència ha estat un èxit; jo crec que avui hi havia més gent que a l’última manifestació que es va convocar a Terrassa l’any 2004.


Regidors, regidores i càrrecs comarcals d’Esquerra hem participat a la manifestació. De fet, encapçalant la manifestació m’he trobat en Francesc Camacho d’Abrera, en Ramon Arribas de Terrassa, en Josep Maria Civis de Sabadell, l’Oriol Rovira de Barberà del Vallès, en Marc Sanglas de Sant Llorenç Savall i diversos regidors i regidores del Vallès Oriental. Tal com diu l’Anna Simó avui al seu bloc, “No podria ser d'una altra manera: des de fa 15 anys que estem treballant als ajuntaments, al Parlament de Catalunya i al Congrés de Diputats per evitar les greus conseqüències que tindria la construcció del Quart Cinturó.

No és el primer cop que parlo sobre el IV Cinturó en aquest bloc. Ja ho vaig fer en aquesta anotació, quan es va fer pública la licitació del tram Abrera-Terrassa. Així doncs, no cal que torni a repetir perquè crec que el IV Cinturó –tal com està plantejat actualment- no és la millor opció per solucionar la connectivitat entre el Vallès i el Baix Llobregat.

Per tancar aquest tema, només vull comentar que els regidors d’Esquerra no tenim notícies de cap nou contacte entre l’Ajuntament de Viladecavalls i el Ministerio de Fomento d’ençà que l’alcalde es va negar a signar les actes de les expropiacions dels terrenys afectats per la construcció d’aquesta autovia. De totes maneres, demà a les sis de la tarda tenim comissió informativa d’àrea tècnica; m’imagino que l’alcalde aprofitarà aquesta reunió informativa amb tots els regidors per explicar-nos si hi ha hagut algun moviment. A veure què ens explica...


PS: la fotografia publicada és d’en David Datzira i està sota Llicència de Creative Commons. Podeu veure el seu reportatge fotogràfic aquí.

PS2: Potser jo també hauria de protegir el meu bloc sota Llicència de Creative Commons. Així potser el PSOE de Viladecavalls s’ho pensaria dos cops abans d’editar un pamflet plagiant material del meu bloc sense citar-ne la font.

30 de novembre 2006

Gràcies!


El passat 24 de juliol vaig penjar la primera nota d’aquest bloc. En aquell moment no em pensava pas que amb només quatre mesos aquest bloc superaria les 3000 visites. Vull dedicar aquestes línies a tota la gent que algun cop ha passat per aquí, als lectors habituals i també als que m’heu enviat comentaris i les vostres opinions per correu-e.

Arribar a aquestes 3000 visites justament el dia del meu aniversari -sí, avui 30 de novembre faig 27 anys- ha estat com una mena de e-regal, hehehe :-D . Moltes gràcies a tots!


PS: aquesta nit hi ha ple ordinari. Una forma ben original de celebrar el meu aniversari...

29 de novembre 2006

Diumenge 3 - Manifestació contra el 4art Cinturó a Sabadell


M'han reenviat un correu-e informant sobre la manifestació contra el IV Cinturó d'aquest diumenge a Sabadell. La manifestació ha estat convocada per la Campanya Contra el Quart Cinturó, on s'integren més de 270 entitats. Esquerra Republicana n'és una d'elles. Us l'enganxo a continuació, per si és del vostre interès:


Sortida: Plaça Antoni Llonch (Estació Renfe Centre) de Sabadell.
Hora: 12h
Arribada: Plaça del Dr. Robert (darrere l'Ajuntament)

ARA ÉS L'HORA!! No hi faltis!
FES-HO CÓRRER !!

- - - ÉS MOLT IMPORTANT QUE TU HI SIGUIS! - - -

DIGUEM NO AL QUART CINTURÓ!!

Vine a defensar els boscos de Togores i Can Vilar, el torrent de Colobrers, Can Deu, els camps de ca n'Ustrell i Mas Canals, el barri de Can Tries, els boscos de Viladecavalls...
Vine a defensar el rodal que tant estimem, amenaçat pel Quart Cinturó!
Vine a defensar els camps i boscos que encara ens queden a la plana del Vallès, Baix Llobregat i Penedès!

Convoca: Campanya Contra el Quart Cinturó

El Quart Cinturó de Barcelona, una autovia pensada sobretot per permetre l'ocupació urbanística i l'especulació a les zones que encara ens queden de camps i boscos al Vallès. Una obra innecessària, faraònica i caríssima, que vol executar el "Ministerio de Fomento" i que paguem tots. Cal invertir en infraestructures, però en transport públic. Ens calen més i millors trens. Fa vint anys que el "Ministerio" no inverteix en els trens de rodalies i regionals.
El Quart Cinturó és una obra inútil que no farà més que estimular el trànsit privat, el col·lapse viari i la contaminació atmosfèrica, a canvi de fer desaparèixer irreversiblement els espais agrícoles i forestals que encara hi ha al voltant dels nostres pobles i ciutats, garantia d'un present i d'un futur més ecològics i sostenibles.

Integren la Campanya més de 270 entitats.

25 de novembre 2006

Recolzament a la plantilla de la Policia Local de Viladecavalls

Dijous al vespre, els regidors de l’Ajuntament vam rebre un correu-e que contenia un manifest de la plantilla de la Policia Local de Viladecavalls. En aquest document la plantilla exposa el seu malestar en referència a la paralització de la negociació del Conveni, congelada des de l’entrada del nou alcalde.

Penso que la plantilla de la Policia té tota la raó. Tal com exposen al seu manifest, les negociacions del nou Conveni Laboral entre els treballadors i l’Ajuntament es van concloure just abans de que en Fèlix Farré anunciés la seva dimissió i la seva renuncia a l’alcaldia. En aquells moments els regidors d’Esquerra encara formàvem part de l’equip de govern i la Glòria, en qualitat de primera tinent d’alcalde, va assistir a totes les reunions per negociar el nou Conveni Laboral. Així doncs,des del grup municipal d’Esquerra podem confirmar la versió dels treballadors sobre com va acabar la negociació.

No entenc perquè l’actual alcalde ara no vol signar el nou Conveni Laboral. Ho podria entendre en el cas que, a causa de la dimissió d’en Fèlix, l’alcaldia hagués estat assumida per una altra formació política que no hagués estat dins l’equip de govern i que no fos coneixedora del transcurs de les negociacions. Però tan en Fèlix Farré com el Sr. Homs són militants del mateix partit polític, i tots dos formaven part de l’equip de govern durant la negociació. Tinc la sensació que la posició que ha pres el Sr. Homs en aquest tema és per culpa de la manca de comunicació entre els regidors de CiU. Així de senzill. Jo no vaig assistir mai a cap reunió del nou Conveni, però la Glòria sempre em va tenir al corrent del transcurs de totes les negociacions. En canvi, tinc la impressió que entre els regidors de CiU no va passar el mateix i ara els treballadors paguen els plats trencats per la manca de comunicació interna entre els convergents. Segurament la situació no hauria arribat a aquest punt de conflicte si el Sr. Homs hagués estat coneixedor dels acords que prenia en Fèlix Farré quan era alcalde. En canvi, mentre els regidors d’Esquerra vam ser a govern, nosaltres sempre ens vam preocupar per conèixer, participar, i fer propostes constructives en aquest àmbit, i en molts altres que depenien exclusivament de l’alcaldia.

La plantilla de la Policia ens demana el recolzament als polítics sense responsabilitats de govern. Doncs poden comptar amb el meu recolzament. Ja he dit abans que crec que tenen tota la raó en queixar-se de la situació que estan vivint. Espero que l’actual equip de govern reflexioni sobre tot plegat i aquest tema es resolgui positivament. Finalment, us penjo el manifest de la plantilla de la Policia Local de Viladecavalls, per si hi voleu fer un cop d’ull.


Estimats companys, responsables politics i veïnals, el motiu del present es posar en el vostre coneixement els següents temes i com els veiem des de la plantilla de la Policia:

Com ja sabeu durant aquest any, per fi, s’ha estat negociant el Conveni Laboral que ens hauria de regir en la nostra relació amb l’Ajuntament. Conveni que portava caducat vergonyosament al voltant de 10 anys.

Ha estat un any de dures negociacions en les que s’ha anat pactant punt per punt tots els que componen el Conveni.

Finalment totes les negociacions es van acabar i van quedar pactades i firmades en les corresponents actes abans de l’estiu amb el Sr. Alcalde Fèlix Farré, únicament va quedar pendent el acte gaire bé protocol·lari de la firma del Conveni, que es va endarrerir amb motiu de la precipitació de la marxa del Sr. Fèlix Farré i l’entrada del nou Alcalde, el Sr. Sebastià Homs.

Amb motiu del canvi d’Alcalde i de diverses absències d’alguns membres de les taules de negociació no es va poder firmar el Conveni abans d’estiu i el Sr. Homs es va comprometre amb la Policia, en que el conveni s’acabaria firmant en setembre i que s’aplicarien amb caràcter retroactiu des del mes de juny, tots aquells punts del conveni que ens afavorien. A la mateixa vegada que es comprometia, ens demanava un esforç i sacrifici personal perquè en la Policia, havíem d’afrontar un estiu sense un Agent que es va marxar a un altre cos i que es sabia des de fa més d’un any d’antelació (falta de previsió potser??), la falta dels agents que havien de fer vacances i les incidències que poguessin sortir (baixes, llicències, etc...).

A més a més de tot el que es referia a la firma del conveni, el Sr. Fèlix Farré s’havia compromès amb uns temes que només afectaven a la Policia i que preocupaven de tal manera que més de la meitat de la plantilla estava disposada a anar-se a treballar a altres municipis veïns:

  • Garantir que mai més un policia hauria de patrullar sol, pel que es va comprometre que abans d’acabar l’any es crearien dues places noves de Policia i entre tant es tractaria de cobrir la manca de personal amb hores extres.
  • Equiparar els sous amb els de les Policies veïnes.
  • Aplicar el benefici de l’assistència Sanitària Privada a tots els funcionaris ja que s’estava aplicant de forma agreujant a uns funcionaris i a altres no.

Bé, després d’aquesta reflexió, arribant a mitjans de Novembre i després del sacrifici realitzat per portar al seu terme el servei durant l’estiu, ens trobem el següent:

  • El Conveni no s’ha acabat firmant en la última reunió perquè el Sr. Homs diu que hi ha coses que no veu clares i l’hi ha de donar una repassada. ¿Què vol dir això? ¿Que aquells temes que no vegi clars, tot i que s’han estat negociant durant tot un any en les diferents taules i que ja estaven enllestits, s’han de tornar a negociar i potser això ens costi un any més de negociacions?
  • La falta de personal en la Policia ha provocat que:

- A l’ajuntament només l’estiu li ha costat més de 12000 euros en concepte d’hores extres.

- Hi ha agents que en comptes de fer les 160 hores mensuals que li pertoquen de mitjana, n’han fet més de 200 amb el desgast físic i personal que això suposa, independentment de la qualitat final de servei que acaba rebent el ciutadà, que no té cap mena de culpa en haver de rebre un servei per part d’agents que porten en el seu cos 3 o 4 dies de 12 hores seguides de servei durant set dies de treball, o a vegades més.

  • El compromís que va adquirir del Sr. Fèlix Farré amb la policia d’ampliar en dos membres el cos, per tal de cobrir d’una vegada per totes la manca de personal que venim patint des de fa molts anys, el Sr. Homs ho ha solventat contractant un Agent interí.

És per tot l’exposat i sense deixar de costat la nostra professionalitat donant la major qualitat de servei que podem, que fem una crida en els següents termes:

  • Als polítics amb responsabilitats de govern, per tal que portin a terme les accions adients per tal de solucionar tots els temes exposats.
  • Als polítics sense responsabilitats de govern, per tal d’obtenir el seu recolzament.
  • Als companys afectats per tal d’articular les mesures adients de protesta, si finalment el conveni no s’arriba a firmar abans d’acabar aquest mes de Novembre.

Atentament,

La Plantilla de la Policia Local

23 de novembre 2006

La força de la raó: El traspàs de la xarxa de rodalies de Renfe

Ahir llegia a la premsa (Vilaweb i El Punt) que el congrés espanyol ha aprovat per unanimitat el traspàs “immediat” de la xarxa catalana de rodalies de Renfe a la Generalitat. Poso entre cometes “immediat”, perquè aquesta transferència haurà de ser negociada a la comissió bilateral estat-Generalitat prevista per garantir el bon desenvolupament de l’actual Estatut de Catalunya.

Tan de bo aquesta proposició no de llei no quedi en una simple declaració d’intencions i es faci efectiva en pocs mesos. De fet, aquesta transferència ja quedava prevista dins l’actual marc estatutari, però no hi havia una data concreta pel traspàs. Caldrà veure l’efectivitat d’aquesta proposta parlamentària en els propers mesos.

Crec que és de vital importància que la Generalitat assumeixi la responsabilitat de gestió de totes les infrastructures ferroviàries catalanes el més aviat possible. Ha quedat sobradament demostrat que el govern espanyol és incapaç de garantir el servei ferroviari que Catalunya necessita: les múltiples avaries, els retards i la desastrosa informació als centenars de milers d’usuaris que cada dia han de patir aquest calvari posen de manifest la situació tercermundista que viu la xarxa de rodalies de Renfe a Catalunya.

Tal com estan les coses, crec que és evident per tothom la urgència de que la Generalitat s’encarregui de gestionar i planificar una xarxa ferroviària adequada per assegurar el benestar de la població, el progrés econòmic i la vertebració nacional de Catalunya en aquest àmbit. Estic convençut que la Generalitat no ho pot fer pitjor que el govern espanyol. De fet, en els països normals, tots els governs tenen competències sobre ports, aeroports, infrastructures ferroviàries... però Catalunya encara no és un país normal, i el govern espanyol no permet que la Generalitat pugui prendre decisions en aquests camps. Tots recordem, per citar només un exemple, el caos monumental d’aquest estiu a l’Aeroport del Prat i la impotència del Govern de Catalunya per afrontar aquella situació. Doncs el mateix passa amb els problemes de rodalies de Renfe i el Govern català.

Vull remarcar que aquesta proposta -presentada per CiU- va ser aprovada per unanimitat. De fet, tan Esquerra com ICV havien tramitat anteriorment més d’una vintena de mocions i proposicions per reclamar la millora del servei de rodalies. Crec que és positiu que totes les forces polítiques del Congrés -tan les catalanes com les espanyoles- s’hagin posat d'acord per unanimitat en cercar solucions urgents al problema de rodalies a Catalunya. Fins i tot el PP. Finalment, la força de la raó dels partits catalans ha començat a vencer el centralisme espanyol, almenys en aquest àmbit. A més, tal com està la situació política catalana, considero que és bo remarcar episodis on tots els partits catalans es posen d'acord per defensar els interessos de Catalunya, per sobre d'interessos personals i partidistes. Ara veurem si el centralisme espanyol té prou voluntat política per aplicar aquesta mesura o si a Madrid continuaran sense fer ni deixar fer.


Agraïment

Vull agrair a en Jordi Eduard de la Garriga que m’hagi afegit als seus enllaços de blocs que llegeix. El seu bloc es titula wandering around, l’he descobert avui, i conté anotacions de tota mena: reflexió política, vivències personals, enllaços d’interès... Un recull molt interessant de vagareigs digitals des de La Garriga.

20 de novembre 2006

Escola de Tardor 2006

Aquest cap de setmana hem assistit a l’Escola de tardor d’Esquerra, centrada en política municipal a causa de la proximitat de les properes eleccions municipals. L’Escola va tenir lloc a la Ciutat de Repòs i Vacances de Tarragona, on més de 600 persones -regidors, alcaldes, futurs regidors, caps de llista, militants i directors de campanya- hem estat treballant tot el cap de setmana intercanviant experiències i assistint a debats, tallers i ponències que ens serviran per preparar la propera legislatura municipal.

Considero que aquest cap de setmana ha estat molt productiu. Hem après molt, hem tingut l’oportunitat de conèixer experiències innovadores d’altres municipis catalans, hem pogut debatre eixos programàtics, problemàtiques que afecten als municipis catalans i, en definitiva, hem pogut posar en comú quins són els nous reptes del municipalisme català i com els podem resoldre des de l’Esquerra independentista.

Penso que les temàtiques que s’han abordat han estat molt ben escollides des de la Secretaria de Política Municipal del partit, i vull felicitar a tots els organitzadors perquè considero que aquesta Escola ha estat un èxit rotund: no és gens fàcil distribuir més de 600 persones en xerrades i tallers simultanis durant dos dies, però l’organització ha estat un èxit i això és d’agrair.

Marxo d’aquesta Escola de Tardor amb un bon grapat de bones idees al cap. De fet, els quatre militants de Viladecavalls que hi hem assistit (a la foto feta ahir a l’Escola: Juan Casasola, Glòria Ullés, Gloria Serrano i jo) marxem molt contents, satisfets i motivats. Tots quatre hem tornat carregats amb una pila d’idees que haurem de posar amb comú i treballar amb la resta de la Secció Local, per posar-les en pràctica ben aviat.

Per cert, si us interessa, podeu consultar aquí i aquí el resum de les intervencions d’en Josep-Lluís Carod-Rovira –que dissabte va donar el tret de sortida a l’Escola de tardor- i d’en Joan Puigcercós –que ahir al migdia va cloure l’Escola-.

17 de novembre 2006

No diguis blat...

El dissabte 21 d’octubre llegia al Diari de Terrassa una noticia que em va deixar estupefacte. “El IV Cinturó no se verá en Can Trias”. “El ayuntamiento ha conseguido que pase soterrado a su paso por este barrio”. Segons el Diari, l’alcalde havia demanat ajuda al seu partit per negociar una ampliació de la cobertura contemplada al projecte licitat del IV Cinturó al pas per Can Tries, i van ser dos diputats de CiU els que van realitzar una “mediación decisiva” (sic). La notícia explicava que el passat 11 d’octubre l’alcalde s’havia reunit a Madrid amb el subdirector de projectes de Foment i que aquest li va donar a conèixer “la confirmación del cambio en el proyecto”. A més, com a compensació pel pas de l’autovia a través del terme municipal, CiU presentaria una esmena perquè el govern espanyol financés la construcció del pont que passa per sobre la via a Sant Miquel de Gonteres.

Aquella era la primera noticia que teníem de totes aquelles negociacions. Ni la Glòria ni jo en sabíem res de tot allò, cosa que ens va saber greu perquè hi havia tres mocions aprovades per unanimitat per abordar aquesta problemàtica amb unitat d’acció de tots els grups municipals. És molt lícit que un partit utilitzi tots els seus recursos per intentar incloure al·legacions sobre el projecte –nosaltres des d’Esquerra també ho vam intentar a través dels nostres diputats-, però hagués estat un detall que l’alcalde hagués tingut cura de les formes i ens hagués informat als regidors abans de trucar al diari...

Malgrat tot, la notícia tenia un punt esperançador. Tot i que no havíem estat informats per CiU, podia ser cert que haguessin aconseguit incloure alguna al·legació. Però el següent dilluns -a comissió informativa- resulta que de tot el que publicava el diari, l’alcalde i el regidor d’urbanisme no tenien res per escrit. Ni l’ampliació del tram cobert, ni les possibles contraprestacions, ni el pont de San Miquel, ni res de res. Cap acord. S’havien limitat a trucar la premsa i vendre fum. Perquè l’únic que CiU havia fet era presentar esmenes als pressupostos generals de l’estat de l’any 2007. És com si la Glòria i jo haguéssim anat als diaris i haguéssim dit que el IV Cinturó no es construiria perquè el grup parlamentari d’Esquerra a Madrid havia inclòs a les esmenes dels pressupostos generals de l'estat la retirada de les partides del IV Cinturó i la transferència d’aquests imports al Govern de la Generalitat (veure p.36 del pdf amb les esmenes d'Esquerra). Em sembla que és evident que una esmena no és cap acord, i que no val la pena crear falses espectatives fins que es coneix si les esmenes s'aproven o es rebutgen.

El drama estava servit, però els convergents no ho veien. Els havien enganyat, es veia d’una hora lluny, però ells estaven convençuts que a Fomento complirien la paraula donada. “Pues va a ser que no”, que diuen a Madrid. Els convergents ja haurien de saber que quan es pacta a Madrid cal signar documents. El pacte Mas-ZP sobre el text de l’Estatut també va ser verbal, i tots sabem com va acabar aquell brindis al sol. Retallades a tort i a dret.

Tanmateix, la veritat sempre s’acaba sabent. Resulta que fa una setmana, l’alcalde va tenir una reunió a Fomento de Barcelona i es va adonar de l’ensarronada. Perquè a Fomento de Barcelona li van dir ben clar: ni saben res de cap modificació, ni saben res de cap contraprestació, ni és tècnicament viable ampliar la cobertura. Per tant, el projecte licitat quedava igual. Però no va ser fins aquest dimecres que l’alcalde ens comunicava als regidors que no hi havia cap modificació al projecte. No sé pas quan ho pensava explicar. Potser volia esperar que vinguessin les excavadores...

Ara l’alcalde, que -com tots els convergents- sempre s’ha posicionat a favor de la construcció del traçat IV Cinturó en la seva integritat, apareix a la premsa indignat exclamant que a Fomento li han “pres el pèl”. Amb això estem d’acord. Li han pres el pèl. A ell i, de rebot, a tot el poble de Viladecavalls. Però no només li han pres el pèl, sinó que a més ha fet el ridícul. Un alcalde no pot dir blat fins que no el té al sac i ben lligat. Doncs en Sebastià va dir blat... però ni tenia sac, ni el tenia lligat.

Tanmateix, la presa de pel a l’alcalde ha servit per alguna cosa. Ara per ara, l’Ajuntament de Viladecavalls planta cara a Fomento. De moment l’alcalde, amb el consentiment de la resta de grups municipals, es nega a signar les expropiacions necessàries per la construcció del IV Cinturó. Ara veurem com s’ho prenen a Fomento.

Per cert, el dia 3 de desembre hi ha una manifestació a Sabadell contra la construcció del IV Cinturó. La manifestació començarà a les 12h a la Plaça Antoni Llonch (RENFE Centre). Per més informació podeu visitar la web de la Campanya Contra el IV Cinturó.

11 de novembre 2006

Sant Martí: El patró de Viladecavalls


Avui és Sant Martí, el patró del nostre poble. Aquests dies celebrem la Festa Major d’hivern, que és la Festa Major històrica de Viladecavalls. Com cada any, les dates properes a l’11 de novembre s’omplen d’activitats adreçades als més menuts, la gent gran, el jovent i els esportistes. A part de les activitats organitzades des de l’Ajuntament, quasi totes les entitats del poble estan implicades en l’organització d’alguna activitat durant les Festes de Sant Martí. De fet, aquestes festes són un indicador de la bona salut del teixit associatiu de Viladecavalls. Per acabar, m’agradaria agrair a tothom la seva col·laboració per fer possible que la Festa Major històrica del nostre poble gaudeixi d'aquesta vitalitat. Bona Festa Major!!!


Per més informació sobre les festes:

[Ajuntament de Viladecavalls]

[Programa de les Festes de Sant Martí]

[Casal Familiar de Viladecavalls]

[II Duatló de Muntanya]

[Dj Jimena’s space]


PS: Malauradament, tot té una cara negativa. Des del passat mes de maig, els regidors del grup municipal d’Esquerra hem estat exclosos de la comissió de festes. Tot i haver expressat per escrit la nostra voluntat de participar activament en aquesta comissió, des de la regidoria de cultura no se’ns informa de les convocatòries de l’esmentada comissió, vetant la participació del nostre grup. Ens sap greu que passin aquestes coses, però és el que hi ha.

10 de novembre 2006

Pactar amb el diable

He de reconèixer que l’anunci de l’executiva d’Esquerra de diumenge al vespre em va agafar per sorpresa. Sobretot, més que la composició del nou govern -només hi havia dues opcions possibles-, el que em va sorprendre va ser la gran velocitat amb la qual es va prendre aquesta decisió. Confesso que d’entrada em va semblar que potser l’executiva d’Esquerra s’havia precipitat. Res més lluny de la realitat. Ara tinc clar que ha estat una decisió molt meditada i valorada per tots els membres de l’executiva del partit.

Fa uns dies us comentava que no tenia gens clar quin pacte era la millor opció. De fet, tampoc em tocava a mi prendre la decisió, ni tenia prou elements per valorar els possibles pactes. Però ara que la decisió ja ha estat presa, i després de cinc dies de reflexió personal, puc afinar molt més els meus comentaris. Així doncs, situem-nos al dos de novembre, l’endemà de les eleccions. Tot havia quedat quasi igual que l’any 2003. L’alta abstenció havia castigat a quasi totes les opcions polítiques. A més, ningú aconseguia majoria absoluta i es feia imprescindible una coalició per formar govern. Però malgrat els resultats, la situació de partida era completament diferent que la de les eleccions del 2003.

A CiU tenien ben clar quin era el seu pacte preferent. Apostaven per la sociovergència, és a dir, en Mas volia governar amb el PSC. Aquesta, a més, era l’opció preferida pel PSOE i per alguns líders del PP. Per tant, els convergents preferien un pacte que havia de fer contents als poders fàctics de Madrid, demostrant de nou el seu escàs catalanisme. La cúpula de CiU només es va afanyar a parlar amb Esquerra quan el Sr. Montilla els va tancar la porta sociovergent. Quedi clar doncs que van ser els dirigents de CiU els qui van renunciar al pacte amb Esquerra, prioritzant el pacte amb el PSC.


Però amb la sociovergència fora de joc, Esquerra tornava a tenir l’última paraula. Com va dir Joan Fuster “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Aquesta sentència de Fuster podria explicar perquè Esquerra descartava anar a l’oposició. Estic convençut que si Esquerra hagués triat l’oposició, s’hauria conformat un govern sociovergent que hauria retallat el desplegament del nou Estatut. Així doncs, per tal d’evitar que això passés, l’executiva d’Esquerra havia de treballar per construir un govern decidit exclusivament des de Catalunya, on Esquerra hi fos present per poder desenvolupar polítiques pròpies. I ho havia de fer ràpid, perquè calia eradicar la paràlisi política del Govern de la Generalitat sorgida arran de l’expulsió dels Consellers d’Esquerra i la convocatòria d’eleccions anticipades.

Arribats a aquest punt, cal tenir present que cap dels partits amb els que Esquerra podia pactar té la intenció de superar l’actual marc estatutari. És a dir, ni CiU ni el PSC posaven damunt la taula cap proposta de caire sobiranista o independentista. Per tant, metafòricament parlant, només hi havia una opció per formar govern: pactar amb el diable. Però el problema era escollir quin diable. Perquè, com ja sabeu, hi havia dos diables. Dos diables que, amb diferents discursos, treballen políticament perquè el nostre país segueixi sotmès política i econòmicament a l’estat espanyol.

Tenint en compte les dues opcions possibles –pactar amb CiU o amb el PSC+ICV-, Esquerra no podia decidir un pacte de govern en base a les quotes de poder o al nombre de conselleries que ens oferien, o en base a les simpaties personals cap a uns o altres dirigents, o en base a la seva partida de naixement o la seva llengua materna. Esquerra havia de decidir-se per un pacte en base a raons de país, estratègiques i programàtiques. El que calia assegurar en aquest pacte era la cohesió nacional i social de Catalunya, així com el desenvolupament de polítiques públiques en suport de la majoria, és a dir, en suport de les classes mitjanes i populars del país. Ja que ningú oferia res més que desplegar l’Estatut, calia garantir la cohesió nacional i, per tant, la cohesió social. És per tots aquests elements que Esquerra aposta per formar un Govern d’Entesa Nacional pel Progrés.

Personalment, faig confiança en la decisió de l’executiva del partit. Crec que ha estat una decisió honesta. A més, penso que aquest govern d’entesa és la formula més inclusiva en nombre de forces polítiques per defensar els interessos de Catalunya amb unitat d’acció política. Amb el PSC, Esquerra i ICV des del govern i CiU des de l’oposició, hi ha 118 diputats que des del Parlament empenyen la majoria de la població catalana en la direcció de l’autoestima i l’emancipació, davant de tan sols 17 diputats espanyolistes i lerrouxistes.

Finalment, només vull fer una última consideració. Al sistema parlamentari català, si dos o més partits arriben a un acord de govern i sumen més de 68 escons, aquests partits tenen tota la legitimitat per conformar el Govern de Catalunya. No crec que sigui bo per la salut democràtica del nostre país que des de CiU es vulgui fer creure a la gent el que no és. És cert que CiU va guanyar aquestes eleccions en escons i en vots però, alerta, també és cert que CiU no va obtenir majoria absoluta. A més, cal aclarir que a les passades eleccions el que es sotmetia a votació era quins diputats ocuparien els 135 escons del Parlament de Catalunya. El President de la Generalitat és un càrrec escollit pels diputats del Parlament, que prèviament han estat escollits amb els nostres vots. Per tant, queda clar que si el senyor Mas volia ser President, no en tenia prou amb ser el cap de llista la força política més votada. El senyor Mas necessitava una majoria parlamentaria que el recolzés, però em sembla que a CiU s’estimen més negociar amb el PSOE que amb els partits catalans. Encara que alguns no ho vulguin reconèixer, el Govern d’Entesa entre PSC+Esquerra+ICV és tan legítim i legal com ho hauria pogut ser un hipotètic govern entre CiU+PSC.

04 de novembre 2006

Dues portes obertes. Adéu a la sociovergència!

Fa mesos que tenia molt clar que tan els dirigents de CiU com els barons del PSOE apostaven pel pacte CiU+PSC, l’anomenada sociovergència (veure aquesta i aquesta notícia). Un pacte, al meu entendre, que seria nefast pel progrés del nostre país. Estic convençut que un govern sociovergent seria un govern completament dependent de Madrid i significaria aturar durant quatre anys les aspiracions nacionals i socials del poble català.

Ahir al vespre llegia que l’executiva del PSC va descartar la sociovergència, i que aposten clarament per reeditar el tripartit. Crec que la decisió dels dirigents del PSC és una bona notícia pel futur del nostre país. Així doncs, mentre la cúpula del PSC no cedeixi a les pressions dels barons del PSOE, tot apunta que Esquerra pot tornar a ser decisiva un cop més. I això és molt important, perquè crec que és imprescindible que el nou govern de la Generalitat es formi a partir de la voluntat de les forces polítiques catalanes, sense cap supeditació a les pressions que puguin arribar per part del govern espanyol de torn. En aquest sentit, la presència d’Esquerra a la Generalitat és l’única garantia d’una acció de govern que no depengui d’imposicions provinents de trucades de telèfon amb el 91 davant. Només Esquerra pot promoure polítiques progressistes i treballar pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya, al marge dels interessos de Madrid.

Així doncs, descartada la sociovergència, sembla que només hi ha dues portes obertes: reeditar el tripartit (PSC+ERC+ICV) o signar el pacte nacional (CiU+ERC). Segurament algú espera que ara expliqui quin dels dos pactes prefereixo. No ho faré. Perdoneu si no compleixo les vostres expectatives, però és que no ho tinc gens clar. Personalment, encara no disposo de prou elements per decantar-me entre tripartit o pacte nacional. Des del meu punt de vista, ambdós pactes tenen punts forts i febles. A més, ni en Mas ni en Montilla són sants de la meva devoció. Com us deia en aquesta altra anotació, no sé què és pitjor: si posar la legitimitat del Parlament de Catalunya en safata als poders de Madrid (el que fa Mas) o acceptar-ho (el que fa Montilla).

Dijous passat es va constituir el comitè de negociació d’Esquerra. Aquest conjunt de persones són els que hauran de treballar fort per obtenir un bon acord de Govern. Hauran de parlar i hauran d’escoltar. A tothom. Sense rancúnies. Perquè ara cal l’esforç de tothom per construir un govern que doni respostes als reptes que té plantejats la societat catalana. Un govern que resolgui els problemes d'avui, però que també planifiqui com ha de ser el nostre país d'aquí a uns anys.

Personalment, estic content que aquesta negociació s’hagi encetat amb l’esperit obert per part d’Esquerra, sense tancar cap porta, i encoratjo al comitè negociador del partit a seguir amb aquest esperit de treball. Com a militant, però també com a votant d’Esquerra, el dia 1 de novembre vaig fer plena confiança a la direcció del partit per tal que valori amb serenitat totes les possibles opcions. Només amb serenitat, i sense imposicions de Madrid, es podrà concretar l’acord de govern més favorable als interessos nacionals i socials del poble de Catalunya.

Esquerra es consolida com a tercera força política de Catalunya

Hem resistit. Després de suportar durant tres anys una tempesta de mentides, insults i desqualificacions de tota mena, els resultats obtinguts –tot i perdre dos escons- tenen més mèrit que els de l’any 2003. És un fet que tots els esforços i il·lusions invertits en la campanya per la gent d’Esquerra han donat fruits. Tots junts –militants, simpatitzants i electors- hem consolidat l’espai electoral d’Esquerra. Els resultats obtinguts constitueixen una mostra de confiança cap a Esquerra com a força política amb capacitat d’impulsar polítiques públiques des del govern de la Generalitat al servei del conjunt de la societat catalana. Crec que ens hem de felicitar. Novament, Esquerra es situa al bell mig de la centralitat política catalana.


Com podeu veure al gràfic que he elaborat, a nivell local continuem sent la tercera força política més votada. Vull agrair especialment la confiança dipositada pels 391 electors i electores de Viladecavalls que han tornat a votar Esquerra en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya. De tota manera, malgrat consolidar-nos com a tercera força, la pèrdua de 102 vots al conjunt del poble respecte els resultats obtinguts l’any 2003 -493 vots- és una dada que haurem d’analitzar des de la Secció Local, per intentar millorar aquests resultats d’aquí quatre anys. Tanmateix, tenim clar que els resultats d’aquestes eleccions s’han d’interpretar en clau nacional; les eleccions municipals són un món completament apart i en cap cas podem interpretar-ne els resultats exclusivament en clau local.

L’alta abstenció registrada és un fenomen preocupant. Els que ens dediquem a la política sempre intentem buscar explicacions per justificar l’abstenció, amb més o menys èxit. Jo crec que hi ha diversos motius que provoquen que cada cop més gent decideixi no anar a votar. El descrèdit de la classe política és gran entre la població. També hi ha molta gent que pensa que hi ha certes decisions que no els corresponen, que hi ha problemes que els queden molt lluny, quan és tot el contrari. Per altra banda, hi ha moltes persones cansades de les batalles polítiques que es lliuren cada dia des de tots els mitjans de comunicació. Finalment, també hi ha una part de la ciutadania que no es sent representada per cap dels partits. Tot plegat fa créixer l’abstenció i també els vots en blanc, que aquesta vegada ja han arribat a un 2%. No tinc la solució a l’abstenció, però crec que l’esforç per superar-la ha de venir per part de tots els actors, des dels polítics fins als electors, i també una reflexió sobre el paper que juguen els mitjans de comunicació en aquest aspecte. Cal un canvi d’estil i de mentalitat per part de tothom. Tan de bo la blogosfera política catalana serveixi per ajudar a eradicar el descrèdit de la classe política que s’ha instal·lat a l’imaginari col·lectiu.

31 d’octubre 2006

Ple ordinari 26 d’octubre: el pacte “PSOE+CiU+ICV” torna a ser el protagonista

Era previsible. Dijous passat, durant el ple ordinari, vam tornar a assistir a una nova mostra del pacte “ICV+CiU+PSOE”. De fet, ja fa uns quants dies que vaig comentant les conseqüències d’aquest pacte no escrit. Un pacte que es va començar a insinuar al ple extraordinari de principis de setembre, que es va fer més visible al cap de pocs dies al ple ordinari i que va culminar al consell d’administració de Viladecavalls Multigestió SL. Novament, el pacte “CiU+ICV+PSOE” es va convertir en el gran protagonista del ple ordinari d’octubre.

M’imaginava que aquest ple serviria per tornar a confirmar l’existència d’un pacte no escrit entre “CiU+ICV+PSOE”. Igual que el passat setembre, aquest ple també contenia una nova modificació de pressupost a l’ordre del dia. Aquesta vegada, l’equip de govern proposava al plenari canviar el finançament de determinades inversions i de pas eliminar algunes partides pressupostaries. Una decisió que volien fer passar com a tècnica, però que era completament política.

Abans de continuar, us faré cinc cèntims sobre el finançament de les inversions al pressupost municipal. Bàsicament, hi ha dues maneres de finançar una inversió: el crèdit i l’alienació de patrimoni. El crèdit són els diners disponibles als comptes corrents de l’Ajuntament. En canvi, l’alienació de patrimoni són diners dels quals l’ajuntament no en disposa, però que es preveu disposar-ne durant l’any fiscal a través d’una venda de patrimoni –normalment són vendes de terrenys-. Les despeses d’inversions sempre han d’anar vinculades a una d’aquestes dues fonts de finançament, sinó els ingressos i les despeses del pressupost municipal no quadrarien.

Així doncs, vincular les inversions a crèdit és l’eina que té un equip de govern per marcar políticament quines són les seves inversions prioritàries. La despesa associada a crèdit es pot executar ràpidament, ja que l’Ajuntament disposa dels diners per tirar-les endavant. En canvi, les inversions vinculades a alienacions de patrimoni no es poden executar fins que no es produeix una venda de patrimoni i, per tant, la seva execució es pot retardar bastant o, si no hi ha alienació de patrimoni, es podria arribar a paralitzar l’execució.

Evidentment, els canvis de finançament d’inversions proposats per CiU implicaven un canvi de les prioritats que havíem fixat conjuntament al pressupost 2006. Un canvi que, òbviament, eliminava alguns projectes impulsats per Esquerra. Així doncs, en aquesta modificació CiU proposava anular les partides pressupostàries per comprar mobiliari per habilitar un districte jove al Centre Cívic de Can Tries (2000€), per habilitar centres socials (12000€), i es proposava canviar a alienació de patrimoni l’adequació d’una oficina municipal de joventut (6000€) que volíem ubicar al Carrer Nou, un cop l’escola de música es traslladés al nou edifici de Can Turu. I sabeu on proposaven augmentar el crèdit? Doncs a diverses partides destinades a asfaltar carrers i arranjar places... M’agradaria equivocar-me, però tinc la sensació que CiU s’ha carregat partides de joventut i participació ciutadana per poder promocionar el seu alcalde a base d’inauguracions de places i carrers.

El canvi de finançament de la nova plaça de la masia de Can Turu -inclòs en aquesta modificació- mereix un comentari apart. Aquesta és una obra molt costosa i una part del finançament estava vinculada a alienació de patrimoni. Sorprenentment, han aparegut 7498€ que provenen d’alienacions de patrimoni, i que van destinats a la partida de la nova plaça. Dic que em va sorprendre perquè les alienacions de patrimoni haurien de ser aprovades per ple, excepte que l’alienació tingui un import molt petit (si no m’equivoco, menor a 12000€). Des d’Esquerra no hem rebut cap informació de què s’han venut, ni sabem en aquests moments d’on provenen aquests diners. Espero i desitjo que els convergents no hagin malvenut terrenys municipals per evitar portar al ple alienacions de patrimoni que ells sols en minoria no podrien aprovar...

Davant de tots aquests canvis de prioritats polítiques al pressupost municipal, el nostre posicionament va ser clarament en contra de la modificació de pressupost. Des d’Esquerra vam aprovar el pressupost 2006 perquè contenia unes prioritats que es volien carregar amb aquella modificació. Doncs, igual que el mes passat, la modificació va prosperar gràcies al pacte “ICV+PSOE+CiU”. Els convergents van votar-hi a favor, i els socialistes i el seu eco –els iniciativus- es van abstenir. Tot plegat va ser una maniobra a tres bandes per esborrar la feina feta per Esquerra durant els dos anys que hem governat.

El pacte “CiU+PSOE+ICV” va reaparèixer al final del ple, i ho va fer d’una forma completament inesperada. El portaveu dels socialistes, durant el torn de precs i preguntes, va buscar un exemplar del Fem Poble nº11 entre els papers que duia, el va mostrar a tots els assistents i va dir textualment que “aquest pamflet d’Esquerra Republicana era una infàmia a la qual ja estaven acostumats”. Amb un to de veu acusador i amenaçador, es va adreçar a l’alcalde i li va exigir que deixés clar si hi havia o no hi havia un pacte entre “CiU+ICV+PSOE”. L’alcalde -aparentment desconcertat- se’n va sortir com va poder, i va respondre que “un pacte o és escrit o és verbal; un pacte és amb condicions. No hi ha cap pacte ni cap condició entre els grups de CiU, PSOE i ICV”.

Davant d’aquelles declaracions, la Glòria va sol·licitar una intervenció per al·lusions. La petició de la Glòria va fer aparèixer la por al rostre de l’alcalde, que va mirar al portaveu d’iniciativa fent-li senyals com si li demanés permís per donar la paraula a Esquerra... Tota la sala ho va veure. Fins i tot la Glòria va preguntar a l’alcalde si ara havia de demanar permís a Iniciativa per atorgar la paraula als portaveus. El Sebastià –amb cara de pànic- va donar la paraula a la Glòria. Ras i curt, els va etzibar el següent: “Vostès neguen l’existència d’un pacte? I el que va passar a Multigestió no és un pacte? Per què no ho expliquen a tothom? Per arribar a pactes no cal obtenir res a canvi, es pot pactar per pura estratègia política. Un pacte poden ser acords puntuals, no cal signar cap paper. I l’editorial de l’última revista és ben clara: l’alcalde agraeix els acords i participació dels grups socialistes i d’iniciativa. Per què no expliquen tot això?”

Allò els va deixar muts. Ni els convergents, ni els socialistes, ni els (eco-eco)socialistes sabien què dir. Va ser partir d’aquest moment quan van començar les intervencions surrealistes dels integrants del pacte “ICV+CiU+PSOE”, que s’esforçaven a negar l’evidència. En primer lloc l’alcalde va explicar que a Multigestió hi va haver una negociació amb CiU+PSOE+ICV, que es van arribar a uns acords, però que un acord no és un pacte. He buscat al diccionari les definicions d’acord i de negociar, perquè l'argument de l'alcalde no s'aguantava per enlloc. Són aquestes:

Acord: Pacte pel qual cessen desavinences, dissentiments, discrepàncies.

Negociar: Tractar d'un afer mútuament amb un altre o amb altres per procurar de resoldre'l favorablement, arribar a un acord.

Queda clar que si es produeix una negociació i s’arriba a uns acords, vol dir que s’arriba a un pacte. Senyor alcalde: acord i pacte són sinònims. A continuació, el portaveu d’iniciativa encara va embolicar més la troca. Va dir Textualment que “hi ha un pacte, però CiU no ho sap”. En aquell moment el Sebastià -terroritzat- va demanar que això no constés a l’acta, però nosaltres vam replicar que el ple no havia acabat i que l’acta havia de recollir aquest debat. El portaveu dels (eco-eco)socialistes va seguir explicant que el seu grup no estava d’acord que Multigestió executés el cobriment de la pista poliesportiva de Can Tries i que tirés endavant la promoció de pisos per a joves al costat del Centre Cívic del mateix barri. Ells creuen que s’ha de fer directament des de l’Ajuntament i no a través de Multigestió.

Jo ho sentia i no m’ho creia. Si Multigestió és una societat municipal que depèn de l’Ajuntament, quin problema hi ha si s’executen aquestes inversions des de Multigestió? A mi em sembla que no hi ha cap, però CiU+PSOE+ICV es van posar d’acord per aturar aquestes inversions, i així ho va reconèixer el portaveu d’iniciativa durant la seva intervenció.

El portaveu del PSOE semblava el més ofès per tot plegat. Negava l’existència del pacte, i ens deia que nosaltres també votàvem a favor d’algunes propostes de l’equip de govern, sense que ningú digués que hi havia un nou pacte entre Esquerra i CiU. Això encara era més surrealista. Si nosaltres votem a favor de propostes que CiU presenta al ple, és simplement perquè nosaltres defensem els mateixos plantejaments des del govern i des de l’oposició. El mateix no ho poden dir PSOE i ICV. Allà on socialistes i el seu eco abans votaven en contra, ara s’abstenen. L’únic que ha canviat és que abans CiU governava amb Esquerra i ara CiU governa amb minoria. Si no hi ha pacte “CiU+PSOE+ICV”, com s’explica aquest canvi d’actitud?

Us comentava en una altra anotació que les veritats ofenen. Aquesta vegada, els membres del PSOE semblaven els més ofesos. El to de veu amb el qual el portaveu socialista es va adreçar a l’alcalde a la primera intervenció, em va semblar un retret encobert del PSOE a CiU. Vaig tenir la sensació que el portaveu socialista renyava a l’alcalde per fer públic el pacte “CiU+PSOE+ICV” a l’editorial de l’última revista. Li va exigir -quasi a crits- que desmentís públicament l’existència d’un pacte entre PSOE i CiU. L’alcalde ho va intentar, però sense massa èxit. Suposo que no s’esperaven la intervenció d’Esquerra. Per molt que menteixin, per molt que s’esforcin a negar l’evidència, la veritat sempre s’acaba sabent.

Encara hi ha alguns punts de l’ordre del dia que em semblen interessants de comentar, però aquesta anotació sobre el ple ja es molt extensa i per avui no em vull allargar més. Us demano disculpes per l’extensió d’aquesta nota sobre el ple, però no he estat capaç de resumir-la més.

25 d’octubre 2006

Per Tots Sants no et quedis a casa. Tu també pots votar diferent

Aquests dies de campanya electoral, les converses sobre política augmenten considerablement entre companys de feina, amics, familiars i gent propera. Ja sigui dinant amb els companys de feina, treballant al laboratori, passejant pel carrer o fent una cervesa amb els amics, em sembla que qualsevol excusa és bona perquè algú enceti el debat sobre la situació política actual o simplement per poder discutir sobre possibles resultats i pactes post-electorals.

Aquest ambient que s’ha creat, on fins i tot el més políticament escèptic es mostra interessat per la futura situació governamental del nostre país, és una bona prova de que els propers comicis estan més oberts que mai. Ningú té clar, ara per ara, que hi hagi un possible clar vencedor a les properes eleccions. L’únic que poden indicar-nos les enquestes –sempre ben cuinades segons els interessos dels mitjans de comunicació que les difonen– és que ni CiU ni PSC obtindran la majoria absoluta i que Esquerra tornarà a tenir un pes important a l’hora de decidir el nou govern de Catalunya.

Tanmateix, haurem d’esperar fins passat Tots Sants per veure fins a quin punt les diverses enquestes són fidels a la realitat o només en són una foto esbiaixada i borrosa. Encara recordo quan les enquestes més favorables de les passades eleccions del 2003 assignaven a ERC 17 escons, però contra tot pronòstic en vam aconseguir 23. Si ara les enquestes ja ens en posen 21 o 22, per la mateixa regla de tres podríem arribar als 25 escons... Jo no descarto cap resultat. En un sistema parlamentari com el nostre, fins i tot la tercera força política té possibilitats d’accedir a la Presidència de la Generalitat.

Personalment estic il·lusionat. Fa temps que vaig renunciar a ser hereu d’una classe política derrotista que a hores d’ara ja pertany al passat. Vull ajudar a construir el futur del meu poble i del meu país, i ho penso fer amb dignitat, valentia i coherència. A més, cada cop som més les persones que estem cansades del catalanisme de la derrota, del peix al cove, del val més una mica que res i del victimisme permanent. La gran manifestació del 18-F en va ser una bona mostra. Cada dia que passa, hi ha més persones que confien amb la manera d’entendre la política de la gent d’Esquerra Republicana. Perquè nosaltres som gent que sempre juguem amb els colors de casa. Sempre juguem a favor dels interessos de Catalunya. Hauria estat ben fàcil dir SÍ a l’estatut retallat. Així no ens haurien expulsat del Govern, i ara continuaríem gestionant sis conselleries, però hauríem perdut una cosa molt més important. La dignitat.

No us vull avorrir amb el programa electoral d’Esquerra. Si us interessa, el podeu consultar als enllaços 1, 2, 3, 4 i 5. Tan sols vull fer èmfasi en una qüestió. Només si Esquerra té prou força, el proper govern serà catalanista i de progrés. En cas contrari la sociovergència o un pacte CiU+PP són més que una possibilitat. Quan ho rumio no sé què es pitjor: si posar la legitimitat del Parlament de Catalunya en safata als poders de Madrid (el que fa Mas) o acceptar-ho (el que fan Montilla i Piqué).

Ja hem vist com CiU i PSC han defensat els interessos de Catalunya cada cop que van a Madrid. Només cal citar dos exemples ben recents. En primer lloc, les retallades de l’Estatut amb el pacte Mas-Zapatero. Tothom recorda què va passar amb la decisió sobirana del Parlament de Catalunya en aprovar l’Estatut del 30 de setembre. Per una foto, per una mica de poder, tot s’hi valia. El segon exemple ha estat l’incompliment del Ministre Solves d’invertir a Catalunya tot el que es va establir amb l’entrada en vigència del nou Estatut. Si el PSC-PSOE van avalar d’entrada els Pressupostos de l’estat, i CiU s’hi ha sumat després d’haver dit que eren dolents per Catalunya, què ens queda? Només la dignitat.

Amb partits com PSC o CiU al capdavant del govern de la Generalitat anem ben arreglats. Perquè, passi el que passi, Catalunya encara haurà d’anar a la Moncloa a negociar amb l’estat durant una temporada. I aquí és on la gent d’Esquerra hem de ser decisius. Perquè com més forta sigui Esquerra al Parlament de Catalunya, més podrem defensar els interessos del nostre país. En canvi, com menys força tinguem, més força tindrà la M. Una M –de Mas o de Montilla- que realment tan sols defensa els interessos de Madrid. Una M amb Iniciativa i PP de comparsa, fent de simples convidats de pedra. Els primers són la crossa del PSC-PSOE. Els segons són la crossa de CiU a Catalunya, igual que CiU ha estat la crossa del PP a espanya. Esquerra és l’únic partit que pot evitar que el Govern de Catalunya depengui de Madrid, del PSOE o del PP.

Anar a contracorrent no és fàcil. Però per sobre de les comoditats personals, per sobre de sortir ben retratats als diaris i en grans titulars hi ha la coherència i els 650.000 catalans que van confiar en Esquerra perquè defenséssim Catalunya des del front de Madrid. Queda clar que som l’única alternativa, l’alternativa de la coherència, la valentia i la dignitat. Votar Mas és votar Montilla. Votar diferent és votar Esquerra.